dimarts, 31 de març del 2020

la trobada de claus i lucas (òjut!, polisèmia)


Ella diu:
—Parla molt de diners. M'agradaria que parlés d'una altra cosa. Per exemple, què escriu?
—El que escric no té cap importància.
Ella insisteix:
—El que m'interessa, és saber si escriu coses reals o coses inventades.
Li responc que provo d'escriure històries reals però que, en un moment donat, la història esdevé insuportable precisament pel seu realisme i que, aleshores, em veig forçat a canviar-la. Li dic que provo d'explicar la meva història, però que no puc, que no soc prou valent, que és massa dolorosa per a mi. Aleshores, ho embelleixo tot i descric els fets no com van succeir, sinó com m'hauria agradat que succeïssin.
Ella diu:
—És clar. Hi ha vides que són encara més tristes que els llibres més tristos.
Dic:
—Exacte. Un llibre, encara que sigui molt trist, mai no serà tan trist com una vida.

Agota Kristof. Claus i Lucas. Traducció de Sergi Pàmies. Amsterdam, 2019. P. 305.

Com que hi ha tant coronavirus, han hagut de clausurar la Biblioteca. Si no faig la brometa del quadern gris, rebento. Dispenseu, continuo. La qüestió és que no podem celebrar la tertúlia (presencial) de Claus i Lucas. Ni les properes, em temo, tal i com van les coses. Ja ens ho trobarem. Ens hi anirem adaptant sobre la marxa. En tot cas, avui del que es tracta és que aneu consignant en el pis dels comentaris les vostres impressions, dubtes o el que us passi pel cap, a propòsit de la lectura de Claus i Lucas. No ens queda altre. Som-hi.


51 comentaris:

  1. Els comentaris tornen a fer el ximple. No funcionen bé, tret que sigueu usuaris blogger. Si teniu gaires problemes, feu-me'ls arribar per correu. lamatildeurbach@gmail.com

    ResponElimina
  2. La JORDINA diu:

    La setmana passada es va fer viral un vídeo d’un senyor gran tocant l’harmònica davant d’una finestra de la residència on viu, eren les vuit de la tarda i al carrer hi havia una multitud aplaudint, la seva cuidadora li havia fet creure que anava per ell i tot perquè tenia alzheimer; molts ho van compartir a les xarxes, fins i tot era emocionant; però a mi em va semblar d’una crueltat increïble. Si hagués tingut les seves facultats mentals d’acord amb el que espera la societat a ningú se li hagués acudit mentir-li. Automàticament vaig pensar en “Claus i Lucas”, feia dies que l’havia acabat i no deixava de donar-hi voltes, podria anar enumerant els adjectius, però no. El llibre mereix molt més que un adjectiu.

    Durant molt de temps hem pogut llegir llibres sobre com es viu durant una guerra, fins i tot els camps de concentració es poden visitar; la nostra generació no podia ni fer-se una idea del que era, però avui si. Només fa quinze dies que ens han confinat a casa, no podem sortir al carrer sense un motiu. Vivim en un zoològic. Segur que d’aquí vint o trenta anys un dels infants que estan tancats a casa escriurà un llibre que els seus contemporanis veuran com terrible. Llavors pensaran el què ha passat. I per mi , aquesta és Kristof.

    La infància marca el relat de la nostra vida, els nens també diuen mentides, també viuen el que als adults ens angoixa, la crueltat hi és present, ... normalment no els tenim en compte i pensem que ja passarà, com si fer-se adult és una etapa diferent, podem dir que tot anirà bé, i enganyar-nos com ho fa aquest llibre.

    Posar de protagonistes els bessons m’ha sorprès, perquè des del primer moment no sabia qui m’estava enganyant. De fet és usual que als nens bessons se’ls pregunti qui ets, o que constantment se’ls compari, moltes vegades no poden construir-se una identitat pròpia sense l’altre i per això també de vegades necessiten estar distanciats , negar-se. Fer servir aquest personatge m’ha semblat interessant perquè fa que et replantegis la identitat, en el sentit de com ens amaguem i mostrem al altres alguns aspectes, avui es fa més palès amb les xarxes socials amb les mentides que publica la gent: tothom és feliç.....

    Doncs molt bé, ho deixo aquí que he fet una aportació massa extensa.

    Millor el club en viu! Més autèntic.

