tenir un llibre, escriure un arbre, plantar un fill

«Només tinc cinquanta anys. Si deixo de fumar i de beure o, més ben dit, de beure i de fumar, encara podria escriure un llibre. Llibres no, però un sol llibre potser sí. Estic convençut, Lucas, que tot ésser humà ha nascut per escriure un llibre, i per res més. Un llibre genial o un llibre mediocre, no importa, però el que no escrigui res està perdut, només passarà per la terra sense deixar rastre.

Si em quedo aquí, no escriuré mai cap llibre. La meva única esperança és vendre la casa i la llibreria i anar-me'n amb la meva germana. Ella no em deixarà beure i fumar, portarem una vida sana, ella s'ocuparà de tot, no hauré de fer res més que escriure el meu llibre, una vegada deslliurat del tabac i de l'alcohol. Vostè mateix, Lucas, escriu un llibre. Sobre què, sobre qui, no ho sé. Però escriu. Des de petit no deixa de comprar fulls de paper, llapis, quaderns.

En Lucas diu:

—Té raó, Victor. Escriure és el més important.»

Agota Kristof. Claus i Lucas. Traducció de Sergi Pàmies. Amsterdam, 2019. P. 237.

fer anar les cames i el cap

En el principi fou l’Oprah Winfrey, amb la creació d'un club de lectura dins del seu programa de televisió The Oprah Winfrey Show, que va estar funcionant amb gran èxit entre el 1996 i el 2010. Després, i ja en la xarxa, d’altres celebrities lletraferides han pujat també al carro de les tertúlies literàries. Les actrius Emma Watson (Our Shared Shelf), Reese Witherspoon (Hello sunshine) o Emma Roberts (Belletrist), per exemple. Fins i tot en té un en David Bowie, i això que és mort: el David Bowie Book Club, creat pel fill de l’artista, en Duncan Jones, a partir de les 100 lectures que més van influenciar Bowie (i que ell mateix havia fet públiques l’any 2013). Aquest mes toca On the road, d’en Kerouack, per si us hi voleu afegir.

Però no tenia notícia de cap club de lectura organitzat per alguna celebrity més nostrada, fins que ha arribat en Kilian Jornet. Que a en Kilian li agrada llegir (i que té el morro fi per a la lectura), ho vaig saber per mitjà d’una entrevista que li va fer l’Antoni Bassas el juny del 2017 (i que us vaig reproduir aquí), on explicava que s’havia endut a l’Everest 4 llibres de Milan Kundera i El quadern gris de Pla. Pas mal.

Doncs bé, ara, no sé si a causa del confinament, acaba d’engegar un club de lectura al seu blog. Per començar, ha seleccionat 4 títols: La insuportable lleugeresa de l’ésser, de Milan Kundera, El mariner que va perdre la gràcia del mar, de Yukio Mishima, L’estrany, d’Albert Camus...i a que no sabeu quin ha triat per donar el tret de sortida? (Redobles de tambor aquí, si us plau). Claus i Lucas, de l’Agota Kristof. Com hi ha món.

la trobada de claus i lucas (òjut!, polisèmia)

Ella diu:

—Parla molt de diners. M'agradaria que parlés d'una altra cosa. Per exemple, què escriu?

—El que escric no té cap importància.

Ella insisteix:

—El que m'interessa, és saber si escriu coses reals o coses inventades.

Li responc que provo d'escriure històries reals però que, en un moment donat, la història esdevé insuportable precisament pel seu realisme i que, aleshores, em veig forçat a canviar-la. Li dic que provo d'explicar la meva història, però que no puc, que no soc prou valent, que és massa dolorosa per a mi. Aleshores, ho embelleixo tot i descric els fets no com van succeir, sinó com m'hauria agradat que succeïssin.

Ella diu:

—És clar. Hi ha vides que són encara més tristes que els llibres més tristos.

Dic:

—Exacte. Un llibre, encara que sigui molt trist, mai no serà tan trist com una vida.

Agota Kristof. Claus i Lucas. Traducció de Sergi Pàmies. Amsterdam, 2019. P. 305.

Com que hi ha tant coronavirus, han hagut de clausurar la Biblioteca. Si no faig la brometa del quadern gris, rebento. Dispenseu, continuo. La qüestió és que no podem celebrar la tertúlia (presencial) de Claus i Lucas. Ni les properes, em temo, tal i com van les coses. Ja ens ho trobarem. Ens hi anirem adaptant sobre la marxa. En tot cas, avui del que es tracta és que aneu consignant en el pis dels comentaris les vostres impressions, dubtes o el que us passi pel cap, a propòsit de la lectura de Claus i Lucas. No ens queda altre. Som-hi.

claus i lucas, segons portnoy

Claus y Lucas, de Agota Kristof
El lamento de Portnoy
22|11|2011

Comentar Claus y Lucas es una de las tareas más difíciles a las que me he enfrentado. En primer lugar porque tal y como conocemos la obra de Kristof editada por El Aleph (traducción de Ana Herrera Ferrer y Roser Berdagué Costa) podemos pensar que se trata de una única obra cuando en realidad se compone de tres novelas publicadas independiente y sucesivamente: El gran cuaderno (1987), La prueba (1988) y La tercera mentira (1991). El título de ésta última como parte de una teórica trilogía es bastante elocuente. En La tercera mentira encontramos este fragmento:

“Más adelante leí yo las cartas a los que no sabían y me pedían que lo hiciera. Por lo general les leía lo contrario de lo que decían las cartas.

