comparteix amb els lectors de l’ara el 'teu' llibre!

Comparteix amb els lectors de l’ARA el 'teu' llibre!
Ara
25|3|2026

El teu llibre preferit, el que t’ha atrapat completament, que t’ha fet reflexionar, que t’ha emocionat, divertit, o que t’ha permès evadir-te del neguit que t’envolta... i que potser ja has recomanat a la teva parella o a un amic, pots recomanar-lo aquest Sant Jordi als lectors de l’ARA, si n’ets subscriptor.

Pots participar-hi, escrivint el títol del llibre, l’autor i el motiu pel qual el recomanes, fins al 30 de març a les 24.00 hores en aquest enllaç.

Es tracta d’una iniciativa del diari que es va dur a terme el Sant Jordi del 2025, dins del Recomanador de llibres que cada any l'ARA realitza amb motiu de Sant Jordi, i va tenir molt bona acollida.

Pots recomanar un llibre d’un autor català o estranger, i de tots els gèneres: novel·la, poesia, assaig, còmic... tant si s'ha publicat fa poc com fa anys.

De totes les propostes rebudes es farà una tria, que es publicarà al Recomanador de Sant Jordi d'enguany.

l'entusiasme

BORJA BAGUNYÀ
@santagustí
El País
7|6|2018

La cosa va més o menys així: un lector (o lectora) comparteix per les xarxes l’entusiasme per un llibre amb una frase admirativa (“M’ha encantat”, “Quin tros de novel·la”, “Enamorat de”) i una foto de la portada, o del passatge que li ha encès l’eufòria. De fons, potser un cafè amb llet, o un gatet. La frase no acostuma a dir gran cosa del llibre i sí del lector (o lectora). Tot i això, el responsable de comunicació de l’editorial que ha publicat el llibre corre a compartir-ho (retuiteja, reposteja, etc.), celebrant la celebració del lector. L’autor, si corre per les xarxes, se suma a la primera, o a la segona, o a totes dues. I vinga celebrar. Si el llibre aconsegueix agradar a prou lectors de la mena compartidora, el gest es repetirà amb una bona colla de variacions i s’acabarà produint, per acumulació d’entusiasmes, un fenomen literari. És el boca-orella de tota la vida, que ara ja no demana ni boques ni orelles sinó ulls i dits, i que fa que es vengui més enllà de la militància compradora o de la necessitat professional, i al marge del que en digui la crítica.

L’entusiasme és la forma predominant en què parlem de les nostres lectures. Els llibres ens toquen o no ens toquen, ens agraden o no ens agraden. La resta (és a dir, la pregunta pel valor d’un text, o per la ideologia estètica que promou, o per les seves interpretacions o relectures) queda en un segon pla i es percep com un passatemps de cenacle, sempre sospitós d’elitisme i perepunyeteria. Tampoc no és res estrany; cada moda crítica té la seva koinéi ara toca la de les passions particulars. Abans d’això, vam passar per la mania de l’“interessant”, sobretot per part dels que tenien una certa voluntat d’avantguarda. Al seu parer, la “qualitat” d’una obra era el rastre d’una concepció burgesa i aristocratitzant de l’art, de manera que, en lloc de parlar de bons llibres, es parlava de llibres interessants. I encara millor: de “projectes”. Durant els anys dels Nocilla, el millor que podia fer un escriptor no era provar de confegir una frase amb gràcia sinó “tenir un projecte”, cosa que s’incorporava de la parla de l’art contemporani i ara retorna amb la nova lleva d’artistes-amb-llibre. I fins i tot abans d’això, els pocs crítics que s’havien preguntat sobre si una obra era bona o no van començar a cedir, i a apuntar coses que “estaven bé”. Una descripció, per exemple. Un personatge. Si era bona o no, l’obra, era cosa d’altres.