    Fins aviat!!!!!!!!!!!!!!

    ResponElimina
  3. Genial comentari Jordina, enriqueix la lectura, merci.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt bon comentari Jordina! I també millor al club, i tan de bo sigui ben aviat!

      Elimina
    2. Sí, l’ha brodat, la tia!

      Elimina
  4. Ja sé que és d’hora, però aquest silenci em fa mal, la veritat.

    ResponElimina
  5. Som gent de tarda/vespre, Mati... No ens ho tinguis en compte!
    Fins després!

    SU

    ResponElimina
    Respostes
    1. Calla, potser els clubaires estan esperant que siguin les vuit del vespre, que és l’hora habitual de trobada.

      NO CAAAAAAAAAAAL

      Elimina
    2. Doncs jo a les vuit SOPO. Nou horari de confinament.

      Elimina
  6. En vista de l’èxit, ara faré un recopilatori del que han anat dient algunes clubaires (els homes dormen, veig) durant aquests dies.

    ResponElimina
  7. La MARIA, la més participativa (merci, noia, te’n dec una):

    ·Ja l'he llegit!! Feia molt temps que el volia Llegir! Bestial!

    ·El gran quadern el vaig llegir d'una tirada. No el podia deixar i, a més a més, amb capítols tan curtets es feia més més ràpid.

    ·Dos germans bessons, dues meitats en un tot que parlen a l'uníson, amb dos noms (com més endavant es mencionarà) que contenen les mateixes lletres. Ells observen i aprenen per sobreviure als turments i brutalitat de la guerra que els toca viure i actuen des de la més absoluta immoralitat, crueltat, sadisme... fins a la generositat quan els sembla justificada.

    Tot i que les ciutats, països no tenen nom, fa pensar que Christof reflecteix els horrors de la segona guerra mundial viscuda abans que abandonés l'Hongria ocupada pels nazis. (Aquí parlava de El gran quadern.

    ResponElimina
  8. La DOLO COSTA:

    M’ho he passat molt bé! M’agradat, no hi he trobat gens de palla, ni descripcions de més, fácil de llegir, tot i … tela marinera….

    Em sembla haver vist que eren tres llibres, no sé si la lectura hagués estat diferent,… de ben segur que si.

    L’he recomanat a tothom, ja sé que no és la millor lectura pel confinament, però tot i que la història és crua, la forma és suau, com que m’agradat molt com escriu l’Agota Kristof, m’he baixat a l’Ibook – l’Analfabeta- em sona molt el nom , crec que no le llegit, sembla ser que és autobiogràfic, no sé si algú l’ha llegit?

    Si em funciona aquesta publicación, ja estaré al cas de les vostres opinions i ja comentaré més en Klaus i Lucas.

    ResponElimina
  9. La Marissa:

    M’ha agradat el llibre, sobretot el primer: cru, descarnat, sense adjectius, directe a esparracar l’ànima.... que bèstia! Els altres dos m’han sobrat una mica. Jo m’ho havia cregut tot... que ingènua! Sobretot el tercer. Tot i sabent que està escrit sis anys més tard, m’ha descol·locat molt. Suposo que l’argument és el de menys, importa la situació i els comportaments davant les adversitats.

    No sé si m’han quedat ganes de llegir cap mes llibre d’aquesta autora. En aquests moments necessito coses més ensucradetes!

    Gràcies per triar aquest llibre, pel meu compte no l’hagués llegit mai de la vida!

    ResponElimina
  10. L’Espe:

    M’ha encantat El Gran Quadern! El fet que no hi hagi noms propis a l’hora que posa els noms comuns amb majúscula per convertir-los en nom propi, narrar el fets descarnats sense gaires sentiments, les frases tant curtes i els capítols encara més! M’ha comunicat tota la cruesa d’una guerra i tota la humanitat que hi sobreviu soterrada.

    Quan he llegit La Prova, d’entrada, m’he decebut perquè volia continuar llegint aquesta manera d’escriure tant singular d’El Gran Quadern. Un cop he entrat en la història m’ha agradat anar descobrint el què m’explicava, m’ha donat la sensació que entrava en una realitat concreta, he volgut entendre que era la continuació d’El Gran Quadern.