(…)

El chico al que le leía la carta me decía:

— La enfermera me ha leído la carta de otra manera.

Yo decía:

— Te la ha leído de otra manera porque no quería disgustarte. Yo te he leído lo que está escrito. Creo que tienes derecho a saber la verdad.

Él decía:

— Tengo derecho, pero la verdad no me gusta. La carta era mejor antes. Ha hecho bien la enfermera leyéndomela de otra manera.

Y se echaba a llorar”

Del mismo modo que en El gran cuaderno la narración se basa en la “descripción fiel de los hechos” La tercera mentira, que implica la existencia de dos mentiras previas, se basa tanto en lo poco sugestiva que es la verdad, la realidad, como en la mentira y la falsedad como fundamento de la narración. Pero no es eso exactamente.

Sería contradictorio decir que en El gran cuaderno se nos narra por parte de dos hermanos gemelos, Claus y Lucas, una historia cruel y amoral fundada en la “descripción fiel de los hechos” dejando de lado los sentimientos. No se puede ser cruel y amoral. La amoralidad anula toda emoción que emanen de los actos. Claus y Lucas, dos personas pero un único narrador de El gran cuaderno, se limitan a los hechos. No hay análisis moral ni consecuencias emocionales en sus actos. Y aunque esa condición se traslada a las otras dos novelas es considerada la más destacable de las tres y es la que más impresiona a los lectores.

La prueba continúa lo narrado en la primera novela desde el instante en que Claus cruza la frontera. Lo desconcertante en primera instancia es que Claus parece haber desaparecido totalmente. Da la sensación de que lo que ahora leemos, focalizado pero no narrado por Lucas, implica la no existencia de Claus, lo que en cierta manera nos lleva a dudar por primera vez de la “veracidad” (siempre dentro del contexto narrativo) de lo narrado en El gran cuaderno. El dolor de la separación de los gemelos hace que Lucas se vea afectado por una especie de enfermedad que le lleva a olvidarlo todo y eso permite que el lector pueda reajustar al personaje dentro de las nuevas condiciones narrativas (que podemos pensar, por multitud de detalles, nada tiene que ver con las de El gran cuaderno). Pero cuando el lector parece haber asumido ese nuevo contexto dominado por la omnipresente ausencia de Claus, se desmienten todas nuestras suposiciones:

Lucas dice:
— Conozco el dolor de la separación.
— La muerte de tu madre.
— No, es algo distinto. La marcha de un hermano con el que yo formaba una sola unidad.
Y más adelante:
El niño pregunta:
— ¿Y el esqueleto de tu hermano no lo has guardado?
— ¿Quién te ha dicho que tenía un hermano?
—Nadie. Te he oído hablar con él. Tú le hablas, no está en ninguna parte pero está en todas partes, y por lo tanto debe de estar muerto también.
Lucas dice:
—No, no está muerto. Se fue a otro país. Ya volverá.

A pesar de la incertidumbre que se nos produce en primera instancia, La prueba se confirma como la historia de Lucas tras su separación de Claus, sin que la otra posibilidad, que se trate de la historia de otro Lucas sin la existencia de Claus también es posible, a no ser por un pequeño detalle que se nos revela al final. En La prueba toman especial relevancia los personajes secundarios. Esta no es tanto la historia de Lucas sino la de quienes le rodean: Victor, Peter, Yasmine, Mathias y Clara. A través de ellos la autora nos introduce en el ambiente de indefensión y arbitrariedad deshumanizada que provoca el totalitarismo. No hay definido un entorno geopolítico en el que ubicar las historias de Kristof, sobre todo porque no hace falta explicitar lo obvio. Porque no se trata tanto de presentar una denuncia histórica como de mostrar, alegóricamente si se quiere, la condición del individuo subyugado por el poder. Visto desde otra perspectiva, todos los personajes de la trilogía Claus y Lucas, con sus sucesivas transformaciones, al igual que lo que ocurría con los de Ayer forman parte de la experiencia vital de Agota Kristof. Todos los personajes, de alguna manera, son ella. Eso explicaría sus mutaciones y desapariciones a lo largo de la trilogía.

Dice Victor:

¿Qué habría podido escribir? En mi vida no pasaba nada, nunca en toda mi vida me había pasado absolutamente nada, ni tampoco a mi alrededor. Nada que valiese la pena escribir.

Y Clara, que reaparece como demente recita un fragmento de Ayer (o, siendo estrictos con la cronología, recita un texto que luego aparecerá en Ayer):

—Llueve, como siempre. Lluvia fina y fría, cae sobre las casas, sobre los árboles, sobre las tumbas. Cuando «ellos» vienen a verme, la lluvia chorrea por sus rostros destrozados. «Ellos» me miran y el frío se hace más intenso. Mis muros ya no me protegen. Nunca me han protegido. Su solidez no es más que una ilusión, su blancura está mancillada.

El enigma de esta segunda parte es la personalidad del narrador. Casi al final de La prueba Lucas desaparece y Claus vuelve a ser el foco de la narración:

Claus dice:

—Lo siento, no tengo medio alguno de probar mi identidad. Soy Claus T. y busco a mi hermano Lucas. Usted le conoce. Y ciertamente le habrá hablado de mí, de su hermano Claus.