Ara, en canvi, parlem des de l’entusiasme i sobre l’entusiasme. Del que es tracta ja no és de comentar el llibre en si, com de fundar una comunitat lectora a partir de la narració d’una experiència particular en la qual el lector pugui reconèixer-s’hi. En aquest sentit, tant pel que fa a la crítica com pel que fa a la creació, ens trobem instal·lats en una època característicament agustiniana, el mode principal d’expressió de la qual és el confessional. D’aquí, també, que tant la crítica que no sigui impressionista com la ficció més explícitament fabuladora faci temps que estan en crisi.

el crític de llibres com a lector públic

PONÇ PUIGDEVALL
El crític de llibres com a lector públic
Quadern | El País
21|12|2024

Un crític de llibres és un lector que escriu; o potser es pot dir d’una manera més concreta: un crític de llibres és un lector públic; o, segurament, encara es pot dir d’una altra forma més precisa: un crític de llibres és una cosa bastant semblant a ser un carter. Portem notícies de llibres que ens fa il·lusió d’entregar. Perquè, encara que sembli que no és així, el que més ens agrada és dir que aquest llibre cal que tothom el llegeixi i sigui tan feliç com ha sigut el lector que us el recomana. També és veritat que no sempre és així: a vegades no hi ha el moment de sort que normalment es desitja. A vegades ens trobem en la tessitura que un lector que escriu ha de complir amb tots els papers de l’auca. Hem de seduir escrivint, però també ens trobem que som un jutge, un fiscal i fins tot un advocat defensor. Hem de convèncer els lectors que ens llegeixen que entenem el que llegim, que tenim una mínim d’empatia cap al llibre que tenim a les mans, però també hem de ser capaços de tenir prou habilitat i gentilesa per aconseguir donar prou rellevància als matisos.

I com que un crític de llibres és un lector que escriu, ha de tenir prou coratge per ser valent i detectar tota una sèrie de coses que tenen bastant a veure amb les noves tendències que, no se sap com, es van formant. O potser el secret es basa només amb la gràcia de relacionar punts de vista. El que sí que no sap un crític de llibres és predir res relacionat ni amb el passat ni amb el futur.

res no és per sempre

Con mi padre nunca hablaba de libros, por eso me sorprendió tanto cuando, hace unos diez años, me pasó su ejemplar de Nada es para siempre, de Norman Maclean, y me pidió que lo leyera.

—Te va a encantar —me dijo—, es mi libro favorito.

El solo hecho de que mi padre tuviera un libro favorito era, para mí, una novedad que no quise tomar en serio. Por lo demás, ese título me sonaba a autoayuda, igual que la portada, tomada de un fotograma de la película de Robert Redford, aunque eso lo supe meses después, una tarde que ordenaba las pequeñas torres espontáneas de lecturas pendientes. Recién entonces supe que el título original de la historia de Maclean, y de la película en inglés, era A River Runs Through It. Confirmé en internet que Nada es para siempre era el título comercial de la película en español y que la crítica consideraba el relato de Maclean un clásico de la literatura estadounidense.

Ni siquiera la certeza de que A River Runs Through It era, en teoría, buena literatura, me hizo querer leerla. Recuerdo, eso sí, haber pensado luego, con curiosidad, en ese gesto de mi padre. ¿Por qué, en lugar de regalármelo para un cumpleaños o para Navidad, me había prestado su ejemplar? Quizás no era inmune al fetichismo literario; quizás quería que yo pasara por cada una de las páginas y frases y palabras que él había leído y subrayado, porque el libro tenía algunas frases subrayadas, lo que también, en cierto modo, me sorprendió.

 

[...] Durante un tiempo largo, tal vez dos años, mi padre siguió preguntándome si había leído su libro favorito y yo le contestaba que lo tenía en el velador y que en cualquier momento lo leería, y él volvía a pedirme que por favor se lo cuidara, que no lo perdiera, lo que en cierto modo estaba de más, porque él sabía que yo cuidaba los libros. Yo era el de los libros, al fin y al cabo.

 

[...] —¿Puedo pasar? —me dijo mi padre una mañana, por teléfono—. Estoy a cinco minutos de tu casa.

Era un viernes y yo no esperaba su visita. Tomamos café, hablamos un rato no recuerdo de qué. No era habitual tenerlo en casa, me gustó recibirlo.

—En realidad vine a buscar mi libro —dijo cuando en teoría ya se iba.

