la bombolla de la literatura catalana

MAGÍ CAMPS
La bombolla de la literatura catalana?
La Vanguardia
28|10|2018

Escriptors, estudiosos i professionals del món editorial reflexionen sobre la narrativa del segle XXI

"La crítica militant ha mort”. Amb aquesta frase, Francesco Ardolino va encetar divendres la jornada “La narrativa catalana al segle XXI. Balanç crític”, organitzada per l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), la facultat de Filologia Catalana de l’Autònoma i l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. El professor de la Universitat de Barcelona es va demanar: “Hi ha literatura més enllà de la postmodernitat?”, i va respondre amb una crua crítica a la crítica, perquè és amable, i “si busquem una mica, de seguida trobem connexions entre els escriptors i els exegetes”. Com que la crítica no fa la seva feina, hi ha una clara conseqüència: “No ens ajuden a destriar el gra de la palla”. A més, “les xarxes socials magnifiquen qualsevol llibre nou i la indústria editorial tampoc no ajuda perquè es mou pels seus interessos”.

Però Ardolino encara va disparar més munició. Per al Grup 62, pel “monopoli de segells en català” i per a les editorials en general per haver donat “molta rellevància a la mediocritat”. Segons el professor, “la literatura catalana del segle XXI no hauria de tenir més de 20 títols a l’any”.

Josep Lluch, l’editor de Proa, Pòrtic i Empúries, va defensar la tasca de l’actual Edicions 62 explicant la bombolla editorial dels noranta, que va petar i que Planeta i Enciclopèdia Catalana van salvar. Ara hi ha “una miríada d’editorials petites que tenen la complicitat de nous llibreters, alhora que uns quants autors populars consoliden un públic mentre l’acadèmia i la crítica perden poder de prescripció”. Per Lluch, el problema rau en la “desproporció entre la indústria i el mercat”. A més, “hi ha més de mil premis, potser 1.300, a obra inèdita, un sistema útil per a la supervivència, però no per a l’expansió”.

Però no tot són males notícies. De l’anàlisi del conte i la novel∙la se’n van encarregar els

professors Manel Ollé i Antoni Isarch, respectivament. Tots dos van coincidir en la pluralitat de veus i de formes, “amb nous narradors de cordes diverses i singulars”, segons Ollé, que a poc a poc, sense renunciar al mestratge de Monzó i Pàmies, han desenvolupat estils propis. No debades, aquests dos escriptors també han evolucionat cap a contes que han perdut humor i que ara contenen “més mala llet, més agror i més sarcasme i, per tant, més potència literària”. Pel professor de la Pompeu Fabra, avui hi ha “un trio d’asos”: Francesc Serés, Joan Jordi Miralles i Borja Bagunyà.

Pel que fa a la novel∙la, Isarch va parlar de la “distància amoral hanekiana” que caracteritza aquesta època, en què marca cinc nuclis d’interès: les novel∙les autobiogràfiques; les que suposen processos de dol; l’home i el món; la interacció artística i metaliterària, i les al∙legories i anacronies, així com la novel∙la de gènere. Isarch considera que “la veu del narrador ha assumit el pes de la narració” aquest segle XXI.

L’escriptor Màrius Serra, com a membre de la Secció Filològica de l’IEC, va fixar una taxonomia de cinc categories segons l’ús de la llengua: 1. Els depuratius, de línia clara (Monzó, Pàmies, Tina Vallès, Eva Baltasar, Pagès Jordà, Guasch, Orriols); 2. Els lletrainterferits que escriuen en castellà i en català (Jenn Díaz, Care Santos), els que escriuen en castellà i els tradueixen, i els que juguen amb personatges marcats pel castellà (Solsona, Rojals); 3. Els de llengua neutral, funcional (Xavier Bosch, Calpena, Rahola, Gironell) –és el català de les traduccions, de què Baixauli es confessa deutor–; 4. Els genuïnistes, amb l’Osona Power i el Vallès Power al capdavant (Erra, Puntí; Puig, Forn, Vallbona, Ruiz, i també Garrigasait i Moliner); i 5. Els perifèrics (nord-catalans i de la Franja), alienígenes o friquis (de gènere), i verbívors (Adrià Pujol, Pedrals).

A la taula d’autors, Baixauli es va queixar que als escriptors en català sempre se’ls demana pel model de llengua –“com diu Mira, faig servir un català matisadament valencià”–, mentre que Serés va confessar que no va descobrir la literatura catalana fins als 19 anys: “A València i la Franja els problemes de la llengua són uns altres”. Jenn Díaz i Maria Guasch es van confessar deixebles de Rodoreda, i en el cas de l’oralitat, Díaz va revelar que per al castellà s’havia fixat en la seva àvia extremenya i que per al català el model és la seva sogra.