—Sí, me ha hablado a menudo de usted, pero debo confesarle que nunca había creído en su existencia.

Claus ríe.

—Cuando yo hablaba de Lucas a alguien, tampoco me creían a mí. Es cómico, ¿no le parece?

Y poco después:

—Decidimos separarnos. La separación debía ser total. Una frontera no bastaba, era necesario también el silencio.

—Y sin embargo, ha vuelto. ¿Por qué?

—La prueba ha durado demasiado. Estoy cansado y enfermo, y quiero ver otra vez a Lucas.

—Sabe usted muy bien que no volverá a verle.

La prueba finaliza con un informe policial en el que se solicita la repatriación de Claus T. a través del cual descubrimos que ni Lucas ni el resto de personajes que han aparecido en la novela han existido.

La tercera mentira, novela final de la trilogía desvela la identidad del narrador de La prueba. Todo cuanto sabemos de Claus y Lucas lo sabemos mediante la lectura de los cuadernos que ellos mismos (o uno de ellos, o ninguno de ellos) han ido escribiendo a lo largo de su vida. Al final de La prueba el informe policial introduce un desmentido a la realidad narrativa que conformaba hasta ahora la historia de los dos (¿?) personajes: La infancia amoral de los dos gemelos en casa de su abuela; el cambio de personalidad de Lucas tras la separación; la vuelta de Claus hasta su encarcelación. El informe desvela que nada de eso ha ocurrido y que los cuadernos manuscritos por los que conocemos la historia del inexistente Lucas los ha escrito Claus, como se desvela al inicio de La tercera mentira, desde la cárcel:

—Lo que escribo no tiene importancia.

Ella insiste:

—Lo que quisiera saber es si escribe cosas que han ocurrido de verdad o cosas inventadas.

Le contesto que trato de escribir cosas que han ocurrido de verdad pero que, en un momento dado, la historia se hace insoportable por su misma verdad y entonces me veo obligado a modificarla. Le digo que intento contar mi historia pero no puedo, no tengo valor, me hace mucho daño. Entonces lo embellezco todo y describo las cosas no como sucedieron sino como yo querría que hubieran sucedido.

Ella dice:

—Sí. Hay vidas que son más tristes que el más triste de todos los libros.

Yo digo:

—Exactamente. Por muy triste que sea un libro, nunca puede ser tan triste como la vida.

Hemos vuelto a la narración autobiográfica en primera persona, lo cual nos sumerge en un nuevo contexto narrativo con una nueva historia de Claus totalmente distinta a la narrada hasta ahora.

El agente dice:

—Sí, eso quería decirle. Si sigue contando historias sobre su hermano, se figurarán que está loco.

— ¿Usted también lo cree?

Mueve la cabeza.

—No, lo que yo creo es que confunde la realidad con la literatura. Con su literatura. También creo que ahora debe volver a su país, reflexionar un tiempo y volver aquí después. Definitivamente, tal vez. Es lo que le deseo, para su bien y para el mío.

A partir del momento en que es liberado de prisión (al menos narrativamente) Claus, como narrador, se convierte en un nuevo narrador, Klaus, que recibe una llamada telefónica de su hermano desaparecido Lucas. Hay que dejar claro que posiblemente este Lucas no tiene nada que ver con el Lucas objeto de la narración de La prueba, una invención de Claus y que este nuevo Klaus, puede ser también invención de Claus. De hecho la historia termina cuando a Klaus le entregan una carta de Claus que viene firmada por Lucas. El lector no puede concluir nada. No es necesario que concluya nada, simplemente debe dejarse llevar por la demoledora narración de Kristof. De ahí la dificultad que mencionaba al principio. Nada que se diga puede suplir la intensidad de la experiencia lectora y eso define lo que es una obra maestra.

Nos encontramos en una continua inmersión de la narración dentro de la narración. La voz común a todos los giros es la de la propia Kristof y su mensaje es el de la soledad del desarraigo y la insignificancia de la literatura. De hecho lo que la trilogía Claus y Lucas demuestra es la inutilidad de todo intento de embellecer la realidad a través de la literatura. La realidad nos agobia y nos oprime y la narrativa, como parte de esa realidad, acaba mancillada por la suciedad con que la realidad lo impregna todo.

El handicap que arrastra la trilogía es su magistral primera parte. El gran cuaderno, por sí solo, debería formar parte de ese canon (siempre subjetivo) de obras imprescindibles de la literatura. La trilogía también merece formar parte de ese canon, pero entiendo que existan lectores a los que las sucesivas negaciones de todo lo narrado les pueda causar perplejidad. La intensidad de lo que se nos cuenta en El gran cuaderno y la forma en que se hace, alcanza cotas literarias difíciles de superar. Demostrar, con las sucesivas novelas, que El gran cuaderno es una impostura, un artificio narrativo sin fundamento real (en su contexto narrativo) puede provocar el rechazo de las otras dos novelas, sin que podamos apreciar entonces el complejo y desesperanzador juego en el que nos ha introducido Agota Kristof.

Porque podemos inventar nuestras vidas de mil formas distintas, pero “por muy triste que sea un libro, nunca puede ser tan triste como la vida”.

El caso es que Agota Kristof lo consiguió. Creó libros tan tristes como la vida. Después dejó de escribir.