Empezó él mismo a registrar mis estanterías, como en la adolescencia, cuando se le perdía algo y se metía directamente a mi pieza a revisar mi ropero y yo temía que me encontrara la marihuana o mis diarios de vida. Me sumé a la búsqueda, medio nervioso, pero después de un rato le prometí que luego revisaría bien y le devolvería su libro cuanto antes. Respiré aliviado cuando mi padre se fue.

Esa misma tarde reanudé la búsqueda. Estaba seguro de haber relegado a Mclean a las hileras más próximas al suelo, peligrosamente cerca del montoncito de libros de los que solía cada tanto desprenderme —cuando me invitaban, por ejemplo, a un colegio, yo tomaba libros de ese montoncito y los donaba con algo de culpa, consciente de que no tenía gracia regalar lo que uno desprecia. Con muchísima vergüenza, concluí que sin querer había donado ese libro que mi padre me había pedido tanto que cuidara. Traté de comprarlo, pero era un ejemplar viejo, y de cualquier manera estaba el problema de las frases subrayadas. Tampoco lo busqué tanto, la verdad.

—No lo encontré, papá —tuve que confesarle un par de semanas después, me parece que para un cumpleaños de mi madre— Pero estoy seguro de que lo tengo. Además quiero leerlo.

—Si yo sé que no quieres leerlo —me dijo mi padre con inesperada jovialidad, como si el asunto careciera de importancia—. No quieres leerlo porque te lo recomendé yo.

[...] —Por fin leí el libro.
—¿Cuál libro?
—El de la película, Nada es para siempre.

—¿El que te presté y nunca me devolviste?

—Sí.

—Yo pensé que se te había perdido.

—No se me perdió. Me lo traje a México. Se lo llevo cuando vaya a Chile.

—¿Me puedes leer la dedicatoria? Es muy linda.

—Es que no lo tengo a mano.

—Anda a buscarlo, te espero.

Busco la dedicatoria en el Kobo, se la traduzco a mi padre, pero me aclara que no se refiere a la dedicatoria del autor, sino a la manuscrita, en la primera página, de sus amigos. Ahora creo recordar que sí había, en la primera página del libro, una dedicatoria manuscrita.

—No la encuentro —le digo, torpemente.

—No la encuentras porque no tienes el libro —me dice, aguantando la risa—. Yo lo tengo.

Comprendo que sabe que miento, pero me cuesta esclarecer la situación, hasta que me confiesa que él mismo tomó del living de mi casa el ejemplar perdido.

De manera que esa mañana en que fue de improviso a mi casa y registró las estanterías, mi padre sí encontró el libro. Solo pudo haber sido esa mañana, pienso. Se lo pregunto, lo confirmo. Le leo algunos pasajes de este mismo relato. Se parte de la risa.

—Fue una pequeña venganza  —me dice en el tono exacto de quien confiesa una travesura.

[...] —Me gustó muchísimo, en todo caso —le digo—. Y siento no haberlo leído a tiempo.

—¡Qué bien! —me dice, con sincero entusiasmo—. Sabía que te iba a gustar. ¿Y viste la película?

—No todavía, pero la voy a ver también.

—No la veas, es mejor el libro.

Alejandro Zambra. Literatura infantil. Anagrama, 2023. P. 205-218.

regalar llibres a qui no llegeix

 

La Segona Perifèria

un artefacte literari rodó

«Rellegida molts anys després, Bon dia, tristesa de Françoise Sagan, impecablement traduïda per en Josep Maria Pinto, el traductor de Proust. Tota una sorpresa. De fet, l'he apreciat molt més ara que quan la vaig llegir per primera vegada: massa jove per entendre l'aparent volubilitat de la veu narradora. És una obra sorprenent que manté, intacta, la seva capacitat d'atrapar el lector i d'agafar-lo per les solapes. El seu compromís descarat amb la frivolitat, la lleugeresa, la despreocupació, la inconstància i la felicitat més immediata i fugissera em sembla una meravella pel que té d'inusual i provocador, però encara més per la sofisticació dels seus mecanismes narratius, que fan d'aquesta novel·la un artefacte literari rodó. Saber que l'autora només tenia disset anys quan la va escriure no fa sinó redoblar la meva sorpresa i admiració. De fet, diria que l'obra se sosté sobre la forma de lleugeresa de què parlava Calvino al seu darrer llibre pòstum, Lezione americane: una gravetat sense pes la recorre i trava de cap a cap. »

 

Àlex Susanna. El món en suspens. Proa, 2022. P. 319.

