la lectura inhumana

IGNACIO OROVIO
La lectura inhumana
La Vanguardia
16|2|2020

Deixeu immediatament la lectura d’aquesta columna i invertiu en una altra cosa els tres minuts que us suposarà si: no teniu fills; voteu Vox; Trump us cau simpàtic; us importa un rave la cultura o la incultura o, una mica més enllà, la civilització i el progrés.

Continueu, per contra, si us voleu estalviar la lectura d’un llibre. O sortir a comprar-lo.

L’editorial Deusto, del grup Planeta, acaba de publicar Lector, vuelve a casa, de la directora del centre per a la dislèxia, estudiants diversos i justícia social de la Universitat de Califòrnia a Los Angeles, Maryanne Wolf. No és cap al·legat a favor del llibre tradicional i contra internet, les pantalles, els videojocs, tot va fatal. No.

Fa dècades que Wolf analitza els processos i beneficis de la lectura i en aquest llibre ofereix una tesi de partida (i d’una obvietat) formidable: la lectura és antinatural. L’ésser humà ve de sèrie amb diverses habilitats (vista, oïda, olfacte, tacte) entre les quals no hi ha la lectura. L’ésser humà llegeix des de fa només uns sis mil anys, tot just un instant si tenim en compte el temps global de la nostra existència. El sapiens, però, té una eina excepcional: el cervell. Un aparell capaç no només d’adaptar-se a tota classe de situacions sinó de reciclar els seus components en desús.

I aquí la tesi de Wolf gira una altra cantonada: arrasats per l’onada digital, estem abandonant el que bateja com a “lectura profunda”, i el que ve al darrere pot ser que sigui un virus silenciós i devastador. Insisteixo que no es tracta de l’al·legat antipantalla d’una rata de biblioteca. Al revés. Es tracta d’afrontar aquest canvi cultural analitzant-ne i almenys anticipant-ne les conseqüències. Per sort, i contra el que ha passat en altres revolucions culturals, les eines de diagnòstic existeixen. Wolf les compendia en aquest llibre.

És paradoxal que la destrucció de la nostra capacitat d’atenció, l’enemic principal de la lectura profunda, té, aquesta sí, una base genètica. Durant milions d’anys hem necessitat el “biaix de novetat” perquè un tigre no ens caigués a sobre. Havíem d’estar atents a qualsevol moviment. Això és avui la cultura digital. Un continu de novetat, estímuls i premis.

Com alerta Wolf, no és només el que deixem de fer, sinó com tot això ja està alterant estructuralment els nostres cervells.

Un dels estudis al·lucinants que cita exposa com quan llegeixes que Anna Karénina salta a les vies del tren les àrees cerebrals que s’activen són les del moviment –per més al sofà que estiguis– i les del patiment per la fugida. De manera que la lectura profunda no ens nodreix només de vivències o cultura, sinó que és la primera eina per a virtuts com l’empatia –la comprensió més profunda de l’altre, una habilitat clau en un món en què la connexió entre diferents cultures és cada vegada més gran–, per a l’anàlisi crítica de la realitat i per a l’elaboració d’idees complexes. Entre d’altres.

Són 252 pàgines. Unes quatre hores i mitja, més o menys. Més el que invertiu subratllant.