cadena de favors

XAVIER PÀMIES
Cadena de favors
La Vanguardia
7|12|2018

Li deu haver passat a molta gent però de petit, quan volia agradar a algú, intentava que m’agradés el mateix que a ell. Era un procés d’identificació primari però eficaç que em va permetre descobrir algunes meravelles. Superada la febrada imitativa inicial, de vegades el descobriment quedava enregistrat i passava a forma part d’una identitat cultural caòtica. Amb els anys el mètode va evolucionar i es va tornar més selectiu. Vaig descobrir Julio Cortázar perquè la noia que m’agradava l’estava llegint i, per tenir un tema de conversa una mica sofisticat, em vaig empassar els volums de contes editats per Alianza en dues nits febrils. La part inesperada del procés és que sovint la vida imposava l’oblit i la distància entre les persones que havien propiciat el descobriment i, en canvi, la passió pel tresor descobert perdurava.

L’impacte de Cortázar va ser fulminant, igual que quan vaig comprar tots els discos de Van Morrison (que abans no havia escoltat mai) perquè la dona que m’agradava em va hipnotitzar amb l’ Inarticulate speech of the heart. Resultat: me’l vaig acabar sabent de memòria (encara avui envejo la modernitat romàntica d’aquest títol i la calma psicodèlica de les cançons, idònies per a moments amb tomàquet) i, cada vegada que sento Van Morrison, experimento una regressió proustiana a un passat feliçment inarticulat.

El motor d’aquest interès, que funcionava a través de l’emulació (i la inseguretat), no sempre era libidinós: de vegades era l’admiració espontània per algú que havia conegut i de qui volia encomanar-me el bon gust. Ser autodidacta propicia aquesta desesperació a l’hora de construir un criteri que a la pràctica té poc a veure amb els corpus acadèmics i sí, en canvi, amb els atzarosos curtcircuits de l’amor i l’amistat i amb una voracitat cultural de pidolaire. Gràcies a un pintor guatemalenc becat a Berlín em vaig entusiasmar amb l’artista Braco Dimitrijevic fins al punt de voler-li posar Braco al meu fill (per sort, el sentit comú de la seva mare el va salvar). I gràcies a la intuïció perdiguera de Milena Dolz vaig descobrir els llibres de Dubravka Ugresic, Kjell Askildsen i un after balcànic semiclandestí que, al guarda-roba, obligava els clients a deixar-hi la pistola. Tot acaba funcionant com les recomanacions boca-orella de pel·lícules o restaurants, amb la diferència que sovint adoptes el descobriment fins a apropiar-te’n, qui sap si amb l’esperança de poder conta­giar-lo a algú que perpetuï la cadena de favors. També pot passar que vulguis agradar a algú a qui ja li agraden artistes –Sara­ Bareilles, Jordi Soler, Alonso Ruiz­palacios, Joan Didion, Joe Barbieri, Jenny Diski, Albin de la Simone, Biel ­Ballester, Miguel Gomes, Cristian de Moret– que a tu t’agraden i n’hagis de compartir fraternalment l’entusiasme. Ah, i descobrir els artistes que els agraden als teus fills és una font d’infinites sorpreses i perplexitats.