Todos los fragmentos pertenecen a Claus y Lucas de El Aleph Editores, traducción de Ana Herrera Ferrer (El gran cuaderno y La prueba) y Roser Berdagué Costa (La tercera mentira).

el tema del doble

PERE GUIXÀ

La trilogia de Claus i Lucas, d’Agota Kristof: el tema del doble

Blog de la Biblioteca Les Corts-Miquel Llongueras
2|2|2009

La teoria de la literatura defineix el tema del doble (rastrejat des de finals del segle XVIII en endavant) com algun tipus de dualitat o binomi que sorgeix de la unitat psicològica, moral o d’identitat d’un personatge determinat. E.A.Poe, al seu relat William Wilson, va tractar-lo com la dissociació entre el que ens diu el nostre raciocini i les pulsions íntimes i abismals. R.L. Stevenson, a L’estrany cas del Dr.Jeckyll i Mr.Hyde, com la lluita interior, gairebé maniquea, entre el bé i el mal. A El doble, Dostoievski insistia en aquesta dualitat moral d’opòsits insinuant la responsabilitat d’alguns sistemes polítics, els quals activen actituds allunyades d’una identitat unívoca i humana. L’alemany Adalbert Von Chamisso, a La meravellosa història de Peter Schlemmihl, singularitzava la pèrdua de l’ombra (en la dualitat cos-ànima) com a símbol recurrent en el tema del doble, com ho són també molt sovint la presència de miralls. Al segle XX, d’altres autors s’han sentit atrets pel tema, com ara Jorge Luis Borges (El otro) i Julio Cortázar (Lejana), Pere Calders (Nosaltres dos) i Javier Marías (Gualta), unes interpretacions que en el millor dels casos sempre atenen a les evolucions de la psicologia, la filosofia i la societat de cada moment històric, a fi i efecte de reimpulsar el gènere.

Així  passa a la Trilogia de Claus i Lucas (1986, 1988 i 1991). L’hongaresa Agota Kristof aporta al tema una expressivitat històrica i política. Seria imprudent afirmar que, en qualsevol text literari, l’aparició d’uns germans bessons ja ens aboqui al motiu de què parlem. I més encara quan la naturalesa del text  de l’autora hongaresa, el continu joc de miralls entre ficció i realitat, entre vida i escriptura, ens acaba fent dubtar que els germans bessons realment ho siguin, és a dir, que només Claus o Lucas existeix i l’Altre viu com una projecció psicològica o literària. Val a dir que, a mesura que avancem en la lectura, el llibre expressa tanta riquesa d’interpretacions que fins acaba portant-nos a una regió de descodificació polisèmica, gairebé arbitrària.

El tema del doble, a l’obra de Kristof, actua de forma contrària a l’habitual. Dues unitats (Claus i Lucas) acaben formant un mateix cos identitari, el pluralisme del jo cristal·litza en un únic individu que, com a forma de supervivència (i aquí cal assenyalar l’escriptura lacònica, glacial i descarnada de Kristof com un brillantíssim tret d’estil, que aplega forma i tema), s’emmiralla o s’allunya d’ell mateix per sortir de les malvestats i la degradació moral que viu durant els anys de la guerra.

Finalment, però, el desdoblament d’aquest únic personatge el retrobem en la clau de volta històrica; més concretament: en la divisió en què va quedar Europa un cop va acabar la Segona Guerra Mundial. D’una banda, el bloc comunista i pro-soviètic; de l’altra, l’occident d’Europa, de filiació capitalista. El final de la primera part de la trilogia (El gran quadern) ens dóna un indici d’aquesta interpretació, la qual l’autora no farà sinó desenvolupar, brindant-nos pistes que converteixen el temps històric en un teló d’acer difuminat, a La prova i La tercera mentida. Amb un estil fred i desapassionat, després de l’esclat d’una bomba quan els bessons tractaven de passar a l’altra banda de la frontera el seu pare, gairebé com si s’esdevingués un equívoc, el narrador diu: “Un de nosaltres se’n va a l’altre país. El que es queda torna a casa de l’àvia.”

posar fil a l'agulla

Abans d'ahir, dimarts 24 de març i en ple confinament, Miquel Adam (@SubalQuinina), editor d'Ara Llibres i Amsterdam (que és com dir l'editor de Claus i Lucas), va fer un fil a Tuiter. M'ha faltat temps per reproduir-lo aquí. Com anell al dit, escoltin.

Bon dia! Des de #somcasa i #equipconfinat us proposem un viatge a l'interior del laberint diabòlic anomenat «Claus i Lucas», inventat per Agota Kristof i que Sergi Pàmies va traduir al català.

|

Kristof va ser una autora tardana. Va veure publicada la seva primera obra l'any 1986, quan tenia 51 anys. Per tant, jove escriptor/a: no t'obsessionis, tens tot el temps del món. Escriu, reescriu, esborra, torna a començar, equivoca't de nou.

|

L'any 1986 Kristof vivia a Suïssa, a Neuchâtel (a menys de 100 km de la Rodoreda, com bé va apuntar la Gemma Medina, autora d'aquesta ressenya: Totes les vides que hem viscut). Us imagineu la Rodoreda i la Kristof fent sorollets amb la cullereta del té? Dues de les més grans!

|

AUTORA: Exilada, l'any 1986 treballava de sol a sol en una fàbrica de rellotges. El ritme de les màquines l'ajuda amb a fixar el ritme de la seva poesia. No domina massa el francès.