 

la llibretera recomana

 

«Hi ha autors que, un cop els has llegit una vegada, es converteixen en imprescindibles i no et perds cap més llibre seu.

Em passa, entre altres, amb Maggie O'Farrell i Nickolas Butler —explica Marta Simón, des de Muntanya de Llibres, a Vic—. Bona sort és una novel·la que t'enganxa. Primer, pel ritme, que és frenètic. També perquè presenta personatges amb moltes cares i arestes, gens arquetípics. I perquè et fa viatjar a l'Amèrica rural per explicar-te un thriller singular. Els protagonistes del llibre es comprometen a construir una casa en un temps rècord. Si compleixen el termini, rebran una prima molt generosa de la propietària.»

 

Marta Simón. A: Els llibres imprescindibles d’aquestes vacances. Ara llegim. 22|7|2022

 

llegim-nos!

Llegim-nos!

Un sistema participatiu de ressenyes a la Pilarin Bayés

Vols participar de la creació d’un espai web que permeti publicar recomanacions i ressenyes?

T’agradaria ampliar les possibilitats del catàleg i dels passejos per les prestatgeries gràcies a la consulta d'un espai participat on tothom pugui fer les seves recomanacions?  

T’imagines poder compartir al web la teva opinió sobre totes aquelles recomanacions que l’equip de la Biblioteca t'ha fet?  

T'imagines compartir el que has viscut al Club de Lectura amb tot el món?

Coneixes tècniques creatives de recomanació literària com el BookFace o el PhotoVoice? O prefereixes un missatge d'àudio? O potser enregistrar un petit vídeo... o potser escriure un breu text...  

Si vols conèixer la proposta i dir-hi la teva et convidem el proper dimarts a la presentació del projecte. 

Presentarem el repte del disseny de la plataforma web a un grup del Cicle Formatiu de Grau Superior de Gràfica Interactiva de l'Escola d'Art de Vic. 

T’hi esperem!

Laboratori ciutadà de creació digital a la Biblioteca Pilarin Bayés

Data: Dimarts 13 de desembre
Hora: 17h
Lloc: Lab Ausa de la Biblioteca Pilarin Bayés (planta -1)

a la tele

 

            

 

llegir per plaer, el plaer de llegir

 

la gent del llibre i la formació permanent

CARME JUNYENT
La gent del llibre
Vilaweb

16|1|2022

 

M’agrada molt anar a fer xerrades pel món i agraeixo molt que hi hagi gent disposada a dedicar una part del seu temps a escoltar-me, a debatre o, senzillament, a intercanviar opinions. Enguany he començat la meva volta al món particular a la Biblioteca Octavi Viader i Margarit de Sant Feliu de Guíxols. M’hi va convidar el Club de Lectura Feminista i em va presentar l’admirat Toni Sala, un escriptor que m’agrada molt, tot i que a vegades em fa patir bastant amb els seus llibres (si voleu saber per què, llegiu-los).

El fet que fos un club de lectura em va fer recordar que jo mateixa n’havia portat un durant uns quants anys (al qual també havíem convidat en Toni Sala). Quan vam començar només vaig posar una condició, que jo triaria les lectures, i em vaig proposar un objectiu que no vaig fer explícit en cap moment: volia demostrar que la bona literatura també pot ser entretinguda. En aquells anys parlava de tant en tant amb altres dinamitzadors de clubs de lectura i la veritat és que teníem visions ben diferents. Hi havia qui preferia els especialitzats (en filosofia, en novel·la negra, en poesia), també hi havia qui defensava alternar literatura de qualitat amb best sellers o qui feia la tria segons el nombre d’exemplars que hi havia a la biblioteca. Un dels dinamitzadors em va explicar que el seu objectiu era que els lectors aprenguessin a destriar el gra de la palla, és a dir, a diferenciar una obra de creació d’una obra de factoria o no sé com n’hauria de dir però ja ens entenem. El cas és que, al cap d’uns anys, va haver de deixar aquesta feina i algú el va substituir. Pocs mesos després, els lectors del seu grup es van posar en contacte amb ell per demanar-li si els podia recomanar ell els llibres perquè les propostes del seu successor no els agradaven. Quan va saber que, des que ell havia marxat, les lectures que havien fet eren els best sellers del moment li va semblar que la seva aposta havia tingut èxit.

