memorial

218

(He tornat a Dachau)

Hi ha turistes fent-se fotos davant del crematori. Hi ha famílies que passegen pel camp d'extermini donant-se les mans. Hi ha gent que riu. Dues parelles d'enamorats s'abracen i es fan petons davant de la cambra de gas i els forns crematoris. El plor d'un nadó trenca el silenci. Després, a l'hora de dinar, al menjador, tothom menja al self-service.

¿On és el Lager?

Joan-Carles Mèlich. La lectura com a pregària. Fragments filosòfics I. Fragmenta, 2015. P. 96.

*  *  *

Preu per preu, sabates grosses.

Ell és historiador, jueu i israelià. S’ha especialitzat en l’Holocaust, més precisament en els aspectes tècnics de l’extermini, per comoditat més que per convicció: en aquest tema hi ha places vacants. S’ha casat i té un fill quan li ofereixen feina com a guia dels grups que visiten els camps nazis a Polònia.

A partir d’aquí la seva vida queda suspesa entre dos temps i dos espais: l’avui a Israel, amb la família i els vius, l’abans a Polònia amb la memòria dels llocs i dels supervivents. Els vius són grups d’adolescents israelians per a qui l’homenatge es resumeix a embolicar-se amb una bandera i fer-se selfies, turistes que visiten Auschwitz de passada entre l’hotel i el centre comercial, militars que transformen un esdeveniment commemoratiu en una simulació de guerra. Davant de tant de cinisme, el protagonista assumeix el paper de guardià de la memòria. Però la immensa solitud del càrrec i la indiferència crònica dels seus interlocutors el porten a desfer-se del món del vius per apropar-se perillosament al dels fantasmes.

Com passa amb les millors novel·les de John Le Carré, El monstre de la memòria s’empassa sense respirar, amb angúnia i voracitat. Yishai Sarid burxa en el relat construït per l’Estat d’Israel sobre l’Holocaust. Quan Auschwitz esdevé una marca, ¿amb qui s’identifica la gent que visita els camps?