ROTLLET EDITORIAL: Envia la seva primera obra LE GRAND CAHIER, a 3 editorials de França.

|

Un dia el Sergi Pàmies em va explicar que va telefonar la Kristof per resoldre dubtes de traducció, i que la senyora, que no era esquerpa però sí molt tímida, li va explicar que abans d'anar a la fàbrica aprenia un grapat de paraules en francès i que a la fàbrica, en el brogit de la maquinària, les repassava i memoritzava. Quan en va tenir 500 d'apreses, va dir-se:
—Ara ja puc començar a escriure en francès.
I va escriure LE GRAND CAHIER, o sigui, la primera novel·la de la trilogia CLAUS I LUCAS.
|

O sigui, va escriure una OBRA MESTRA amb tan sols 500 paraules.
|

ROTLLET EDITORIAL: Gallimart i Grasset rebutgen educadament l'obra. Massa bèstia, senyora. En canvi, Gilles Carpentier, d'Éditions du Seuil, es llegeix el manuscrit, al·lucina, parla amb els seus jefes i pam: publica l'obra. Va morir l'any 2016, aquest editor. Massa jove.

|

Al principi, «El gran quadern» no era la primera obra de cap trilogia. De fet, ni aquesta, ni «La prova» ni «La tercera mentida» eren cap part de res. Em sembla que va ser el seu editor, que va veure que es podien presentar com una trilogia.

|

A la Kristof li va semblar bé, perquè, al capdavall, no es tractava de la seva vida, però ficcionada? Formaven part d'una unitat. Però no li van posar cap nom, a la trilogia, així que cada editor es va buscar la vida i va batejar la trilogia com li va semblar:

Nosaltres ens vam tornar bojos, per trobar una coberta, ho confesso. Finalment, vam trobar una foto que explica més del que sembla. 2 nens fugint del lector, perdent-se en un carreró que sembla un passadís de laberint, absoluta simetria, separats per una línia al terra (frontera)

|

En resum, què ens interessa saber? Que Claus i Lucas la conformen tres novel·les: El gran quadern (1986), La prova (1988) i La tercera mentida (1991). M'agrada recalcar els anys en que van ser escrites: anys interessants de la història d'Europa...

|

La més original d'elles, la que agrada a absolutament tothom és «El gran quadern», i la veritat és que està plena de troballes formals i solucions intel·ligentíssimes, tenint en compte que la seva autora no dominava del tot la seva llengua literària.

|

«El gran quadern» està escrit per una parella de bessons idèntics, dos marrecs evacuats de la ciutat i confiats a la tutela de la seva àvia, una dona cruel. Estem al final d'una guerra sense nom, en una ciutat sense nom, amb dos nanos sense nom.

|

Frase curta, seca (solució brillant, si no domines la llengua, no embolicar-te). Cada capítol (molt curts: la seva autora treballa de sol a sol a la fabrica) explica alguna lliçó de l'art de sobreviure que els marrecs s'imposen. Algunes de les lliçons són devastadores.

|

(A França, els nens tenien quaderns de diferents mides per a les seves lliçons. El "gran quadern" era per les lliçons més importants.)

|

Una de les coses que més m'impressionen de «Claus i Lucas» és la gran quantitat de pistes que va deixant l'autora aquí i allà, com un mag que ens ensenya les mans per demostrar que no hi ha truc.

|

Sembla transparent, generosa. Ens ensenya el motor de l'artefacte com qui no vol la cosa. Fixeu-vos en el capítol "Els nostres estudis". Els bessons posen per escrit les directrius bàsiques del seu estil literari, que és el de Kristof.

|

Però en realitat sí que hi ha truc, és clar. I el lector/a curiós, estupefacte davant del que acaba de llegir —de les coses més brutals que haurà llegit, amb un dels finals més brutals que s'han escrit—, prenent per fiables uns narradors que no ho són, està preparat pel laberint.

|

Perquè en «La prova» i «La tercera mentida», les certeses de «El gran quadern» salten pels aires. Entres en un terreny ple d'ecos, reflexos deformats de coses que ja has llegit, déjà vus... una bogeria fascinant, escoltin.

|

no sé, això s'està fent molt llarg, oi? Quan començo a parlar de «Claus i Lucas» no puc parar, però aquest mitjà és horrorós per fer-ho. No he parlat del context històric de les tres novel·les, i com aquest context es reflexa en l'estil de les obres.

|

No he parlat de la complicadíssima relació que hi ha entre aquestes obres i la biografia de l'autora.

|

No he mencionat que «Claus i Lucas» és el súmmum de l'autoficció i de la meta-auto-ficció i la metaliteratura.

|

Ni tan sols he parlat de les FRONTERES, que són un dels principals protagonistes del llibre.

|

Només voldria dir que el laberint que va dissenyar la Kristof no té solució. Que no té sortida. La sortida és el buit, el no res, és Kristof somrient burleta. La soluciò del laberint és el laberint mateix.

|

I jo què sé. Em quedo aquí fent guàrdia per si algú vol comentar la jugada o fer alguna pregunta que jo pugui respondre, d'acord?

|

Si voleu que parli d'alguna aspecte en concret del llibre, estic a la vostra disposició! (Me'n moro de ganes!)

|

tenir un llibre, escriure un arbre, plantar un fill

«Només tinc cinquanta anys. Si deixo de fumar i de beure o, més ben dit, de beure i de fumar, encara podria escriure un llibre. Llibres no, però un sol llibre potser sí. Estic convençut, Lucas, que tot ésser humà ha nascut per escriure un llibre, i per res més. Un llibre genial o un llibre mediocre, no importa, però el que no escrigui res està perdut, només passarà per la terra sense deixar rastre.