Com aprenem a diferenciar els grans llibres del ranxo? Vet aquí una qüestió que potser no té resposta però per a la qual podem –o podríem– trobar fites que ens orientessin. Una vegada que vaig assistir a una taula rodona en una vila del llibre em vaig trobar que havien fet coincidir un escriptor de prestigi amb un fabricant de novel·les històriques i a mi se’m va trencar el cor en constatar la poca sensibilitat dels organitzadors (després vaig saber que era cosa d’una agència), però sobretot vaig pensar que era una bona oportunitat perduda per educar el lector, perquè si situes al mateix nivell obres que en realitat corresponen a esferes diferents del coneixement, no li dónes cap guia, l’estàs desorientant i això és una pèrdua.

Jo havia treballat a la llibreria del Drugstore del Passeig de Gràcia. Hi vaig anar a parar fent una substitució després d’uns quants mesos a la secció de discos i va ser per cobrir una baixa, així que em vaig veure sola en un món que era d’un altre i del qual jo no coneixia les regles. Una de les esbroncades que em van caure no va ser de cap superior jeràrquic meu sinó d’un venedor d’una editorial gran –no recordo quina– que es veu que tenia un espai reservat per als seus llibres –cosa que jo ignorava– i es va enrabiar molt perquè jo l’havia ocupat amb altres llibres. Allà vaig aprendre –jo encara no havia estudiat semiòtica– que l’espai també és signe i que la seva ocupació era una altra d’aquestes guies imperceptibles que ens porten o bé cap a la creació o bé cap a la factoria.

Sempre he gaudit d’anar de llibreries i m’encanta observar com el llibreter ens parla a través de l’ocupació de l’espai. De seguida pots saber si el que és allà sap el que té entre mans. Sovint et trobes recomanacions explícites, a vegades trobes absències. Les absències també són signe i gairebé sempre el que volen dir és que hi ha algú que pensa en nosaltres i que no ens portarà per camins que ens aporten ben poca cosa quan podem entrar en mons que potser ja no deixarem mai. Hi ha coses inefables, i la diferència entre un bon llibre i un llibre intranscendent segurament n’és una, perquè sovint no sabem com explicar-ho. Per això s’agraeix tant que algú posi llibres al teu camí. Per això s’agraeix tant que algú et doni el que potser l’escola no t’ha sabut donar. Per això s’agraeix tant que la gent del llibre vetlli per la nostra formació permanent.

 

menjar foie-gras directament de la llauna

 22 de julio de 2012

Hilary Mantel

EN LA CORTE DEL LOBO

«Exactamente lo que me habían dicho. Uno de esos libros que cuando llegan las siete de la tarde empiezas a pensar que luego, en la cama, te estará esperando él.»

La novela histórica de calidad es como un extraño anfibio que dentro de la cadena genética de la narración se situaría en un intersticio escondido entre el tebeo más cutre y la obra maestra literaria a lo Memorias de Adriano. Teniendo en cuenta que la obra maestra literaria es un privilegio de pocos, la tendencia más habitual es acabar haciendo telenovela, palabra que incluso me resulta incómodo tener que explicar y sin embargo aquí me tenéis haciéndolo. Es cuando escriben con un lenguaje tan carente de ambición y tan incapaz de sutilezas, que ya en la página veinte hace que el lector de gusto tenga la triste impresión de estar ahí comiéndose el foie gras directamente de la lata. A menudo, se trata de excelentes narradores, pero hay que entender que si uno viene de buenas lecturas, y a lo mejor incluso de algún Shakespeare, la pretensión de encontrarse la mesa puesta no es un arrogante esnobismo, sino lo más natural del mundo. Hay que decir también que la novela histórica impone, en su aparente simplicidad, toda una serie de proezas técnico-estilísticas que la dotan de una pérfida dificultad. Si alguna vez se os ocurre escribir una os veréis en la necesidad de hacer hablar a Carlomagno o de hacer que Abelardo y Eloísa se acuesten o de tener que asistir a una cena en casa de Madame de Pompadour. Que os sea leve. A mí me parece increíble que muchos narradores se pongan a escalar paredes de sexto grado superior equipados estilísticamente con zapatillas que raramente son mejores que unas chanclas. Me pregunto cómo es posible que no haya nadie que los detenga a tiempo, aunque luego pienso en la cantidad de ejemplares que venden y entonces la pregunta es mucho menos urgente. (Nada que decir en contra de ese público, a mí me pasa lo mismo cuando voy a comprar una bicicleta. Simplemente no he pedaleado lo suficiente para entender algunas diferencias, o para esperarme más de un funcionamiento sereno y feliz. Es cuestión de haber hecho algo durante mucho tiempo, o muchas veces solo se trata de que hay quien tiene gustos simples; no tontos, simples. Así que tan amigos.)

