lladres de llibres

SEBASTIÀ BENNASAR
Lladres de llibres, adeu al romanticisme
Vilaweb
2|1|2019

Els lladres de llibres de Barcelona no tenen res de romàntic. Com a mínim els que s’hi dediquen a l’engròs tant a biblioteques com a llibreries. Fora dels paràmetres que els equiparen tot sovint a pobres escriptors joves sense recursos i amb moltes ganes d’escriure o a àvides lectores que no poden esperar a satisfer els seus impulsos, la majoria de lladres de llibres que operen a la capital de Catalunya ho fan per encàrrec o per pura subsistència i sol ser gent amb un historial delictiu prou ample en el món dels furts i amb uns nivells econòmics i ensems culturals força baixos. Sí que continua havent-hi algun adolescent que roba el llibre per fer la bretolada i també es produeixen alguns casos de lladres compulsius que roben aquests objectes com podrien fer-ho amb qualsevol altre, però l’activitat delictiva té molt menys glamour del que ens puguem imaginar.

Tot i això, els robatoris continuen ben presents i continuen implicant unes pèrdues importants però difícils de calcular tant a les llibreries com a les biblioteques. El perfil del lladre a les biblioteques, l’aporta Anna Bröll, directora tècnica de Coordinació i Serveis de Biblioteques de Barcelona, que recorda que fa uns cinc anys sí que n’havien arribat a quantificar les pèrdues: un milió d’euros, aproximadament. Això incloïa els documents prestats a més de vint-i-tres mil usuaris que no els havien retornat mai i els diners d’allò comptabilitzat directament com a robatori. Unes xifres que van obligar a posar fil a l’agulla.

‘Vàrem passar a treballar directament amb la guàrdia urbana durant un temps per intentar desmantellar els grups més organitzats, perquè molt habitualment hi havia colles de tres o quatre persones, amb bastants problemes al damunt, que robaven els documents per subministrar-los a les botigues de segona mà i al mercat de Sant Antoni’, explica Bröll. Biblioteques de Barcelona s’havia posat en alerta després d’haver estat molts usuaris els qui hi trobaven llibres amb els segells posats. ‘Durant el temps que vàrem treballar directament amb la guàrdia urbana, vàrem poder detectar aquests grups i es va posar una mica de fre, però vàrem aprendre algunes coses importants.’

Una de les lliçons de la campanya era que calia millorar les mesures antirobatori. L’altra, que sempre és millor un mal pacte que un bon plet. I és que en molts de casos va servir perquè molts usuaris tornessin els documents que tenien a casa, sobretot quan la policia els va començar a trucar. ‘Hi havia estudiants que venien amb els documents que no ens havien retornat però també que intentaven tornar-nos materials de les altres biblioteques, especialment universitàries. També n’hi havia que sabia que algun familiar seu tenia problemes de cleptomania i et tornaven tot allò que havien robat, i finalment hi havia aquest grup de gent organitzada que, a nosaltres, és la que ens fa més mal.’

El problema que es troben ben sovint a les biblioteques és que els lladres continuen causant grans perjudicis, però que alhora ells mateixos són una de les baules més febles del sistema. ‘Normalment qui roba llibres per revendre’ls a les parades dels mercats és algú que ja està molt desesperat i que ni et tornarà els diners ni et tornarà els documents, perquè se n’ha desfet. Solen caure perquè intenten treure les etiquetes i les bandes magnètiques i sempre n’hi ha alguna que es resisteix, xiulen quan surten i els podem atrapar.’ Passa que a les biblioteques hi ha una gran indefensió perquè fins que el valor no supera els quatre-cents euros és inútil d’emprendre cap acció legal, perquè si és inferior és considerat un furt, no pas un robatori i llavors els lladres surten per la porta amb la màxima celeritat.

‘Aquests lladres professionals ens desgasten molt, tant en energia com en recursos, perquè no hi ha una partida específica que calculi aquestes pèrdues i que es puguin tornar a comprar directament. Depenen del pressupost específic de cada biblioteca’, assegura Bröll.

Els districtes més afectats són Nou Barris, Sants i Sarrià-Sant Gervasi. ‘És normal que sigui així, perquè tenen molta mobilitat i en molts de casos cerquen biblioteques més tranquil·les i no tan vigilades. Saben que, per exemple, a Ciutat Vella se n’està molt més pendent.’

