llegit al carrer

Font: maximumclatellot @maximclatellot

mentrestant

No he estat pas anant a la piscina, com en Kafka*, tots aquests dies. No, no és pas Weltfremdheit, alienació envers el món. Tot el contrari: els esdeveniments em sobrepassen i no em puc concentrar. El qui s'emporta la pitjor part és el pobre Agualusa, a qui no m'he ni afigurat. 

Mentrestant, han donat el Planeta al Cercas, el Principessa d'Astúries de las lletres a la Siri Husvedt, s'ha mort en Harold Bloom i els de Tint Taradell Teatre van recitar, dissabte passat, poemes del meu camarada Robert Jové.

Torno als llibres i sa lectura. Com deia aquell, els llibres són el lloc on se'ns expliquen les coses; la vida és el lloc on no se'ns expliquen. Passen i prou. L'únic problema és que les vides que expliquen són les vides d'altres persones, i no són mai la teva. En fi.

___________________

P.S.: *«Alemanya ha declarat la guerra a Rússia. A la tarda, sessió de piscina», va escriure Franz Kafka al seu diari el 2 d’agost de 1914.

la literatura i la vida

«Hay momentos para recitar poesías y hay momentos para boxear»
Roberto Bolaño. Los detectives salvajes.

Chema Madoz.

la sra. esperança parèmies i cia.

Qui ha perdut l'esperança, ha perdut també la por.
Artur Schopenhauer

Bones esperances i males anyades · Esperança, cor de pansa · Esperances i promeses, mal fundades o no ateses · L'esperança és verda, i el verd és menjar dels ases · L'esperança i la paciència són dos remeis de gran potència · Qui viu d'esperança, se mor de fam · Qui espera, delera · Dels qui esperen a demà, algú no hi arribarà · Espera i esguarda · Mentre hi ha vida, hi ha esperança · Més val esperar que tard arribar · Qui viu esperant, mor cagant · Esperar-ho com una ànima un parenostre · Esperar amb candeletas · Esperar, com qui espera el messies · Esperar a collet · Viure d'esperances · Perdre-les · Estat de bona esperança · Esperança de vida · Esperança matemàtica d'una variable aleatòria discreta X · Esperança Aguirre · Esperanceta Trinquis · Esperar assegut · Sala d'espera · Tenir espera · Fer cua · Llista d'espera · Compàs d'ídem · Estar en capella · Fer-s'hi vell, esperant · 

els fets d'octubre

MAGÍ CAMPS
L’àlbum ‘On és l’Estel·la?’ treu la quarta edició pendent d’una querella
La Vanguardia
29|9|2019

L’editorial Comanegra va anunciar divendres que enviava a impremta la quarta edició de l’àlbum On és l’Estel·la?, tot i que aquest llibre està pendent d’una querella que en demana la retirada, interposada pel sindicat policial Jupol. Fa un any, l’editorial barce-loninogarrotxina va publicar aquest còmic de Toni Galmés, que presenta una dotzena de dibuixos a doble pàgina seguint el model d’On és Wally. La temàtica de les il·lustracions són els fets d’octubre del 2017 a Catalunya. La publicació del llibre, atès que l’autor, Toni Galmés, és de Manacor, va rebre una subvenció de l’Institut d’Estudis Baleàrics. És per això que la querella és contra l’autor, l’editorial i el Govern balear.

Pablo Pérez, portaveu nacional de Jupol, ho raona així: “Quan vam tenir coneixement de la publicació d’aquesta vinyeta ens vam sentir ofesos i vam posar una querella criminal per delicte contra l’honor”. Amb aquesta acció, “el sindicat vol defensar l’honor d’un dels cossos més ben valorats, el Cos Nacional de Policia”. “A principis de setembre –continua–, el Govern va citar el  sindicat Jupol de Palma i va demanar disculpes perquè desconeixien el contingut de la vinyeta, i ens van dir que defensaven l’actuació dels cossos i forces de seguretat de l’Estat”.

El 24 de setembre, la vigília de l’acte de conciliació previ a la querella, el Govern balear va fer públic un comunicat en què informava que “com a administració no podrà ser present a l’acte de conciliació” i lamentava que els cossos policials “s’hagin pogut sentir ofesos amb el contingut d’aquesta obra”. Arran d’això, Jupol manté la querella només contra l’editorial i l’autor, però “el sindicat va demanar que s’ajornés l’acte de conciliació perquè l’autor no havia rebut la citació”, explica el portaveu.

Per la seva banda, l’equip de Comanegra, amb Joan Sala al capdavant, va viatjar dimecres a Palma per presentar-se al jutjat. Sala relata: “Disset minuts abans, ens van informar que l’acte de conciliació s’havia suspès i, oficialment, encara no ens n’han dit la raó”. “Quan van iniciar l’acció judicial –continua– van dir que era un llibre per a la canalla i ens van acusar d’adoctrinament. És per a més grans de 18 anys, com diu a la coberta”.

Sala afirma que no estan disposats a acceptar cap dels punts que demana el sindicat Jupol: “Ni demanarem disculpes públicament ni el retirarem de les llibreries ni ens comprometem a no fer cap més llibre en aquesta línia”. “No vam fer aquest llibre per molestar ni injuriar la Policia –continua–. Pensàvem en el nostre públic, per animar-lo perquè portem dos anys de tristor. El llibre es riu de tothom: Rufián hi surt vestit de pistoler, Tintín participa a la manifestació de Brussel·les... Algunes imatges estan agafades de fotos, justament les que més critica el sindicat policial”.

També l’autor, Toni Galmés, confirma a La Vanguardia que no va rebre la citació i explica que en la seva obra fa servir “la llibertat d’expressió, de creació i artística, sense voluntat d’ofendre ningú”. “Soc professor d’Història de l’Art de la UB –afegeix– i a les classes justifico obres d’art. Ara em trobo que he de justificar una cosa que he fet jo, que és un llibre anecdotari amb un humor absurd, hiperbòlic”. Galmés, que fa costat a l’editorial Comanegra, conclou: “M’agradaria arribar a una solució que no fes més gran la hipèrbole”.

treure la llengua

Carta al director
JORDI SERRA GELI
Un succés desagradable a la biblioteca
El PuntAvui
5|9|2019

M’ha passat ara, a les acaballes d’agost, concretament el dia 29, cap al migdia, a la biblioteca Carles Rahola de Girona. Entrava per fer una consulta d’uns llibres i tornar-ne uns altres, i heus aquí que, en passar la porta, els llibres han xiulat en el control. De seguida ha vingut el vigilant de la biblioteca i, amablement, m’ha preguntat pels llibres que possiblement havien fet disparar l’alarmeta. Jo li he respost, també amablement, que el causant podia haver estat un altre llibre que acabava de comprar en una llibreria i, mentre raonava el fet, tot d’una, l’home m’ha dit que no m’entenia! He quedat de pedra. Li he preguntat si és que no entenia el català, i m’ha dit que no! Aleshores m’ha sortit de l’ànima dir-li que amb els anys que fa que el veig com a vigilant a la biblioteca havia quedat ben sorprès que no fos capaç ni d’entendre’m en la meva llengua: una sortida ben natural. L’home ha dit que n’hi havia prou amb una llengua, la llengua de la Constitución, i, si no, que li portés quelcom escrit en què estigués obligat per llei a parlar o a entendre la llengua catalana, atès que l’Estat espanyol ja té una llengua, i ja n’hi ha prou. M’he posat a discutir amb ell, enfadat per la resposta que m’ha donat, i de seguida m’ha engegat –molt amablement– posant com a pretext que tenia feina i que parlant d’això no arribaríem enlloc. L’actitud d’aquest vigilant de l’empresa que guarda la biblioteca Carles Rahola de Girona m’ha colpit. És greu. M’ha portat a redactar aquestes línies per queixar-me’n públicament a aquest diari, però no només això!

És inconcebible que en un lloc públic, i a més en una biblioteca –temple de la cultura, de la diversitat i potenciadora de la reflexió i del diàleg–, m’hagi hagut de trobar una actitud tan ignorant i insensible! Però també em colpeix que aquest home pugui campar la seva ignorància sense cap mena d’oposició, atès que segurament deu haver trobat poca resistència lingüística com la meva.

Si els catalanoparlants no fem ús de la nostra llengua en tots els registres i contextos lingüístics que ens ofereix la realitat; si no parlem la nostra llengua sempre i amb tothom, aquesta morirà de mort natural: els que la sabem en tindrem la culpa!

*

[Resposta Servei de Biblioteques del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya]

Benvolgut senyor Serra,

En relació als fets que descriviu en el vostre escrit de 28 d’agost d’aquest any us voldria transmetre en primer lloc la nostra disculpa pel fet que l’atenció que heu rebut no ha satisfet les vostres expectatives. L’article 32 de l’Estatut de Catalunya garanteix l’atenció en l’opció lingüística triada pel ciutadà de manera que en les relacions amb les institucions, les organitzacions i les administracions públiques a Catalunya, totes les persones tenen dret a utilitzar la llengua oficial que elegeixin. El servei de vigilància de la biblioteca és dut a terme per una empresa externa contractada pel Departament de Cultura amb aquesta finalitat.

El plecs de contractació obliguen a l’empresa contractista a destinar a l’execució del contracte els mitjans i el personal que resultin adients per assegurar que es podran realitzar les prestacions objecte del servei en català. A aquest efecte, l’empresa contractista ha d’adoptar les mesures de formació del seu personal necessàries per garantir que el personal que, si escau, pugui relacionar-se amb el públic, tingui un coneixement suficient de la llengua catalana per comunicar-se de manera fluida i adequada.

Per aquest motiu, us informo que hem donat les instruccions necessàries per tal que des del Departament de Cultura es requereixi a l’empresa licitadora del servei de vigilància de la biblioteca les explicacions oportunes sobre els fets que ens heu descrit. En funció d’aquestes explicacions prendrem les accions que calguin per a que es garanteixi el dret a utilitzar la llengua oficial triada pel ciutadà.

Us reitero novament les nostres disculpes i us agraïm el vostre escrit per tal de continuar millorant els nostres serveis.

Atentament,

Josep Vives i Gràcia
Cap del Servei
Servei de Biblioteques
Direcció General de Creació, Acció Territorial i Biblioteques
Departament de Cultura
Generalitat de Catalunya

catalans pel món

Glòria Bassolas
Platja d'Aro
Cartas de los lectores
elPeriódico
23|8|2019

Estic passant les vacances d'estiu a Villaviciosa (Astúries). Vaig anar a la biblioteca pública d'aquesta població a preguntar si podia, amb el meu carnet de la xarxa de biblioteques de la Generalitat de Catalunya, utilitzar el servei de préstec. 

Considerant que només recentment hem aconseguit poder retirar medicaments de les farmàcies amb la targeta sanitària d'una altra comunitat i que tristament la cultura no és prioritària, no m'ha sorprès la negativa sinó la raó que m'ha donat el bibliotecari: Catalunya es nega al fet que els carnets de les biblioteques siguin vàlids a totes les comunitats, afegint: "Y ya sabemos que Catalunya manda sobre las otras autonomías".

el país que només discutia de faulkner

Com pot ser de fals el més profund de tots els llibres
quan pretenem aplicar-lo a la vida.
Llum d’agost, William Faulkner

XAVI AYÉN
El país que només discutia de Faulkner
La Vanguardia
13|6|2019

La intervenció de l’advocat Javier Melero dibuixa una comunitat imaginària en què no hi ha més disputes que les literàries

Dimarts, al judici del procés, l’advocat de Joaquim Forn, Javier Melero, va tancar el seu al·legat recordant una escena de la pel·lícula Amanece, que no es poco (1989) en què “el guàrdia civil, el català Sazatornil, deia que el problema d’ordre públic més important que podia produir-se era criticar William Faulkner perquè allà tots eren fanàtics de Llum d’agost. Doncs això espero, que reconstruïm una Espanya on només ens discutim per William Faulkner”. A la pel·lícula dirigida per José Luis Cuerda, en efecte, un escriptor argentí establert al poble sent la severa reprimenda de l’autoritat encarnada per José Sazatornil, que, després de recriminar-li el seu matrimoni heterodox i el barret que porta, exclama: “I ara, per rematar-ho, em diuen aquests amics que ha escrit Llum d’agost, la novel·la de Fulkner (sic), de William Fulkner! Vostè no en podia haver plagiat cap més? Que no sap que en aquest poble és veritable devoció el que sentim cap a Fulkner?”. Abans de emportar-se’l detingut, el condueix davant el capellà, interpretat per Cassen, perquè el confessi d’un pecat tan gros.

L’escriptor Enrique Vila-Matas explica que “a finals dels seixanta, llegint Una meditación de Juan Benet –admirador evident de la seva obra– vaig arribar a Faulkner, de qui sent jo extremament jove havia sentit a parlar a Gabriel Ferrater, que solia dir que l’havia llegit molt, però que no en recordava res, tret que era ‘una bèstia racista’. Em va impressionar Santuario, encara que el vaig llegir en una traducció sembla que pèssima de la col·lecció Austral. Però, encara que estigués mal traduït, un es feia una idea de la complexitat i intel·ligència del que s’hi narrava. Bolaño sí que era un bon coneixedor de l’obra de Faulkner. Vaig descobrir fa poc que la preciosa i misteriosa citació de Faulkner que encapçalava Estrella distante (“Quina estrella cau sense que ningú no la miri?”) no era apòcrifa com tants dels seus lectors creien sinó que pertanyia a The marble faun and a green bough: ‘What star is there that falls, with none to watch it?’”.

Cada any es publiquen edicions noves dels llibres de Faulkner, en editorials com Edicions de 1984, Alfaguara, DeBolsillo, Navona, Alianza, Cátedra, Anagrama... Josep Cots, editor de 1984, acaba de publicar Mentre em moria i, per al 2020, anuncia Palmeres salvatges. En destaca “la seva extraordinària capacitat descriptiva i profunditat psicològica. Yoknapatawpha, el seu comtat imaginari, concentra tots els elements de la societat contemporània, l’Amèrica profunda. Té una capacitat de llenguatge brutal, amb una construcció totalment experimental, sempre en diversos plans, mai lineal. I tot amb referències als clàssics i la mitologia”.

La traductora al català Esther Tallada confessa: “La primera vegada que m’ho van proposar ho vaig rebutjar pensant que era molta feina. Ha estat extremament difícil –i estimulant– amb aquelles frases tan llargues que avancen i retrocedeixen, fent ziga-zagues, i al final t’adones que eren circulars, perquè acaben com comencen”. Un altre aspecte complex és “el llenguatge col·loquial, i les seves paraules inventades, entre 80 i 100 només a Llum d’agost”.

La discussió entre partidaris i detractors no és fictícia. La nèmesi de Faulkner és Hemingway, l’home de les frases curtes, i tots dos van intercanviar en vida retrets considerables. Faulkner opinava que la prosa de Hemingway era simple i sense audàcia, va dir d’ell que no s’enfilava mai a cap branca i que “per llegir-lo ni tan sols cal el diccionari”. La rèplica de l’autor d’El vell i la mar, de Nobel a Nobel, va ser: “Pobre Faulkner. Creu realment que les grans emocions provenen de les grans paraules? Ell creu que jo no sé paraules enrevessades. Les sé totes. Però hi ha altres paraules, més antigues, més simples i millors, i aquestes són les que jo faig servir”.

En webs com Goodreads també es troben opinions negatives de lectors actuals, que veuen Faulkner “massa complex” o que senzillament confessen que no han entès res de parts de les novel·les. “Vaig trobar un dia una pàgina amb Consells per llegir Faulkner –explica Tallada– i allà deien que cal no atabalar-se si no s’entén exactament tot, que es tracta de copsar la sensació, deixar-se portar”.

Miriam Paulo, la seva editora a DeBolsillo, explica que “no és un autor de grans vendes però sí d’un fons que es va venent amb constància cada any, té lectors fidels. En una enquesta que vam fer a Penguin, apareixia entre els clàssics que més marcaven els lectors, sobretot amb El soroll i la fúria”.

Un faulknerià confés, el blogaire literari Jan Arimany, destaca “la llibertat que desprèn el seu estil i com entra en la mentalitat dels personatges. Encara que es tracti d’un autista, no tan sols t’ho fa comprendre sinó viure-ho en primera persona”. Arimany creu que el problema dels que el rebutgen “es deu al fet que sovint comencen amb El soroll i la fúria, dels més complicats, i és millor entrar, per exemple, amb Llum d’agost. No conec ningú que faci aquest recorregut i el rebutgi”.

Com veieu, hi ha tema de debat per a aquell futur molt llunyà quan, a les tavernes i al transport públic, ens demanarem: “I tu, ets de Hemingway o de Faulkner?”.

biblioteca municipal 1 d'octubre

A partir de l'1 d'octubre de 2018, la Biblioteca Municipal de Moià,

en compliment de l'Acord aprovat pel Ple de la Corporació,

passa a denominar-se Biblioteca Municipal 1 d'octubre.

el perquè de tot plegat

Fragment del discurs pronunciat per Quim Monzó en rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes:

[...] La infantesa. Si hagués nascut ara, fa pocs anys, no sé si m'hauria dedicat a escriure. Potser seria youtuber. Tot i que ser youtuber és, clarament, una manera d'escriure, encara que sovint facin pena. De fet els youtubers fan teatre, teatre gravat amb un mòbil, i el teatre és literatura, com va deixar claríssim, en aquest mateix escenari, Josep Maria Benet i Jornet quan va recollir el seu Premi d'Honor de les Lletres. Té nassos que en ple segle XXI hagués de reivindicar l'essència literària del teatre.

Però a la meva infantesa no hi havia youtubers ni YouTube, ni internet, ni tan sols televisió, encara que a alguns mil·lenial els pugui semblar estrany. Com a centre d'emissió narrativa de la casa (de totes les cases) hi havia una ràdio, i gràcies. Una ràdio grossa, generalment situada damunt d'un bufet o d'una calaixera, al menjador. Tots els que hi vivien s'hi aplegaven al voltant per escoltar les notícies. Mon pare per seguir els partits de futbol, ma mare per escoltar les radionovel·les a la tarda, mentre cosia. Jo feia el mateix sempre. Escoltava les radionovel·les i els contes infantils (de les quals i dels quals vaig aprendre moltes coses).

No adoptaré la posa de marginat ressentit que va créixer llegint els tebeos que trobava als quioscos suburbials, però tampoc no em vaig criar a les sales de l'Ateneu Barcelonès, ni vaig corretejar pel jardí, aquest jardí tan bonic que tenen. I, a casa, l'oferta de lectura que hi havia era mínima: els dos o tres llibres de narrativa que hi havia a les prestatgeries, un diccionari, i un manual d'instal·lacions elèctriques que mon pare havia comprat per aprendre com funcionaven l'electricitat i els cables, i estalviar-se haver de pagar un lampista. Aquests dies, des que es va saber això del Premi d'Honor, ho he repetit a la majoria d'entrevistes que m'han fet. Demano disculpes si em repeteixo però, si les preguntes són les mateixes a cada entrevista, per força les respostes també han de ser les mateixes. Si no és que optes per mentir i inventar-te vides que no has viscut.

Un cop llegits aquests pocs llibres que hi havia a casa, un dia vaig descobrir que cada mes —crec— a la plaça de Sants (llavors Salvador Anglada) hi aparcava un bibliobús. Omplies una fitxa amb les teves dades personals i et deixaven llibres. Els llegies a casa i (al mes següent o quan fos que hi aparcaven de nou) els retornaves i te'n deixaven d'altres. Descobrir un invent que es deia bibliobús em va obrir tot un catàleg de possibilitats impreses. Era de la Diputació, si no mentia el rètol que lluïa a la carrosseria: "Biblioteca Móvil de la Diputación de Barcelona".

Junt amb les parades dominicals de llibres vells al mercat de Sant Antoni, aquesta va ser la meva font bàsica de subministrament de llibres. Quan vaig començar a treballar —als catorze anys— també vaig començar a comprar-ne. I he de confessar que, igual que hi ha polítiques que sense voler es fiquen a la bossa pots de crema antienvelliment, de tant en tant en robava. (Pobre Drugstore del passeig de Gràcia, que fàcil era emportar-se'ls!)

I com que una cosa porta a l'altra, llegir et feia escriure. Perquè, en certa mesura, quan escrius, repliques o matises textos que t'han agradat. I perquè —siguem sincers— no hi havia gaire més a fer. Si, com era el meu cas, eres un noi de pis, d'aquests que són poc sociables i no els agrada baixar al carrer a jugar, llegir et permetia créixer. Fos el que fos: novel·les d'Emilio Salgari, de Franz Kafka, de Mark Twain, de Delis Pitt o de Samuel Beckett, una rere l'altra i no de manera programada.

[...] Ara farem un flaixbac. Quan anava a aquell bibliobús aparcat al bell mig de la plaça de Sants no sabia que el primer bibliobús va néixer amb la Mancomunitat, per l'impuls bibliotecari d'Eugeni d'Ors. Tampoc no sabia que va ser la Generalitat de l'època republicana qui els va consolidar.

I evidentment, no podia ni imaginar que l'últim trajecte que va fer un d'aquests bibliobusos (el que subministrava llibres al front de guerra) va ser el 23 de gener del 1939, quan les tropes de Franco estaven a punt d'entrar a Barcelona. Al bibliobús viatjaven Mercè Rodoreda, Joan Oliver, Francesc Trabal i Armand Obiols. Cap a l'exili. Que, en comptes de per proveir de llibres els ciutadans, un bibliobús s'hagués de fer servir per portar escriptors a l'exili és un retrat clar del que hem viscut, i del que vivim encara ara. Em pregunto si algun dia no gaire llunyà haurem de tornar a fer servir algun bibliobús perquè les persones (siguin o no escriptors) puguin escapar de la injustícia, de l'opressió, de la tirania.

Moltes gràcies.

Quim Monzó

4 de juny del 2018

Palau de la Música Catalana

________________
P.S.: Aquí, el discurs complet.

els llibres de puigdemont a neumünster

 ........

Vegeu també :

Tres llibres per a Puigdemont.

El que hauria de llegir Puigdemont, segons Librotea.

tres llibres per a puigdemont

Carles Puigdemont passa "molt bé d'ànim" els primers dies a la presó de Neumünster, segons afirmen persones que l'han visitat. L'expresident de la Generalitat disposa d'una cel·la individual a l'àrea de preventius de la presó alemanya, on passa el temps dedicat, bàsicament, a la lectura. El centre penitenciari li ha proporcionat tres llibres, encara que no n'han transcendit els títols ni l'idioma en què estan editats...

Cel·la individual i tres llibres per a Puigdemont. Luis Rendueles / Juan José Fernández. elPeriódico. 27|3|2018.

sense la 155

Som Ara Llibres esborra la pàgina 155 de tots els seus llibres

L’article 155 s’eternitza a la nostra vida quotidiana, i nosaltres volem passar pàgina. És per això que totes les novetats editorials dels segells Ara Llibres i Amsterdam que entren a impremta a partir d’avui tindran esborrat el número de la pàgina 155 en senyal de protesta contra l’aplicació d’aquesta mesura del govern espanyol. Aquest fet es repetirà en tots els llibres que la cooperativa publiqui mentre durin les mesures aplicades per aquest article de la Constitució Espanyola que representa un cop d’estat a les institucions i al govern de Catalunya.

La Cultura no pot quedar al marge d’una situació d’anormalitat democràtica com la que estem vivint. Per això, aquest gest que fem des de la cooperativa Som Ara Llibres se suma a moltes altres iniciatives del món cultural per rebutjar la injustícia que és l’article 155 i reclamar l’alliberament dels presos polítics.

La novel·la de Sant Jordi de Màrius Serra i Nou Homenatge a Catalunya de Vicent Partal són els dos primers títols que ja han sortit d’impremta amb el número de pàgina 155 esborrat. 

Clic.

escriure a la presó

VICENÇ PAGÈS JORDÀ

Escriure a la presó

El Punt Avui

17|12|2017

Disposem d’uns quants reculls de cartes escrites des de la presó. Algunes, com les d’Antonio Gramsci i Václav Havel, mostren una elevada qualitat literària i humana. Disposem també de cartes enviades des d’una presó on, fins fa pocs anys, van viure una llarga temporada tots els nois del país. Recordem el que escrivia Gabriel Ferrater des del campament militar: “Avorriment: és suportable. Calor: no és suportable. Disciplina: és defugible. Angúnia: no és defugible.”

Hem sabut que a Alcalá-Meco, Estremera i Soto del Real el problema no és la calor sinó el fred. Sabem que els presos miren d’evitar l’avorriment (i aquí és factible ajudar enviant-hi cartes) i que fan el possible per no cedir a l’angúnia (de la disciplina prefereixo no parlar-ne). Des d’una altra fortalesa, escriu a la mare el protagonista d’El desert dels Tàrtars, de Dino Buzzatti: “Com fer-li entendre la sordidesa d’aquelles parets, aquella imprecisa atmosfera de càstig i d’exili, aquells homes estrangers i absurds?”

No sabem, en canvi, com escriure als presos. De Dino Buzzatti hem après que sempre estan pitjor del que expliquen a les cartes i Oscar Wilde ens ha advertit que el pitjor de la presó és el silenci (la solitud només és bona quan la busquem). I, amb tot, els que som fora no sabem què escriure als que són tancats que no sigui obvi, repetitiu, circular. Veiem com més d’un delinqüent declarat s’estalvia la presó, i en canvi ningú podrà compensar els dies que hi han passat uns homes i dones empresonats sense judici per haver pres decisions polítiques després de guanyar unes eleccions polítiques.

Com que som un país petit, hem coincidit amb més d’un d’aquests homes i dones, hi hem parlat, i podem afirmar amb orgull que formem part d’una mateixa xarxa, teixida amb amics, veïns i familiars, feta de converses, de records amb cara i ulls. I, tanmateix, no sabem ben bé què dir-los.

He rellegit Oscar Wilde, que a la presó va descobrir que “el vici suprem és la superficialitat”. Ho repeteix unes quantes vegades a la llarga carta que hi va escriure i que va titular De profundis. En copio un fragment: “La vida de la presó, amb les restriccions i privacions interminables, et fa rebel. El més terrible no és que et trenqui el cor –els cors s’han fet per trencar-los–, sinó que te’l torni de pedra.”

els més prestats

el que hauria de llegir en puigdemont, segons librotea

LIBROS RECOMENDADOS DE LIBROTEA
Los libros que debería leer Puigdemont

En su periplo por Bélgica, el expresident Carles Puigdemont podría acercarse a estos libros que le recomendamos desde Librotea. Hay novelas, poesía, diarios. En catalán y en castellano. Apuntes sobre Cataluña, Europa y España. Clásicos y contemporáneos. Quizá le ayudaría a entender la realidad que nos afecta a todos desde hace ya varias semanas. 

Comenzamos con tres clásicos catalanes: Últimas tardes con Teresa, de Juan Marsé, que tan bien retrató aquella Cataluña de los años sesenta con la llegada de tantos inmigrantes de todo el país y que conforman lo que es hoy la región. Francisco Candel, que tuvo un ojo certero para mostrar las (luchas) clases sociales catalanas, apuntó en sus diarios, El gran dolor del mundo, precisamente, esta diversidad social que no hacía (ni hace) de Cataluña ese famoso ‘sol poble’ del que tanto habla el expresident. Y si prefiere quedarse con la clase adinerada, Montserrat Roig la mostró con una mirada crítica en El temps de les cireres, una de sus novelas más conocidas.

También podría leer a poetas como Joan Margarit (Tots els poemes), que sabe bien lo que fueron los procesos independentistas de otros países y lo que significó para mucha gente (“no hubo proceso sin muertos”, dijo en una entrevista reciente). Y hablando de procesos, tiene la traducción que hizo Gabriel Ferrater, otro magnífico poeta catalán, en El Procés, de Kafka, reeditado hace unos años.

Como novelas contemporáneas sobre Barcelona, dos novedades: Las defensas, de Gabi Martínez, un recorrido por la ciudad (y por la angustia y el estrés de nuestro tiempo), y Taxi, de Carlos Zanón, que como ocurría con Marsé o Candel, se vuelve a ocupar de las diferencias sociales, de la precariedad que a buena parte de la población le invade.

Al estar en Europa, recomendamos a Puigdemont dos libros que reflexionan sobre el ser europeo: la monumental novela de Claudio Magris, El Danubio, con sus diversidades, complejidades de los pueblos y lo que nos unifica; y la reflexión filosófica La idea de Europa, de uno de los grandes pensadores del siglo, George Steiner.

Finalmente, dos libros que abundan en la idea de la democracia: la famosa La democracia en América, de Alexis de Tocqueville, para no olvidar en qué consiste este sistema político, y la no menos famosa Constitución Española, que es la que, de momento, nos gobierna a todos.

____________________

P.S.: Qué majos, els d' El País. Espero amb candeletes les recomanacions per a en Rajoy.

leer en tiempos revueltos

Els estudiants busquen maneres d'entretenir-se durant els talls a l'AP-7.
Aquí, llegint un llibre.
Font: Ara.cat. En directe. 8|11|2017. 9:13.

aturada general

orwell i la justícia

JORDI PUNTÍ
Orwell i la justícia
elPeriódico
3|11|2017

Els llibres de Thoreau i d'Orwell segueixen molt actius en el préstec de les nostres biblioteques i les raons no venen dels EUA i Trump sinó d'Espanya

Com que m’agrada fer servir les biblioteques públiques, fa unes setmanes vaig anar-hi a buscar un exemplar de l’assaig de H.D. Thoreau sobre la desobediència civil. El va publicar el 1849 i començava amb aquella frase que va fer fortuna: «El millor govern és el que governa menys». Quan vaig consultar l’arxiu online, però, vaig descobrir que quasi tots els exemplars que corrien per Catalunya estaven en préstec. Uns dies després em va passar el mateix amb 1984, la novel·la distòpica i profètica de George Orwell. Tots dos llibres han rebut molta atenció des que Trump és president dels EUA, vaig pensar, i l’interès és lògic. Sobretot en el cas de 1984, ja que hi ha connexions evidents amb alguns mètodes del govern Trump pel que fa a la manipulació de les notícies.

Ahir la curiositat —i la indignació— em van fer tornar al catàleg general i fer una nova cerca: els llibres de Thoreau i d’Orwell segueixen molt actius en el préstec de les nostres biblioteques, i estic convençut que les raons ja no vénen d’Amèrica, sinó d’Espanya. Tot i tenir gairebé 70 anys, la virtut de 1984 com a ficció és que sempre et permet fer paral·lelismes amb les formes dels governs autoritaris. La detenció i presó preventiva dels exconsellers, i sobretot la manera com s’ha argumentat per part de fiscals i jutges a l’Audiència Nacional, denoten una agressivitat interessada a l’hora d’interpretar les lleis. Ém ve al cap un fragment de la novel·la, aquell instant en què O’Brien explica a Winston que el poder es referma amb el patiment dels homes. «Amb l’obediència no n’hi ha prou», li diu, «el poder es basa a infligir dolor i humiliació. El poder consisteix a esmicolar les ments humanes». 

És una de les lliçons de 1984, però n’hi ha moltes més. «Qui controla el passat controla el present», diu una consigna del Partit del Gran Germà, i de seguida penso  en el ministre espanyol, Alfonso Dastis, negant la violència de l’1-O davant una periodista de la CNN atònita. La novel·la d’Orwell acaba malament. Potser per això la llegim també: per posar-nos en guàrdia i  per defensar el nostre present.