Alessandro Baricco. Una cierta idea de mundo. Traducció de Carmen García-Beamud. Anagrama, 2020. 

llegir per llegir

22 de enero de 2012

Edmond y Jules de Goncourt

LA MUJER EN EL SIGLO XVIII

«En teoría lo compré porque quería saber un poco más sobre un siglo que me fascina. Sin embargo, después he acabado usándolo como una medicina.»

De vez en cuando, en la escritura hay también cierta forma de elegancia pura, carente de ingenio pero repleta de maestría, que lleva al lector a un deleite absolutamente peculiar, incluso vacío, como pasar los dedos por una superfície lisa o contemplar, tumbado, un río que corre. Ni siquiera importa tanto lo que se está leyendo, es un placer sutilmente físico ocasionado por la simple colocación de la escritura en el espacio, por la levedad de sus movimientos, por el sonido cristalino que produce al rebotar en la mesa de mármol de nuestra atención. Se lee no tanto para aprender, ni tampoco para poder uno entretenerse de un modo inteligente, se hace para dejar que la prosa impregne un cansancio, un fracaso o una derrota personales, aliviando el resquemor y limpiando la herida. Así, leemos por el simple placer de la lectura, y para salvarnos...

Alessandro Baricco. Una cierta idea de mundo. Traducció de Carmen García-Beamud. Anagrama, 2020. 

la inadequació intel·lectual

11 de marzo de 2012

J.M. Coetzee
DESGRACIA

«Ni siquiera me acuerdo de por qué lo compré. Seguro que no fue por haber ganado el Premio Grinzane Cavour, como proclama la contraportada.»

 

[...] En Desgracia, hay dos o tres temas que se tratan con este tipo de inteligencia tan incisiva, pero el que me ha quedado más grabado es el de la inadecuación intelectual. El protagonista, un refinado académico humanista, a causa de su hija se ve aparcado en pleno campo, en un mundo completamente ajeno a su vocación de intelectual urbano. Campesinos, veterinarios, gente que trabaja con las manos, gente que arregla las vallas. Y, cómo no, también bandidos, violentos o primitivos. Ya se trate de reaccionar ante una brutal agresión o de curar a un perro enfermo, el profesor, con toda la cultura que lo acompaña, se siente constantemente inadecuado, inútil, desgraciadamente poco equipado. Una sensación que conozco. A mí, el simple hecho de ir a alquilar una zodiac, o a comprar queso en un pueblecito alpino, me sitúa ante personas que ostentan un conocimiento refinadísimo, al que solo puedo corresponder con una ignorancia humillante. De repente son ellos los que saben vivir. Saben cómo llegar a la cima, qué tiempo va a hacer mañana, el nombre de los árboles, la dinámica del viento, cómo vestirse, dónde sentarse y dónde no, cómo no hacerse daño. Son elementales, primitivos, posiblemente no hayan abierto nunca un libro, y, sin embargo, al cabo de un rato no puedes deshacerte de esa devastadora sensación de que ellos saben estar en el mundo mejor que tú, quizás incluso saben educar mejor a los hijos, o como mínimo vivir dentro de sus inmensas almas. Es intolerable. ¿Y yo, con todos los libros que he leído? ¿Es posible que tenga que estar ahí, como un tonto, para que me enseñen a vivir? En esos momentos es cuando yo, al igual que hace el profesor de Coetzee, me pregunto: pero ¿qué es lo que sé hacer yo? Con todo lo que he estudiado y todo lo que he hecho, ¿qué es lo que sé hacer yo realmente?

