el país que només discutia de faulkner

Com pot ser de fals el més profund de tots els llibres
quan pretenem aplicar-lo a la vida.
Llum d’agost, William Faulkner

XAVI AYÉN
El país que només discutia de Faulkner
La Vanguardia
13|6|2019

La intervenció de l’advocat Javier Melero dibuixa una comunitat imaginària en què no hi ha més disputes que les literàries

Dimarts, al judici del procés, l’advocat de Joaquim Forn, Javier Melero, va tancar el seu al·legat recordant una escena de la pel·lícula Amanece, que no es poco (1989) en què “el guàrdia civil, el català Sazatornil, deia que el problema d’ordre públic més important que podia produir-se era criticar William Faulkner perquè allà tots eren fanàtics de Llum d’agost. Doncs això espero, que reconstruïm una Espanya on només ens discutim per William Faulkner”. A la pel·lícula dirigida per José Luis Cuerda, en efecte, un escriptor argentí establert al poble sent la severa reprimenda de l’autoritat encarnada per José Sazatornil, que, després de recriminar-li el seu matrimoni heterodox i el barret que porta, exclama: “I ara, per rematar-ho, em diuen aquests amics que ha escrit Llum d’agost, la novel·la de Fulkner (sic), de William Fulkner! Vostè no en podia haver plagiat cap més? Que no sap que en aquest poble és veritable devoció el que sentim cap a Fulkner?”. Abans de emportar-se’l detingut, el condueix davant el capellà, interpretat per Cassen, perquè el confessi d’un pecat tan gros.

L’escriptor Enrique Vila-Matas explica que “a finals dels seixanta, llegint Una meditación de Juan Benet –admirador evident de la seva obra– vaig arribar a Faulkner, de qui sent jo extremament jove havia sentit a parlar a Gabriel Ferrater, que solia dir que l’havia llegit molt, però que no en recordava res, tret que era ‘una bèstia racista’. Em va impressionar Santuario, encara que el vaig llegir en una traducció sembla que pèssima de la col·lecció Austral. Però, encara que estigués mal traduït, un es feia una idea de la complexitat i intel·ligència del que s’hi narrava. Bolaño sí que era un bon coneixedor de l’obra de Faulkner. Vaig descobrir fa poc que la preciosa i misteriosa citació de Faulkner que encapçalava Estrella distante (“Quina estrella cau sense que ningú no la miri?”) no era apòcrifa com tants dels seus lectors creien sinó que pertanyia a The marble faun and a green bough: ‘What star is there that falls, with none to watch it?’”.

Cada any es publiquen edicions noves dels llibres de Faulkner, en editorials com Edicions de 1984, Alfaguara, DeBolsillo, Navona, Alianza, Cátedra, Anagrama... Josep Cots, editor de 1984, acaba de publicar Mentre em moria i, per al 2020, anuncia Palmeres salvatges. En destaca “la seva extraordinària capacitat descriptiva i profunditat psicològica. Yoknapatawpha, el seu comtat imaginari, concentra tots els elements de la societat contemporània, l’Amèrica profunda. Té una capacitat de llenguatge brutal, amb una construcció totalment experimental, sempre en diversos plans, mai lineal. I tot amb referències als clàssics i la mitologia”.

La traductora al català Esther Tallada confessa: “La primera vegada que m’ho van proposar ho vaig rebutjar pensant que era molta feina. Ha estat extremament difícil –i estimulant– amb aquelles frases tan llargues que avancen i retrocedeixen, fent ziga-zagues, i al final t’adones que eren circulars, perquè acaben com comencen”. Un altre aspecte complex és “el llenguatge col·loquial, i les seves paraules inventades, entre 80 i 100 només a Llum d’agost”.

La discussió entre partidaris i detractors no és fictícia. La nèmesi de Faulkner és Hemingway, l’home de les frases curtes, i tots dos van intercanviar en vida retrets considerables. Faulkner opinava que la prosa de Hemingway era simple i sense audàcia, va dir d’ell que no s’enfilava mai a cap branca i que “per llegir-lo ni tan sols cal el diccionari”. La rèplica de l’autor d’El vell i la mar, de Nobel a Nobel, va ser: “Pobre Faulkner. Creu realment que les grans emocions provenen de les grans paraules? Ell creu que jo no sé paraules enrevessades. Les sé totes. Però hi ha altres paraules, més antigues, més simples i millors, i aquestes són les que jo faig servir”.

En webs com Goodreads també es troben opinions negatives de lectors actuals, que veuen Faulkner “massa complex” o que senzillament confessen que no han entès res de parts de les novel·les. “Vaig trobar un dia una pàgina amb Consells per llegir Faulkner –explica Tallada– i allà deien que cal no atabalar-se si no s’entén exactament tot, que es tracta de copsar la sensació, deixar-se portar”.

Miriam Paulo, la seva editora a DeBolsillo, explica que “no és un autor de grans vendes però sí d’un fons que es va venent amb constància cada any, té lectors fidels. En una enquesta que vam fer a Penguin, apareixia entre els clàssics que més marcaven els lectors, sobretot amb El soroll i la fúria”.

Un faulknerià confés, el blogaire literari Jan Arimany, destaca “la llibertat que desprèn el seu estil i com entra en la mentalitat dels personatges. Encara que es tracti d’un autista, no tan sols t’ho fa comprendre sinó viure-ho en primera persona”. Arimany creu que el problema dels que el rebutgen “es deu al fet que sovint comencen amb El soroll i la fúria, dels més complicats, i és millor entrar, per exemple, amb Llum d’agost. No conec ningú que faci aquest recorregut i el rebutgi”.

Com veieu, hi ha tema de debat per a aquell futur molt llunyà quan, a les tavernes i al transport públic, ens demanarem: “I tu, ets de Hemingway o de Faulkner?”.