    Al tercer llibre, La Tercera Mentida, m’he enfadat moltíssim no sabia com encaixar-lo amb els altres dos llibres, perquè no volia creure que tot el què havia llegit fos mentida. No he pogut continuar llegint fins que la Rosa ens ha animat a participar en el Bloc. Al final, m’ha agradat, però La Tercera Mentida el trobo confús, crec que parla d’una realitat subjectiva, des dels records i des de la psicologia dels personatges.

    ResponElimina
  11. L’Angelina:

    Em te enganxada des del primer dia, fa anar de corcoll, estic a 60 págines del final I encara no estic segura si l,entenc del tot,o si l,entenc massa. En tot cas contenta de llegirlo.


    No se si aquest comentari es publicará o no , per tant seré breu.
    No crec en la bessonada encara que m,atrau tot el que explica el primer llibre. Si no tingues dues parts mes, hagues disfrutar igualmente dense agradarme el final.
    El segon... Lucas protagonista, es un laberint de personatge, pateixes amb ell, peró també es fa odiar I estimar. Jo m'he sentit llibretera, he tocar música per aquesta bars, he fet amistad I les he decebut..
    La tercera part, per mi la mes fluixa, en Lucas cuidant la mare? I apareix un Claus desaparegut durant 40 anys , malalt, pobre i borratxo..?

    ResponElimina
  12. La Sole:

    Quina novel·la ¡¡¡ una filigrana de narrativa ¡¡¡ és una llàstima que no la poguem comentar presencialment doncs hi ha molta matèria per comentar ¡¡¡

    La forma en que l'autora utilitza els diferents relators és molt hàbil…m'ha sorprès tot el relat de la primera part del quadern on el relator sembla talment que estigui filmant les escenes pel seu realisme ¡¡¡. La resta dels quaderns és un va i ve de relators segons les diferents visions dels personatges que intervenen, situats en diferents tempos, que alguna vegada, m'ha descol·locat i obligat a anar enrrere en la lectura…tot i així ho he trobat d'una habilitat extraordinària .

    En quant als personatges, m'ha deixat bocabadada la gran capacitat de l'autora en el coneixement de l'ànima humana ¡¡¡saben plasmar els sentiments diversos de tots els personatges amb tanta claredat i realisme.

    L'últim quadern, en certs moments, m'ha desconcertat …tot l'argument que m'havia fet se'm posa en dubte amb el joc d'identitats que, l'autora, molt habilment, utilitza …val a dir que fins al final de la lectura he dubtat de què era veritat i què mentida…Van existir els dos germans ? o només un dels dos és real?, finalment m'he quedat amb els dos ¡¡¡

    Una novel·la molt intensa, dura, exemple de supervivència en temps difícils i situacions límits i amb una carga emocional que l'autora ha sapigut plasmar a la perfecció ¡¡¡

    De ben segur que hi han moltes més coses a comentar però, tal com he dit, és una llàstima que no les poguem compartir en la tertúlia habitual.

    ResponElimina
  13. Rosa M. Solerdelcoll31/3/20 15:57

    He llegit un llibre dur, una bona part es desenvolupa en temps de guerra, paradoxalment el llegeixo durant els primers dies del confinament pel coronavirus, hi ha encara que remotament, al meu entendre, cert paral·lelisme: invasió, tristor, aïllament, restriccions,lluita, solitud, enyorança...
    Crec que hi ha molt d’ella en la novel·la i l’entrevista que vas penjar el dimecres18 de març m’ho va confirmar, les seves respostes breus, l’estalviar paraules..., especialment en “ El gran quadern” crec ens dóna molta informació de com era ella, encara que tot pugui, sigui, una gran mentida. Frases curtes concises, hiperrealistes, sense cap mena d’ornament, directa al gra, a partir del jo, descrivint actituds valentes, arriscades, de superació.

    A través de la lectura podem establir diferents binomis:

    Veritat o mentida
    Realitat o ficció
    Un o dos
    Amor o odi
    Crueltat o realitat viscuda
    Bons o dolents ( simplificant)

    Un llibre que no et deixa indiferent, que t’empeny a la lectura, que t’obliga a pensar i a plantejar-te un munt de preguntes:

    - Què és real i què és inventat? ( d’això crec que en podríem parlar molt i amb opinions diferents)
    - Et porta la guerra a convertir-te en una persona sense sentiments?
    - Com definiríem els protagonistes?
    - Què faríem per sobreviure?
    - Es possible crear-te una realitat paral·lela? Viure dues vides?
    - Durant la guerra i postguerra tot si val?

