panoràmica d'una societat

JOAN TRIADÚ
Panoràmica d'una societat
Avui
8|6|1995

La novel·lista anglesa de l'època victoriana George Eliot tingué una primera traducció al català fa prop de setanta anys, de la mà de Josep Carner, quan el poeta dirigia l'Editorial Catalana, una de les iniciatives de la política cultural de Prat de la Riba. L'obra escollida fou la novel·la breu Silas Marner, la més mítica i per tant, poètica de l'autora. A part la reedició fa una dotzena d'anys (Edicions 62, MOLU) d'aquesta excel·lent traducció carneriana, la gran novel·lista anglesa desapareix de les nostres traduccions, que jo sàpiga, fins que arriba, amb la versió completa i acurada de Middlemarch, la incorporació al català, de la seva novel·la més important, per la qual fou comparada en certs aspectes amb Tolstoi, amb l'afegitó, no pas negligible, de l'humor.

GRAN NOVEL·LA DEL XIX

Es tracta, sense exageració, d'una de les grans novel·les del segle XIX, el segle de la novel·la. Pels volts dels anys de la redacció de Middlemarch i de la seva publicació havien aparegut Guerra i pau, Crim i càstig, L'educació sentimental, L'idiota, Erewhon i el primer volum dels Rougon-Macquart. Hi ha raons plausibles per explicar que la novel·la major de George Eliot no hagi tingut ni tingui l'anomenada de les esmentades ni de tot d'altres de la mateixa època, malgrat que en superi més de quatre en amplitud i en profunditat i que no vagin desencaminats els crítics que situen Thomas Hardy i Henry James, als seus inicis, en la línia de l'obra de George Eliot. El seu estil narratiu és calmós i la narració, sense evitar les convencions de la novel·la del seu temps (¿com ho hauria pogut fer-ho en ple classicisme del gènere i per quina raó?), funciona amb una seguretat que gairebé aclapara.

PREPARACIÓ INTEL·LECTUAL

Tot ve d'una preparació intel·lectual força considerable de caire filosòfic i teològic, a la qual Eliot servia amb absoluta devoció i es complaïa a demostrar-ho. El lector no es pot escapar de veure com l'autora es complau a exhibir la seva cultura, fet que obliga que, com en aquesta edició catalana, proliferin les notes al peu de pàgina sobre tota mena de noms i de referències a què al·ludeix el text. Tot plegat condueix a fer-nos pensar que no a fer-nos sentir.

Avanço aquestes explicacions, amb l'afegitó d'una de molt vaga final: George Eliot no es beneficia del do de la genialitat; d'aquells recursos que proporciona una mena d'estat de gràcia que en realitat és obra del retrobament, potser fugaç, amb algun món perdut que s'esperava a l'aguait, molt fidel, entre la intuïció i el mestratge.

Si Virginia Woolf veia en Middlemarch una novel·la anglesa de les novel·les angleses escrites per als adults, venia a dir, potser sense voler-ho, que no era el Pickwick ni Cims borrascosos. És tanmateix, com he dit i ho repeteixo expressament per tal d'evitar equívocs, una gran novel·la.

Perquè val la pena de recordar que una de les condicions bàsiques del gènere novel·la és de tenir una extensió confortable. Per aquesta raó no trobo prou justificades les queixes formulades a l'exigència d'una bona extensió que figura a les bases dels premis de novel·la. És una exigència que provoca esgarrifances en veure que Gerard de Nerval o Txèkhov, malgrat Sílvia o Una cacera dramàtica, no haurien pogut aspirar, tanmateix, al Sant Jordi.

Però és que de novel·listes, malgrat llur altíssima qualitat com a narradors, no n'eren. Ni tampoc els nostres Ruyra i Espriu, tot i els valors d'El rem de trenta-quatre i de Laia. Sí que ho eren, en canvi, Puig i Ferreter i Xavier Benguerel, i ho és Miquel de Palol (quant a Mercè Rodoreda, ho era sobretot per Mirall trencat, mentre que La plaça del diamant, més inspirada que construïda, es beneficia del do de la genialitat).

George Eliot imagina un món que té al davant, del qual s'ha separat per voluntat pròpia i el presenta intacte a la consideració del lector del seu temps i, en bona part, del mateix medi. Per tant, com que la coneixença era mútua —autora i lectors, amb inclusió de la crítica— hi havia una exigència de versemblança i d'idealització mínima, i l'extensió esdevenia necessària per donar una transcripció literària fiable de la realitat.

Abans d'arribar a la plenitud del seu art narratiu amb aquesta novel·la que podríem qualificar de balzaquiana a l'anglesa, George Eliot havia hagut de fer, prop dels cinquanta anys, el pas de la filosofia i els assaigs crítics a la narrativa i d'aquesta, basada primer en narracions breus, a la novel·la d'extensió i ambició normals a la seva època. Ho aconseguí amb l'excel·lent novel·la Adam Bede, publicada quan tenia quaranta anys.

LA MÉS POPULAR

Poc després, ja llançada, vingué El molí del Floss, la que fou més popular de les seves obres i que encara avui és la més coneguda, potser pel model poètic que reflecteix, amb un final melodramàtic. Hi ha també la infantesa de Mary Ann Evans (el seu nom veritable), al costat del seu germà, a la contrada natal de Warwickshire, llocs on al capdavall torna amb Middlemarch, nom d'una població rural i centre d'una robusta i activa vida provinciana, en la qual el diner en la seva forma més tangible, les propietats, domina les relacions socials; fins al punt que la novel·la es podria titular com la de Zola, L'argent, si treiem d'aquesta,cosa que no li faria cap mal, la filosofia determinista del naturalisme. Perquè Middlemarch, diguem-ho d'un cop, s'acaba raonablement bé, és a dir, sense forçar més del compte les situacions.

Però això no treu que els personatges tinguin entitat i caràcter propis, sobretot perquè hi ha entremig, parlant per ells i d'ells, l'autora, al capdavall, el personatge més important. Entre altres coses per la seva superioritat i el seu distanciament, en el temps, —l'acció se situa quaranta anys abans de la redacció i quan "les senyoretes de la ruralia (...) llegien molt poca literatura francesa posterior a Racine i els periòdics no havien projectat encara la seva magnífica il·luminació actual sobre els escàndols de la vida quotidiana" (p. 426); mentre que George Eliot sabia grec, llatí, hebreu, francès, alemany i italià. Tanmateix, Dorothea, el personatge central, presentada com una santa Teresa fora del segle que li corresponia, se sabia de memòria passatges dels Pensaments de Pascal. Aquesta noia, que "no era fredament intel·ligent ni indirectament satírica, sinó adorablement senzilla i plena de sentiment", esdevé, per la via d'un matrimoni, "un àngel enganyat", segons pensa i creu, el seu enamorat i redemptor apassionat, amb mots que l'autora, que l'ha escollit per alter ego de la protagonista, transcriu, mentre li fa gruar fins a la desesperació l'assoliment dels seus anhels.

Però la novel·la, tot i l'anàlisi admirable dels caràcters i el control gairebé perfecte de les situacions dramàtiques i còmiques, és panoràmica, satírica ("El senyor Vincy feia tan poc la seva voluntat com un primer ministre" p. 340) i un quadre inoblidable de la vida anglesa del primer terç del segle XIX, amb la sensibilitat dels problemes de l'existència i l'abast de la seva reflexió propis de temps molt posteriors.