Si em quedo aquí, no escriuré mai cap llibre. La meva única esperança és vendre la casa i la llibreria i anar-me'n amb la meva germana. Ella no em deixarà beure i fumar, portarem una vida sana, ella s'ocuparà de tot, no hauré de fer res més que escriure el meu llibre, una vegada deslliurat del tabac i de l'alcohol. Vostè mateix, Lucas, escriu un llibre. Sobre què, sobre qui, no ho sé. Però escriu. Des de petit no deixa de comprar fulls de paper, llapis, quaderns (clic!).

En Lucas diu:

—Té raó, Victor. Escriure és el més important.»

Agota Kristof. Claus i Lucas. Traducció de Sergi Pàmies. Amsterdam, 2019. P. 237.

totes les vides que hem viscut

GEMMA MEDINA
Totes les vides que hem viscut
La lectora
16|4|2019

El 27 de novembre de 1956 Kristóf Ágota travessava la frontera hongaresa per refugiar-se a Àustria. El 10 de novembre els soviètics havien sufocat absolutament la revolució hongaresa i seguirien al poder fins al 1989. Amb la decisió de fugir i instal·lar-se finalment a Neuchâtel, Suïssa, l’autora hongaresa haurà de construir-se una vida de bell nou: Kristóf Ágota passa a ser Agota Kristof, haurà d’aprendre francès des del començament, trobarà una nova feina, deixarà el seu marit, començarà a escriure amb una llengua que no és la seva, fins que el 1986, a cinquanta-un anys, publica la primera novel·la, El Gran Quadern (Le Grand Cahier). Després d’això, tot serà diferent.

Al gran quadern, dos bessons hi escriuen la seva vida. Ho fan per episodis, cada dia una redacció sobre un tema diferent, però amb una sola premissa: el que hi expliquen ha de ser veritat. Tot i que ni tan sols en sabem el nom, acabem coneixent tot el que els passa mentre es fan grans en un poble ben a prop de la frontera en temps de guerra. Amb un estil cru i despullat, ens expliquen les proves que es fan i que els fan: l’exercici del silenci, l’exercici d’immobilitat, els dejunis, l’escriptura del quadern… i anem veient, sense poder-hi fer res, com van perdent la innocència. La perden perquè és llei de vida, també perquè la vida que els ha tocat encara ho reclama amb més força. Sigui com sigui, hi ha una cosa que és més poderosa que tota la resta: el que els uneix. Perquè més que dos bessons són una persona doble, un individu de dos caps, quatre ulls i quatre cames, més intel·ligent i espavilat que dues persones juntes, tan extraordinari que no podrà durar per sempre.

De la separació i la superació d’aquest tràngol en sortiran les dues novel·les següents, La prova i La tercera mentida. És ara que en coneixem els noms, descobrim que aquells nens eren en Claus i en Lucas, sabem que són adults, que es busquen, que viuen intentant superar la soledat que els atrapa des que es van separar. A La prova coneixerem la vida de Lucas, a La tercera mentida, la vida de Claus.

La mentida que sura

A mesura que anem passant pàgines anem entenent un espai, la ciutat de K., un temps, el de la guerra i la postguerra, però la vida i la història dels protagonistes es tornen cada cop més borroses. Si a l’inici d’El Gran Quadern se’ns deia: «tenim una norma molt senzilla: la redacció ha de ser veritat», ara sembla que hi ha una norma que aprèn el lector a cops de traïció i punyalades a l’esquena: res és el que sembla, no tot pot ser veritat. Havíem confiat en els dos bessons i ara ens menteixen a cada pas. O hi ha veritat, malgrat tot? La prova i La tercera mentida semblen els possibles futurs imaginats a partir d’un moment veritable, com si els dos bessons, un moment abans de separar-se es preguntessin l’un a l’altre: com seria la vida sense tu? És a dir, el que acaba traspuant no són dues vides, sinó tres relats, tres llibres que viuen una mateixa atmosfera i conviuen amb els mateixos personatges, però que es traeixen i s’enriqueixen a parts iguals; són totes les vides que no han viscut, però que nosaltres, com a lectors, sí que podem viure.

La veritat que roman

Dèiem que a la trilogia Claus i Lucas concretem un temps —la guerra i postguerra—, i un espai —la ciutat de K. i la Ciutat Gran, la frontera— que no varien, que són els mateixos durant els tres llibres. És, doncs, un espai i un temps que és plausible, i que és explicat de manera tan poc concreta que podrien ser moltes guerres i moltes ciutats, però que n’és una: l’Hongria de la segona meitat de segle xx. La inconcreció, que a voltes recorda les ciutats de Kafka o les obres de Beckett, és també una altra forma d’explicar-se. Kristof ja havia renunciat a escriure en la seva llengua materna, l’hongarès, i, en certa manera, renuncia també a posar nom als records i a la història viscuda. Així i tot, ella reconeix que la seva obra hauria de ser considerada literatura hongaresa, perquè els temes i el món que reflecteix la seva escriptura són hongaresos. Que la literatura de Kristof no és més que la vida de Kristof és un fet que l’autora no parava de repetir a les seves entrevistes. Quan li preguntaven si volia transmetre un missatge al món amb la seva obra, la resposta era directa:

És clar que no. No volia que tingués cap missatge. No (riu), gens ni mica. No escric així. Volia parlar una mica sobre la meva vida. Així és com va començar tot. A El Gran Quadern, hi descric la meva infantesa, tot el que vaig veure amb el meu germà Jeno. És purament biogràfic. 