    Tot i la duresa del text, m’ha resultat fàcil de llegir, mèrit de l’autora, evident i també m’he preguntat:
    -Què la fa escriure d’aquesta manera , amb aquest estil tan personal i intransferible?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com deia l’altre dia en Miquel Adam, l’editor de la novel·la, en aquell fil tan llarg que us vaig penjar, la Kristof no sabia francès, anava aprenent cada dia unes quantes paraules, les anava memoritzant, i quan en va tenir 500 d’apreses, patam, va escriure una obra mestra: El gran quadern.

      Elimina
    2. I ara he recordat una cosa que va escriure la Rodoreda en el pròleg de “Quanta, quanta guerra:

      «És lluny aquell temps en què em pensava que, per escriure una novel·la, bastava saber català i saber escriure a màquina».

      Elimina
    3. Veu pròpia + grapa + coses a dir.

      Elimina
  14. La primera potser és la més sorprenent amb una prosa seca però genes eixuta, presentada en cápsulas explosives. Una colla de personatges confinats (no puc evitar la paraula) en la alegoría d,un estat totalitari. La segona potser és la més “normal”. Però a mi, la que em va fer explotar el cervell és la tercera, amb els seus girs inesperadas i sorprenents. En certa manera és com una d aquelles nines russes però que n apareix una de diferent cada vegada que l obres. Una lectura inovidable. Una novel.la magnífica..

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mitch, tens l’estrany honor de ser l’únic mascle que gosa treure-hi el cap!

      Elimina
  15. Maria Vall31/3/20 17:03

    És la primera vegada que utilitzo aquest sistema, no sé si ho faig bé i a on he d’anar.
    He llegit en Claus i Lucas”, un llibre molt interessant i complicat a la vegada. És d’aquells llibres que comences i no els deixaries mai. Molt dur;però a la vegada, entranyable, de la vida dels bessons.Realment quan vas llegint, ja no saps,el que és veritat o mentida.
    Em resulta difícil expressar per escrit alguns comentaris del llibre.

    ResponElimina
  16. Bona tarda!
    Estic encantada de participar en aquesta conversa sobre «Claus i Lucas». Gràcies per convidar-me a participar-hi! Aquí sota us deixo alguns textos molt breus relacionats amb la meva lectura:
    INFORMACIÓ D'INTERÈS (1): L'autora no va concebre aquesta novel·la com una trilogia [«El gran quadern» (1987), «La prova» (1988) i «La tercera mentida» (1991)]. A diferents països es publica i titula de diferents maneres.
    INFORMACIÓ D'INTERÈS (2): Sobre el llenguatge (l'idioma) de la novel·la: Agota Kristof neix a Hongria el 1935. El 1956 fuig d'aquest país (ella, el seu marit i la seva filla de només 4 mesos) i, tot i que la seva intenció és anar a parar a Àustria, es queda a Suïssa (a la part francesa). Va treballar en una fàbrica de rellotges. Ella va decidir aprendre i escriure en francès. Aquesta "senzillesa" del llenguatge (vocabulari més aviat bàsic, les frases curtes...) s'adiu amb el teatre, el gènere que la "va acollir" al començament en llengua francesa.
    OPINIÓ PERSONAL: «Claus i Lucas» és un text molt especial: per la seva estructura i per com està escrit. És un exercici de metaliteratura, amb una narrador «no fiable», que engloba 3 novel·les plenes d'ecos, de ressons...
    Com a lectores, tenim dues maneres d'enfrontar-nos a la lectura d'una novel·lassa com aquesta (comencem per una i acabem en l'altra): a través de les vicissituds dels personatges (la història de dos bessons i tal i tal, que si és veritat, que si és mentida...) ens endinsem en la història, però a mida que avancem, la Kristof ens arrossega/captiva/segresta cap a l'artefacte literari.
    Això és el que m'ha agradat d'aquesta trilogia. Al començament (El gran quadern) t'hi enganxes per voler saber de la vida d'aquests dos bessons, però quan ja arribes a La prova i, finalment, a La tercerca mentida, ja veus que EL QUE IMPORTA és L'ESTRUCTURA, COM T'HA EXPLICAT tot el que t'ha explicat.
    EL DIT A LA NAFRA: Què me'n dieu de la traducció d'en Sergi Pàmies? No us ha grinyolat en algun moment?

