la resistència dels sentiments

JULIÀ GUILLAMON
La resistència dels sentiments
Cutura|s La Vanguardia
29|9|2018

Marta Orriols ha novel·lat el dol, sense transposar-hi l'experiència personal de la mort de la seva parella, i busca la veritat en la ficció

Dies enrere vaig estar escoltant una conferència d'Alberto Santamaría, professor de Teoria de l'Art a la Universidad de Salamanca sobre el que ell anomena el capitalisme afectiu. Explica que, de cara enfora, el capitalisme ha canviat els valors. Per exemple, en les ofertes de feina. Enlloc de demanar gent que sàpiga fer coses professionalment, les empreses reclamen "imaginació, comprensió o compromís". Vaig estar pensant fins a quin  punt aquest fenomen que Santamaría ha detectat en l'economia no es dóna també en el món dels llibres amb la literatura que ofereix sentiments.

En el cas d'Aprendre a parlar amb les plantes de Marta Orriols (Sabadell, 1975), posem per cas, l'exemplar que m'ha enviat Periscopi inclou una carta signada per l'autora en la qual explica que el seu marit va morir d'accident però que la novel·la no és una transposició de la seva experiència. "En qualsevol text allò que emociona no és la identificació amb la situació que retrata sinó aquest reconeixement de la veritat". Vaig pensar que la literatura pot oferir una forma de resistència cap a aquell capitalisme emocional que ha descrit Santamaría. Si les empreses han buidat el contingut de paraules com sentiment o creativitat, la literatura té l'obligació de buscar-ne el sentit autèntic. No és fàcil, perquè: què vol dir autèntic?

Aprendre a parlar amb les plantes és una novel·la d'ambient contemporani sobre el dol. Una doctora especialitzada en neonatologia, amb un marit editor, i el petit cercle d'amics, de viatges i de vacances típic d'una parella de classe mitjana alta de quaranta anys. La mort del marit aboca la protagonista a una introspecció que la duu a explorar el passat, provar de viure el present, pensar el seu lloc en el món. Amb un element que col·loca la història arran de terra: en Mauro i la Paula s'acabaven de separar, perquè en Mauro tenia una altra dona. Tota la història es desenvolupa en tensió entre dues forces complementàries: l'amor i l'experiència compartida i la solitud, que l'accident ha aprofundit. La por d'esdevenir la dona esquerpa i malhumorada que, un dia que hi ha un conflicte a la feina, la Paula veu que podria ser. Està molt bé quan parla de l'impasse sexual dels homes i les dones que s'han quedat sols: trenca un tabú.

Com ja passava a Anatomia de les distàncies curtes (2016), el llibre que va cridar l'atenció sobre el talent d'Orriols, la base és una descripció molt convincent de la vida de la classe mitjana, amb el punteig d'històries que il·luminen, com per exemple quan comença parlant de la psicosi dels que no dormen i va a parar a la dèria del pare pels ocells, o en els diversos fragments en els quals es refereix a les plantes que cuidava el marit, a la casa de fora, que són un dels símbols de la novel·la: aprendre a parlar a aquestes plantes, entendre i acceptar l'altre per trobar el camí i seguir endavant. L'altre símbol són els nens, a les incubadores. La Paula ha de renéixer, com les plantes seques i com aquests nens.