La ciutat de K. es converteix així en la ciutat de Kőszeg, on va viure Kristof durant la infantesa, que és un poble fronterer entre Àustria i Hongria; la guerra, la IIGM; els dos bàndols i les dues llengües, l’alemany i el rus; i a l’endemig hi trobem uns bessons que transcriuen una societat que ho pateix tot durant mig segle i que no hi guanya res. Allò que ens podria semblar exagerat o extremadament literaturitzat, en el fons no deixa de ser la vida mateixa, sense floritures. Com diu Claus: «Un llibre, encara que sigui molt trist, mai no serà tan trist com una vida.»

només la mentida et salvarà

MARINA ESPASA
Només la mentida et salvarà
Ara llegim
15|3|2019

El que es coneix com la trilogia Claus i Lucas, que avui reedita Amsterdam en català i Asteroide en castellà (n’hi havia hagut fa anys una edició a La Magrana, i una altra en castellà a El Aleph, dos segells desapareguts en el sentit literari del terme) són tres novel·les que es van publicar originalment per separat a Suïssa. Aquest país havia acollit l’escriptora hongaresa exiliada Agota Kristof (Csikvánd, Hongria, 1933 - Neuchatel, Suïssa, 2011), la qual, al seu torn, va adoptar el francès com a llengua literària: les va titular Le grand cahier (1986), La preuve (1990) i Le troisième mensonge (1992). Només la lectura de la primera ja és una experiència literària, però llegir-les totes tres seguides, amb el cor a punt de sortir-nos per la boca, és una de les que no s’obliden fàcilment. Pels temes que tracten (l’absurd de la guerra, el dolor, la mort, la identitat) i, encara més, per com ho fan: amb un estil despullat i fred, gairebé com unes anotacions a peu de pàgina d’una obra de teatre i fent servir els mecanismes de la ficció al màxim de les seves possibilitats per provocar una operació gairebé cruel amb el lector. D’una banda, i gràcies a un realisme extrem (i aparent), fer-li creure que viu en una ciutat de l’Europa Central on cauen bombes i obusos, que ha d’anar a tallar llenya al bosc i després donar el menjar a les gallines, que tindrà fred a la nit. De l’altra, el que es va descobrint a mesura que s’avança en la lectura no fa sinó recordar-li al lector que està llegint, que tot és mentida, que són pàgines plenes de tinta les que l’estan fent plorar com si aquells nens acabessin de sortir per la porta.

EL FILTRE NECESSARI DE LA FICCIÓ

Agota Kristof sap conduir a través del camp de mines que és la literatura, amb perills mortals a cada pàgina (la carrincloneria, la superficialitat, la manca d’estil), i sortir-ne il·lesa. Agafa la mà del lector i travessa amb ell una ciutat sota les bombes mentre li diu a cau d’orella: “Tanca els ulls i confia en mi, perquè no tens cap altra manera de sobreviure”. No hi ha cap altra manera de llegir, tampoc: encara que el narrador sigui el més sospitós dels narradors, val més creure-se’l i deixar-se endur pel torrent de paraules que serveix que fer-se el desconfiat i pretendre saber-ne més, perquè la funció de la ficció és aquesta: mentir, o posar un filtre entre nosaltres i la realitat que la reveli.

Kristof, i moltíssima altra gent com ella, va viure algunes de les experiències més traumàtiques del segle XX (les guerres mundials, les civils, els règims dictatorials, les dictadures del proletariat, les successives revolucions i contrarevolucions) i en va emergir com ho fan els supervivents: vius, però sense parts essencials d’ells mateixos. Tolits o dements, com alguns dels protagonistes de la novel·la. Mentir és una de les maneres que hi ha de sobreviure quan les coses van mal dades i aquest llibre, que és un i que en són tres a la vegada, explica el que li va passar a Agota Kristof precisament perquè res del que hi explica li va passar com ho explica. Llegir-lo és voler-s’ho creure tot: la història del Claus i la del Lucas, la d’un estranger que arriba a una ciutat de províncies, la dels secretaris del partit que només escalen, la de les mares que esperen que tornin els fills, la de les àvies cruels i la dels pares adoptius, la dels amants que s’han d’acomiadar a l’alba i la dels germans que no poden viure lluny els uns dels altres sense sentir que són morts per dintre. Si hi ha llibres que fan lectors de per vida, aquest n’és un.

conversa amb agota kristof (I)

Ricardo Benedettini: Teniu un èxit enorme amb les vostres novel·les. Quan es parla de vostè se cita, entre d'altres, Thomas Bernhard, Samuel Beckett i Franz Kafka. El que m'interessaria saber és si penseu que alguns aspectes de la vostra obra han estat incompresos o poc considerats.

