dijous, 29 de novembre del 2018

una història kafkiana, que es diu


«En un dels seus llibres, el meu amic Josef Škvorecký explica una història real:
Un enginyer praguès és invitat a un col·loqui científic a Londres. Hi va, participa en les discussions i torna a Praga. Algunes hores després d'arribar, assegut al seu despatx, agafa el Rudé Právo —el diari oficial del Partit—  i hi llegeix: Un enginyer txec, delegat en un col·loqui a Londres, ha decidit quedar-se a Occident després d'haver fet, davant la premsa occidental, unes declaracions en què calumniava la seva pàtria socialista.
Una emigració il·legal unida a unes declaracions d'aquesta mena no és una bagatel·la. Li podrien caure vint anys de presó. El nostre enginyer no creu el que veuen els seus ulls. Però l'article parla d'ell, d'això no hi ha cap dubte. Quan la seva secretària entra al despatx, s'espanta en veure'l allà: Déu meu, ha tornat! Això és absurd; ¿que no ha llegit el que s'escriu de vostè?
L'enginyer veu la por als ulls de la secretària.
Què podria fer? Es precipita a la redacció de Rudé Právo. Allà troba el redactor responsable, que s'excusa. En efecte, aquest és un assumpte realment molest, però ell, el redactor, no hi pot fer res, ha rebut l'article directament del Ministeri de l'Interior.
L'enginyer se'n va, doncs, al Ministeri. Allà li diuen que, certament, es tracta d'un error, però ells, al Ministeri, no hi poden fer res, l'informe sobre l'enginyer els ha arribat dels serveis secrets de l'ambaixada txecoslovaca a Londres. L'enginyer demana que ho desmenteixin. Li diuen que no, que això no es fa mai, però li asseguren que no li passarà res, que pot estar tranquil.
Però l'enginyer no ho està, de tranquil. Al contrari, no tarda gens a adonar-se que el vigilen estrictament, que el seu telèfon està intervingut i que segueixen pel carrer. No pot dormir, els malsons el martiritzen fins que un dia, no podent suportar més aquesta tensió, emprèn un seguit d'accions arriscadíssimes per tal d'abandonar il·legalment el país. Esdevenia així un emigrant de debò.»

Milan Kundera. L'art de la novel·la. Traducció de Joan Tarrida. Destino, 1987. P. 127-128.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada