fer cuento

«Estic malalt», diu a la mare. Ella li posa la mà al front. «Doncs serà millor que et quedis al llit», sospira.

Hi ha un moment més difícil d'afrontar, el moment en què el pare diu: «On és John?» i la mare diu: «Està malalt», i el pare gruny i diu: «Ja torna a fingir». Durant aquesta conversa s'està tan quiet com pot, fins que el pare se n'ha anat i el germà se n'ha anat i per fi pot iniciar una jornada de lectura.

Llegeix a gran velocitat i amb una concentració total. Quan està uns dies malalt, la mare va a la biblioteca dos cops per setmana a buscar-li llibres: dos amb la seva targeta, i un altre amb la d'ell. Ell evita anar a la biblioteca perquè li fa por que el bibliotecari li faci preguntes quan porta els llibres a segellar.

Sap que si vol ser un gran home, ha de llegir llibres seriosos. Hauria de fer com Abraham Lincoln o James Watt, que estudiaven a la llum de les espelmes mentre tots els altres dormien, i estudiar pel seu compte llatí, grec i astronomia. No ha abandonat la idea de ser un gran home; es promet que aviat començarà a llegir seriosament; però de moment no vol res més que llegir històries.

Llegeix tots els misteris d'Enid Blyton, totes les novel·les dels germans Hardy, tots els contes de Biggles. Però els llibres que més li agraden són les històries de la Legió Estrangera Francesa de P.C. Wren. «Qui és el més gran escriptor del món?», pregunta al pare. El pare diu que Shakespeare. «Per què no P. C. Wren?», diu. El pare no ha llegit P.C. Wren i, malgrat la seva experiència de soldat, no sembla interessat a fer-ho. «P.C. Wren va escriure quaranta-sis llibres. Quants llibres va escriure Shakespeare?», el desafia, i es posa a recitar els títols. El pare diu «Ah», amb irritació i menyspreu, però no dóna cap resposta.

Decideix que si al pare li agrada, vol dir que Shakespeare és dolent. Tot i així, comença a llegir-lo, en l'edició groguenca amb les vores doblegades que el pare ha heretat i que pot costar molts diners perquè és vella, mirant de descobrir per què la gent diu que Shakespeare és gran. Llegeix Titus Andronicus perquè té un nom romà, després Coriolanus, però se salta els discursos llargs com se salta les descripcions de la naturalesa en els llibres de la biblioteca.

Al costat de Shakespeare, el pare té els poemes de Wordsworth i els poemes de Keats. La seva mare té els poemes de Rupert Brooke. Aquests llibres de poesia ocupen un lloc d'honor a la lleixa de la llar de foc de la sala, juntament amb Shakespeare, La història de sant Miquel, en un estoig de pell, i un llibre d'A.J. Cronin sobre un metge. Intenta començar dues vegades La història de sant Miquel, però l'avorreix. No pot entendre qui és Axel Munthe, si el llibre és veritable o és una història, si va sobre una noia o sobre un lloc.

[...] Quan no té res més per llegir, llegeix els llibres verds. «Dóna'm un llibre verd!», crida a la mare des del llit de malalt. Els llibres verds són l'Enciclopèdia infantil, que ha viatjat sempre amb ells. Els ha llegit desenes de vegades; com que quan era petit en va arrencar pàgines, va fer-hi gargots, va trencar-ne les tapes, ara els ha de manejar amb compte.

En realitat, no els llegeix: la prosa l'impacienta massa, és massa efusiva i pueril, tret de la segona meitat del volum 10, l'índex, que està ple d'informació factual. Però es mira les il·lustracions, especialment les fotografies d'escultures de marbre, homes despullats i dones amb robes plegades a la cintura. Noies de marbre, lluents i estilitzades, omplen els seus somnis eròtics.

El més sorprenent dels seus refredats és la rapidesa amb què li passen o semblen passar-li. A les onze del matí ja ha deixat de tossir, ja no té mal de cap, es troba bé. Ja està tip del pijama suat i pudent, de les mantes encarcarades i el matalàs bombat, dels mocadors humits pertot arreu. S'aixeca del llit però no es vesteix: seria temptar massa la sort. Amb cura de no treure el cap al carrer per si el veu un veí o el delata algú que passa, juga amb el mecano, enganxa segells a l'àlbum o enfila botons en fils o cordes trenades d'una troca de llana. [...] Quan la mare va a la seva habitació, posa cara d'abatut i es prepara per defensar-se dels seus comentaris.

J.M. Coetzee. Infantesa. Escenes de la vida a províncies. Traducció de Dolors Udina. Edicions 62, 1997. P. 110-114.

________________

P.S.: Com ja sabeu, perquè us ho vaig anunciar en l'última trobada, la temporada que ve llegirem un Coetzee, Desgràcia, concretament. Porto uns quants dies buscant informació per fer-ne la guia, m'agrada equivocar-me amb temps, i la veritat és que no està sent gota fàcil. Però va i resulta que dissabte passat el programa Ciutat Maragda va dedicar la sessió a la narrativa de Coetzee. Casualitat? No crec en les casualitats, jo.