    En resum, «Claus i Lucas», un llibre excel·lent per llegir i compartir en un club de lectura! Encara que hagi estat, en aquest cas, de manera virtual.
    SU

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo sí que estic encantada de llegir-te, Su.

      Informació de servei.
      Els més veterans del club la coneixeu personalment en persona, la Su, perquè va venir al club, a dinamitar, que diu ella, la sessió de Stoner. Vaig a posar una rentadora i ara torno. Coses del telepenquis.

      Elimina
    2. Va venir el 29/11/2013, exactament. Aquí en teniu la prova: https://decasaalclub.blogspot.com/2013/11/dotze-raons-per-llegir-stoner.html
      Aneu-hi, que hi ha fotos. Ara torno.

      Elimina
    3. Va, sobre això de la traducció. No ets pas la primera persona que hi arrufa el nas. L’altre dia, al Tuiter, la Maria @____Maria___ em va dir:

      El llibre en si no em va entusiasmar però el problema el vaig trobar en la traducció al català, que em va semblar força deficient, vaig rellegir-lo en castellà, per una suggerència que em van fer un dia que el criticava fortament a twitter, i em va semblar bastant millor.

      Sembla estrany, perquè, aviam, si el vocabulari és bàsic i les frases, curtes, tampoc ha de ser tan complicat, dic jo, i amb tot el respecte. A mi no m’ha grinyolat, però la veritat és que l’he llegida mig hipnotizada...així que...la meva opinió no compta.

      Tot i això, li he estat donant voltes a allò que em va dir la Maria. Quin deu ser el problema? Aviam si serà allò de que quan una obra literària ens arriba traduïda per un escriptor amb obra pròpia és fàcil que la cosa es contamini. Pamieja, Su?

      Elimina
    4. No, no crec que pamiegi...
      Jo també estava hipnotitzada mentre llegia el text, però tot i així vaig anotar alguns fragments que no m'acabaven de fer el pes:

      (p. 112) «L'ordenança ens porta a casa de l'Àvia. Ens estira al gran llit de l'oficial i s'instal·la damunt d'una manta, al costat del llit.» (aquest verb instal·lar us quadra?)

      (p. 113) «Em pregunto per què l'heu volgut matar? Teniu les vostres raons, suposo.» (aquesta frase interrogativa està bé?)

      (p. 239) «En Lucas i el nen eixarmen l'hort abandonat per en Victor.» (el verb eixarmar està ben utilitzat?)

      (p. 239) «Un altre somni: el nen vol tornar a casa l'àvia, camina pels carrers...». (no seria millor a casa «de» l'àvia?)

      (p. 248) «El nen i en Lucas treballen a la llibreria. El nen treu els llibres d'una capsa, els dona a en Lucas, que, dret damunt d'una escala, els ordena als prestatges de la biblioteca. És un matí plujós de tardor.» (no se us fa estranya la frase del mig? Té quatre comes, com gairebé tota la novel·la!!!)

      (p. 262) «Vaig abstenir-me de beure alcohol durant uns mesos, però era absolutament incapaç de passar-me del tabac.» (s'entén la frase, però «passar-me del tabac» està ben utilitzat?)

      (p.280) «No he tingut temps. He fet un curset a la ciutat veïna per educadora.» (també s'entén, però no està ben construïda, oi?)

      A veure, tot plegat és menudalla, tenint en compte que estem parlant de 422 pàgines traduïdes!, però a mi em van quedar aquests interrogants, que ara comparteixo amb vosaltres.
      SU

      Elimina
    5. Au, ja m’ha donat feina. Això em passa per preguntar...

      Elimina
    6. P 112. Què diu l’original?
      P. 113. No cal el signe d’interrogació
      P. 239. No sé si està ben utilitzat perquè eixarmar no és una de les 500 paraules que sé en català.
      P. 239. Per qui dalt haguéssim dit, fins i tot, ‘ca l’àvia’

      Elimina

    7. P. 248. Què diu l’original?
      P. 262. Jo, en el meu català oriental de Lugo diria ‘estar-me del tabac’. Però el Diec diu que accepta pop com animal de companyia:

      16 intr. pron. [LC] passar-se d’alguna cosa Saber-se’n privar.