Bröll continua: ‘És cert que hi ha alguns llibres valuosos que són en préstec a les biblioteques de Barcelona. Nosaltres no som centres amb voluntat conservadora, per a això ja tenim la Biblioteca de Catalunya i més de semblants. Preferim que la cultura circuli i pensem que els usuaris tenen dret d’emprar aquests llibres. De tota manera, tampoc són els documents que se solen robar i hi ha una tendència generalitzada a sostreure més còmics i sobretot novetats que no pas aquests llibres específics que demanen un coneixement i que potser costa més de col·locar.’

Aparicions i desaparicions

També pot passar en el sistema de biblioteques que hi hagi llibres que apareguin o que desapareguin misteriosament. Sovint hi ha usuaris que n’han manllevat un i que al cap d’un temps ja no el necessiten i el tornen a la biblioteca d’on el van agafar. També pot passar que hi hagi qui no pugui treure llibres perquè és sancionat o ja en té massa en préstec i amaga què llegeix perquè ningú no el pugui trobar fins que no hagi acabat la lectura. De vegades aquests llibres que hom suposa perduts s’acaben trobant quan es fa inventari.

En el cas de les llibreries, la situació és una mica diferent. Marià Marin, del gremi de llibreters, explica que avui hi ha encara lladres de llibres i que ‘les llibreries grans en senten els efectes quasi cada dia, mentre que les petites perden uns tres o quatre llibres cada mes’. Tot i això és molt difícil de quantificar quant hi perd el sector.

En aquest cas no ens trobem tampoc lladres romàntics, tot i que és veritat que alguns llibreters confessen que han trobat escriptors robant als seus establiments. Fins i tot era molt comentat el cas d’un senyor que arribava a robar els de l’editorial per a la qual treballava. Però el mite de l’escriptor pobre que robava llibres, elogiat per exemple per Roberto Bolaño o Rodrigo Fresán, no existeix en aquest cas tampoc, sinó que impera l’adolescent brètol o bé el professional que roba per encàrrec o per revendre al mercat de segona mà.

Marin posa com a exemple un professional que va atemorir el sector entre el 2015 i el 2016. ‘Era una persona que es movia per tot el territori; una setmana apareixia a Tortosa i arramblava tant com podia i al cap de quinze dies el trobaves a Lleida o Girona o a una fira del llibre, si n’hi havia. Robava per encàrrec i era algú que anava a les llibreries, hi feia força preguntes, de vegades comprava alguna cosa i tot i després hi tornava. La primera visita era per a apamar el terreny. El vàrem enxampar gràcies a les càmeres d’un establiment i quan després vàrem fer-ne córrer les imatges entre els agremiats va resultar que tenia un historial delictiu de primer ordre, havia robat a tot arreu.’ En el judici aquest home va fer passar-se per malalt, afectat de cleptomania, però ben aviat va caure en contradiccions i es va veure que robava per encàrrec. Això és més habitual, o també que sigui gent bastant desesperada que roba per revendre després al mercat de segona mà.

A les llibreries el cas més comú és posar la denúncia als Mossos d’Esquadra quan és detectat un robatori. Una vegada que la denúncia arriba, és la unitat de robatoris o la de delictes patrimonials, depenent del lloc i la manera com s’ha executat el delicte, la que s’encarregarà d’investigar els lladres. Però per si algú ho havia pensat, els Mossos d’Esquadra ens comuniquen que no, que no hi ha cap agent ni cap grup específic destinat a caçar lladres de llibres. Si més no, de llibres comuns. ‘En general tots els robatoris són tractats per igual, però sí que us podem dir que aquests són molt difícils de perseguir perquè són pocs els establiments amb càmeres i perquè els lladres es desfan de la mercaderia molt de pressa. Sí que són més fàcils de perseguir els robatoris de llibres de bibliofília. Hi ha hagut algun cas darrerament i això és més senzill perquè ens movem en un mercat diferent: Sovint el lladre és algú culte o que, si més no, coneix bé el producte i té una bona xarxa de contactes per a poder col·locar-lo. És tot un altre món.’

Així doncs, si els lladres de llibres no són gens romàntics, és ben lògic que els encarregats de perseguir-los no estiguin tampoc dotats de cap aura especial. Tanmateix, sigui com sigui, el delicte persisteix i tant les llibreries com les biblioteques i els seus usuaris són els damnificats principals.