¿Qué saben hacer los intelectuales?

Yo, por ejemplo, sé leer «El infinito» de Leopardi. Quiero decir que sé leerlo bien, que sé de dónde procede toda esa belleza, sé cuál es el sonido justo de cada palabra, sé por qué es así y no de otro modo, conozco toda su música a la perfección y sé exactamente qué es lo que dice y lo que cuenta. He tardado años, he trabajado duro, y ahora puedo decir que sé leerlo bien. Y ahora la pregunta es: ¿para qué sirve? ¿Sirve para algo? ¿No habría sido mejor dedicarse a estudiar los nombres de los vientos y los árboles?

La semana que viene hablaré de un libro de Christa Wolf. Y en él, por ejemplo, hay una respuesta. Una de las mejores que yo recuerde.

Alessandro Baricco. Una cierta idea de mundo. Traducció de Carmen García-Beamud. Anagrama, 2020. P. 68-69.

prudència i audàcia

 18 de diciembre de 2011

Per Olov Enquist
LA VISITA DEL MÉDICO DE CÁMARA

«Estaba curioseando e una librería. El azar y una solapa bien escrita me llevaron ante esta historia que nunca más he podido olvidar.»

Alessandro Baricco. Una cierta idea de mundo. Traducció de Carmen García-Beamud. Anagrama, 2020. 

 

escriptors d'avui ens conviden a llegir escriptors d'ahir

 

 

ESPAIS ESCRITS
Escriptors d'avui ens conviden a llegir escriptors d'ahir
3|3|2021

Iniciem un projecte que ens portarà a conèixer els escriptors d'ahir, a través dels escriptors d'avui.

Diversos escriptors ens parlen de les seves influències i ens expliquen, com veuen ells, els nostres clàssics. Alhora que ens conviden a llegir-los.

 

espais escrits

riure per dins

4 de diciembre de 2011

Richard Brautigan

AMERICAN DUST

«Me lo recomendó un amigo guionista. Creo haber dicho ya que los guionistas raramente escriben buenos libros, pero en cambio sí que los leen, no sé por qué.»

 

[...] La otra cosa es que American Dust hace reír mucho, pero mucho de verdad y de una manera que solo conoce quien lee libros, te ríes por dentro. Desde fuera creo que no se ve absolutamente nada. Pero por dentro te ríes muchísimo. Si te pones a pensarlo eso es algo que ocurre solo con la lectura. Es decir, cuando estás en medio de la gente sucede lo contrario, te ríes por fuera aunque no te estés divirtiendo precisamente, lo haces por cortesía, o simplemente por respetar un código. No vas a una cena y te la pasas riéndote por dentro. En cambio cuando lees sí que lo haces, si quien escribe es buen escritor. Tiene que ser lo suficientemente gracioso para hacerte reír por dentro, pero también tiene que saber detenerse un momento antes de hacerte reír a carcajadas por fuera. És una técnica. Creo que fue Dickens quien la inventó. Salinger la llevó a su culmen. A su modo, Proust no estaba mal. En Italia, Gadda por encima de todos. Entre los vivos, Vonnegut, que para mí nunca murió.

Me he perdido un poco. Quería decir que este libro está escrito con una magnífica levedad, y una tristeza que no es triste jamás.

Alessandro Baricco. Una cierta idea de mundo. Traducció de Carmen García-Beamud. Anagrama, 2020. 

 

la vida dels altres

 Al pare

 

De petita, amb el pare, sempre jugàvem a inventar-nos la vida dels altres. Érem a un bar, per exemple, i la parella de la taula del costat s'acabava de separar, l'home del fons estava a l'atur, la dona gran que menjava escopinyes amb un pitelo de Codorníu no veia els nets de feia dies i els de la família sorollosa de l'esquerra havien encertat els catorze resultats de la quiniela, decidíem el pare i jo, pel posat, o ves a saber què. I així, anar fent. He dit de petita, però la veritat és que ho vam fer sempre. Mentre el pare va ser viu, és clar.