      Elimina
    8. P. 280. Sí, és més fàcil ‘fer un curset d’educadora a la cuitat veïna’, sens dubte.

      Elimina
    9. Ostres, tot i així, em costa d’entendre que això suposi un rebuig de l’obra, per mala traducció, que és el que plantejava la Maria del Tuiter. No si, al final, me la fareu llegir en francès.

      Elimina
    10. Mati,

      Em sembla un bon repte, llegir-lo en francès!!! Però, amb la lectura de "Claus i Lucas" en català, ja vaig trencar una de les meves "normes de lectura": no llegir un llibre de més de 250 pàgines!

      Caldrà que li preguntis a la Maria del Tuiter. Per a mi, com ja he dit, no hi ha rebuig de l'obra, només aquestes quatre coses que, potser, són més d'edició que no pas de traducció.

      I sí! Si em demanes de fer... et toca "mullar-te"!

      Petonassos,

      SU

      Elimina
    11. Mira que n’ets, d’estranya. Tu no llegiràs mai Middlemarch, veig. No n’haig de fer re, però, per què 250?

      Elimina
  17. En una entrevista a l’Agota, diu que els bessons són algunes vegades, ella i el seu germà més gran, només es porten 2 anys, i que en el seu poble hi havia una dona ( molt pitjor que la llavi partit) que anava amb tot el poble, vull dir que vist des d’uns ulls d’infant, hi ha moltes veritats. Com per exemple que va acabar en una institució, orfenat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quina Dolors ets? Perquè en tenim un pilot de Dolors. Deus ser la Costa, perquè has llegit l’entrevista i L’Analfabeta...

      Ja saps que em poso com una moto quan passa allò de buscar en el text la biografia dels autors, però, en aquest cas, no dic re, perquè la trilogia és autobiogràfica (però no són unes memòries, eh?, és ficció, més pa que formatge).

      Elimina
    2. Costa, m’he canviat el nom

      Elimina
    3. Costa, ja ets la reina del blogger!

      Elimina
  18. Per cert he llegit l’Analfabeta (ganes de més Agota), més que un llibre m’ha semblat un tríptic d’aquest que ens fa la Rosa cada més, al final hi ha una llarga entrevista d’en Ricardo Benedettini amb l’Agota Kristof, bé ... interessant... de fet, llibre i entrevista es llegeix en una hora, el preu també interessant 4,99, i en català, ho dic per si interessa a algú.

    ResponElimina
  19. Hola,
    La trilogia tracta de la crueltat de la guerra, de dictadura, de fugida, d'exili.... Estil narratiu senzill i amb una claredat despiadada.
    A més a més del que s'ha explicat molt bé en tots els comentaris del bloc, jo voldria parlar de la tercera mentida i de la percepció que vaig tenir: el narrador Claus, que ve de l'estranger, no ha vist el seu germà des de fa molts anys. Explica la separació. Però Lucas i Claus semblen ser una sola persona, de Lucas a Claus, de Claus a Lucas (anagrama). El germà bessó seria un altre jo del mateix personatge el qual s'ha creat un germà per escapar de la solitud de la misèria del que li va tocar viure.
    Algú més ha tingut la mateixa percepció? O la interpretació és lliure?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les interpretacions sempre són lliures, Maria, i cadascú per on l’enfila.

      Va, aviam si puc embolicar una miqueta més la troca. Klaus és qui té la paella pel mànec. Claus no ha existit mai, tret de en el cap de Lucas. Espero haver-te creat més confusió!

      Elimina
    2. Doncs sí! Ja fa unes tres setmanes que vaig llegir el llibre però recordo que quan travessa la frontera la policia li fa signar una declaració amb tres mentides, una d'elles és que no es diu Claus.
      És un galimaties extraordinari aquest llibre!!

      Elimina
  20. Sap greu, però vaig a fer el sopar. Podeu continuar, l’avantatge del bloc és que un s’ho pot mirar quan vol. I que es pot fer durar tant com vulguis. Canvio i tallo.

    ResponElimina
  21. Carai, quin club més viu i animat.

    "Entre tots dos l´amistat era tan forta que es pot dir que s´endevinaven els pensaments"

    Quanta, quanta guerra de Mercè Rodoreda

    Imma

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ens falten els homes, Imma. Són pocs, com a la majoria de clubs: 9, el dia que els tenim tots. Però és que avui cap no ha dit ni mu.

      Elimina