la gràcia que té

«Al principi, quan comences a escriure ficció, ho fas per divertir-te. No esperes que ho llegeixi ningú. Escrius gairebé per fer-te una palla. Per fer possibles les teves fantasies i els teus raonaments desviats i per transformar les parts de tu que no t'agraden. I funciona; és divertidíssim. Després, si tens sort i sembla que a la gent li agrada el que fas, i aconsegueixes que et paguin per fer-ho i veus les teves coses en tipografia professional, relligades, recobertes de frases promocionals i fins i tot (una vegada) llegides al metro de bon matí per una noia guapa que ni tan sols coneixes, tot plegat encara es fa més divertit. Durant un temps. Després les coses es van fent més complicades i més confuses, per no parlar de la por. Ara comences a sentir que escrius per als altres, o almenys això esperes. Ja no escrius només per fer-te una palla, cosa que —com que les masturbacions, siguin de la mena que siguin, són sempre solitàries i superficials— segurament és bona. Però què reemplaça el motiu onanista? Has descobert que t'agrada molt que a la gent li agradi el que escrius, i t'adones que tens moltes ganes que a la gent li agradin les coses noves que estàs fent. El fet de divertir-te personalment comença a quedar substituït per la voluntat d'agradar, que hi hagi gent guapa que no coneixes a qui li agrada el que fas i que t'admiren i que creuen que ets un bon escriptor. L'onanisme cedeix pas a l'intent de seducció, com a motiu. Ara bé, els intents de seducció volen molta feina, i la gràcia que té queda compensada per una por espantosa del rebuig. L'ego, sigui el que sigui, ha començat a formar part del joc. O potser és més exacte parlar de «vanitat». Perquè t'adones que ara una gran part del que escrius s'ha convertit bàsicament en una exhibició, en intentar que la gent cregui que ets bo. És comprensible. Arrisques una bona part del que ets, ara, quan escrius; t'hi jugues la vanitat. Descobreixes un detall delicat sobre l'escriptura literària: per poder-ho fer cal una certa quantitat de vanitat, però per sobre d'aquest llindar, tota vanitat és letal. En aquest moment, més del noranta per cent del que fas està motivat i modelat per una necessitat aclaparadora d'agradar. El resultat és una literatura de merda. I la merda ha d'anar a la paperera, no tant per cap mena d'integritat artística com pel simple fet que les obres merdoses faran que deixis d'agradar. En aquest punt de l'evolució del teu passar-t'ho bé com a escriptor, el que sempre t'havia motivat a escriure és el mateix que ara et fa llençar el que escrius a la paperera. És una paradoxa i una mena de dilema irresoluble que et pot deixar encallat durant mesos o anys, durant els quals somicaràs i carrisquejaràs de dents i maleiràs la teva mala sort i et preguntaràs amargament què se'n deu haver fet d'aquella sensació tan divertida.

La cosa més intel·ligent que es pot dir, em penso, és que la manera de sortir del dilema és d'alguna manera esforçar-te per tornar a la motivació original: passar-t'ho bé. I, si pots recuperar aquella gràcia, descobreixes que el dilema espantosament desafortunat que has experimentat durant el teu període de vanitat de fet ha sigut un cop de sort. Perquè la manera de passar-t'ho bé que recuperes està transfigurada per l'experiència desagradable de la vanitat i la por, una experiència que ara et deleixes tant per evitar que el que redescobreixes és una manera més plena i més generosa de passar-t'ho bé. Té alguna cosa a veure amb la feina com a joc. O amb el descobriment que la diversió disciplinada és més divertida que no pas la impulsiva o hedonista. O amb el fet d'adonar-te que no totes les paradoxes han de ser paralitzadores. Sota la nova administració d'aquesta idea de divertir-te, l'escriptura de ficció es converteix en una manera d'anar molt endins de tu mateix i d'il·luminar precisament allò que no vols veure ni deixar veure a ningú, i resulta que aquesta mena de coses són (paradoxalment) exactament les que escriptors i lectors comparteixen i senten, i a les quals responen. La ficció es converteix en una manera estranya de consentir-te i dir la veritat en comptes d'una manera de fugir de tu o presentar-te d'una manera que et farà especialment apreciat. És un procés complicat, confús i que fa por, i també implica molta feina, però resulta que és la millor manera de divertir-te que hi ha.

El fet que ara puguis continuar divertint-te amb l'escriptura només enfrontant-te a les mateixes parts gens divertides de tu que et van fer començar a escriure per fugir-ne o per dissimular-les és una altra paradoxa, però en aquest cas no t'aboca a cap dilema. Si una cosa és, és un do, una mena de miracle, comparat amb el qual la recompensa de l'afecte dels desconeguts és com una mena de pols, de borra.»

David Foster Wallace. «La gràcia que té» A: He ballat (breument) la conga: antologia d'articles. Selecció, pròleg i traducció de Ferran Ràfols Gesa. Periscopi, 2019.