Tot això m'ha vingut al cap llegint aquest llibret minúscul (124 pàgines; 17 cm.), Nuestras Vidas, de la Marie-Hélène Lafon. Va d'un supermercat, on, cada divendres al matí, coincideixen tres persones: una dona que mira, una caixera i un client entestat a passar sempre per la caixa número quatre. I callo, que ja us l'he esguerrat prou parlant-vos de les històries que ens muntàvem el pare i jo. L'hi hagués fet una gràcia de no dir, aquest llibre, al pare.

 

Gent que en parla:

· Vides petites. Allau. The daily avalanche.

· Tres butaques, dotze butaques. Tina Vallès. Vilaweb.

· Marie-Hélène Lafon, la escritora de la Francia vacía. Marc Bassets. El País.

· Nuestras vidas, el llibre del confinament. Anna Guitart. Els matins. tv3

_______________________

P.S.: Del pitelo, en algunes cases en deien benjamí.

 

el ruletista

 

Mircea Cârtârescu va començar escrivint poesia; el salt a la narrativa l’executà l’any 1993 amb el recull de contes aquí titulat Nostàlgia (en homenatge a la pel·lícula de Tarkovski) publicat per Impedimenta. La mateixa editorial ha publicat de forma individual el primer conte del recull titulat «El ruletista» que funciona com una mena de declaració d’intencions de la narrativa Cârtârescuina,…una meravella d’edició i de conte, la lectura del qual dura el que dura un old fashioned a les mans d’algú a qui l’hi agradi el whisky i provoca una sensació semblant.  

escrit per a vosaltres

 

De niña creía que los libros habían sido escritos para mí, que el único ejemplar del mundo estaba en mi casa. [...] He crecido, pero sigo manteniendo una relación muy narcisista con los libros. Cuando un relato me invade [...], vuelvo a creer que yo, especialmente yo, soy la lectora a quien ese libro andaba buscando.

Irene Vallejo. El infinito en un junco. La invención de los libros en el mundo antiguo. 8a ed. Siruela, 2020. P. 110.

ANNA GUITART
Escrit per a vosaltres
Arallegim

Sempre que acabo un llibre que m’ha agradat molt, em passen dues coses. La primera, més íntima, és que em sento realment afortunada d’haver-lo llegit. La segona és que voldria que tothom el llegís. M’entra una mena de neguit entusiasta per compartir-lo, el recomano i el regalo amb la il·lusió, segurament una mica ingènua, que agradi tant com a mi. Això és justament el que m’està passant amb El infinito en un junco, d’Irene Vallejo (Siruela), que s’acaba de publicar en traducció catalana a càrrec de Núria Parés Sellarés ( L’infinit dins d’un jonc, Columna).

Va sortir fa un any, i ara penso que hauria d’haver fet cas de seguida al llibreter Xavier Vidal, de la No Llegiu, el primer que vaig veure que en parlava. Ja puc entendre el seu entusiasme per un assaig que recorre la història dels llibres des del món antic d’una manera rigorosa i apassionant. Només obrir-lo, ens trobem amb un grup d’homes misteriosos que recorren camins de Grècia. On van? Què busquen? Aquesta és la primera de les moltes històries que ens explica la Irene Vallejo, i que serveixen per teixir l’assaig. Diu que, abans de posar-se a escriure, va pensar en com explicaria la Xahrazad de Les mil i una nits la història dels llibres: va funcionar, perquè es revela com una gran narradora. És apassionada, culta i també molt generosa: comparteix el seu amplíssim coneixement amb naturalitat, contextualitza i fa referències al present per explicar la importància de determinats fets i no li falta sentit de l’humor. Ens fa conscients que la història del llibre és una història col·lectiva, fent aparèixer tots aquells que van permetre que avui llegim com ho fem. Recorre els moments clau de la seva existència, que a vegades semblen trets d’una novel·la de ciència-ficció, però que són ben reals, i que ens fan ser conscients de tots els perills que van amenaçar l’evolució dels llibres.

En un moment del text, la Irene Vallejo diu que a vegades ha tingut la sensació de ser la lectora que un determinat llibre buscava. A mi em va passar exactament això llegint el seu: em semblava que estava escrit per a mi. Però, si l’agafeu, segurament descobrireu que està escrit per a vosaltres.