paraules

«El Remigio llegia de tot, però sobretot llibres difícils. Aquell any, Sartre, Camus i Saramago. Era xocant caminar per una sendera i sentir-li dir aquests noms, reconstruir les nostres històries oposades de lectors: jo, estudiant de ciutat, havia acabat rebutjant els escriptors intel·lectuals i enamorant-me de la narrativa americana, la literatura de frontera i dels carrers; ell, que no havia acabat la secundària, havia crescut en un llogarret de muntanya i als quaranta anys estava descobrint els clàssics. Em va explicar la seva infantesa solitària, de fill únic, tímid i sense amics. Aviat va començar a fer de paleta amb el seu pare. Preferia la feina a l'escola, però tenia un caràcter reflexiu i en un moment determinat s'havia adonat d'una gran limitació: les paraules que coneixia no li servien per dir com estava.

Em vaig aturar. Caminàvem pel bosc de finals d'agost sense trobar ningú. En quin sentit?, li vaig preguntar encuriosit. En el sentit, em va explicar el Remigio, que sempre havia parlat en dialecte, i el dialecte té un lèxic ric i precís per indicar els llocs, les eines, els treballs, les parts de la casa, les plantes, els animals, però de sobte resulta pobre i difús quan es tracta de sentiments. Saps com es diu quan estàs trist?, em va preguntar. Es diu: «se'm fa llarg». O sigui, el temps. És el temps que quan estàs trist no passa mai. Però l'expressió serveix també per quan pateixes de nostàlgia, quan et trobes sol, quan ja no t'agrada la vida que fas. En un cert moment, el Remigio havia decidit que no en tenia prou amb aquelles quatre paraules, n'hi calien de noves per dir com estava. I s'havia posat a buscar-les als llibres. Per això havia esdevingut un lector tan voraç. Buscava les paraules que li parlessin d'ell.»

Paolo Cognetti. El noi silvestre. Traducció de Miquel Izquierdo. Minúscula, 2018. P. 149.