Agota Kristof: Em satisfà que es parli de Thomas Bernhard, perquè m'agrada molt (somriu). No ho sabia. No m'agrada quan es parla de mi i de Marguerite Duras. No m'agrada Marguerite Duras. Aspectes de la meva obra que han estat incompresos? A veure...No ho sé. No sé què dir-vos.

[...] R.B.: Els vostres textos han estat darrerament objecte de la crítica. Què significa això per a vós i quins són els aspectes que us agradaria que es destaquessin en un treball d'aquest tipus?

A.K.: Ai, no ho sé. M'és igual.

R.B.: Creieu que els vostres textos volen transmetre un missatge?

A.K.: En absolut. No volia transmetre cap missatge. No (somriu), de cap manera. Vaig escriure així perquè tenia ganes d'explicar una mica la meva vida. La cosa va començar així. A El gran quadern, vaig voler explicar la meva infància, el que vaig viure amb el meu germà Yano. És completament biogràfic.

R.B.: Des que escriviu, en quin sentit heu evolucionat?

A.K.: He evolucionat molt, és evident. He estat escrivint des dels tretze anys i tot ha canviat en el meu estil, tot. Els poemes eren massa poètics, massa sentimentals també. No m'agraden aquests escrits, no m'agraden gens els meus poemes, ara ja no.

R.B.: Quan us vàreu adonar de les vostres aptituds per escriure?

A.K.: Ja us ho he dit, quan tenia tretze anys.

R.B.: De debò?

A.K.: Sí, en realitat des de sempre. De petita llegia molt, sobretot els russos. A la meva joventut, em va agradar molt Dostoievski. Potser és el meu escriptor preferit. També he llegit moltes novel·les policíaques, que m'agraden molt. El meu germà també escriu novel·les policíaques.

R.B.: Com es desenvolupa el vostre procés de creació d'un text?

A.K.: Per ser franca, no ho sé. Vaig començar escrivint obres de teatre en francès. Quan era jove, i quan vaig arribar aquí, escrivia poemes en hongarès. Després, quan vaig començar a aprendre francès, vaig començar a escriure en aquesta llengua. Era molt divertit. Sí, ho feia per divertir-me una mica. Més tard, vaig conèixer aficionats del teatre i directors teatrals. També he treballat amb alumnes de teatre. S'emetien les meves obres de teatre per la ràdio, però moltes no s'han editat. Era un entreteniment.

R.B.: Es pot veure un vincle entre els diàlegs teatrals i els diàlegs d'El gran quadern?

A.K.: Sí, i tant!

R.B.: Què en penseu, de les vostres novel·les?

A.K.: Bé...són molt serioses, massa tristes. Sí, una mica massa.

R.B.: L'obra de quins novel·listes us interessa més?

A.K.: M'agrada molt Knut Hamsun i també un altre...però ara no em ve el nom al cap. És el meu editor el que em va oferir un llibre d'aquest escriptor, dient-me que s'assemblava molt a mi. Sí, era una novel·la, molt complexa...però jo no hi trobo aquesta similitud. Ara, no llegeixo gaire. M'agrada Francis Ponge, Georges Bataille també, però els actuals no els conec gens.

R.B.: Us sentiu la portaveu d'una literatura nacional hongaresa, francosuïssa o una veritable apàtrida?

A.K.: Hongaresa, encara que escric en francès. Tots els meus llibres parlen d'Hongria. Fins i tot el quart...l'heu llegit?

R.B.: Ahir?

A.K.: Sí. Bé, la història passa aquí, però en un lloc de refugiats. És bastant real aquesta història. És molt autobiogràfica. Jo vaig treballar en una fàbrica. Era en el quart poble. S'havia d'agafar un bus. Jo vivia al primer poble. Soc jo la Line que pujava al primer poble. El meu exmarit tenia una beca d'estudis. Sandor era una zíngara, una gitana que també treballava a la fàbrica. Treballàvem juntes. La meva primera filla ho ha reconegut tot això. El pis que hi he descrit, per exemple. Sí, crec que és la més autobiogràfica de les meves quatre novel·les. Tot el que hi explico ha passat realment, els suïcidis també. Jo vaig viure de prop quatre suïcidis i és simplement d'això del que volia parlar...

Conversa amb Agota Kristof, una entrevista de Riccardo Benedettini. A: Agota Kristof. L'analfabeta. Traducció de Montserrat Solé Serra. Amsterdam, 2019. P. 64-69.

la destrucció com una de les belles arts

DAVID CASTILLO

La destrucció com una de les belles arts: KRISTOF

La República
1|3|2019

Va ser l’editor Oriol Castanys qui, des de finals dels anys vuitanta, ens va habituar a la prosa i a les tremendes històries de l’extraordinària hongaresa exiliada a Suïssa Agota Kristof (1935 -2011). Des de la Magrana vam degustar la seva trilogia, que ara Amsterdam ens serveix en un sol volum amb una competent traducció nova de Sergi Pàmies. Claus i Lucas és la història d’uns bessons en un país militaritzat, però és també la història d’Hongria, els exilis i la seva destrucció. Amb un francès utilitzat en frases curtes i gairebé sempre en present, les tres nouvelles –El gran quadern, La prova i La tercera mentida–, són un exercici aspre de descripcions dures, però també de metaliteratura, en què la novel·la de conclusió desmenteix en gran part tot el que havia estat l’argument de les dues primeres, fins i tot la relació dels germans, els noms dels quals són un anagrama l’un de l’altre. Tot i que Kristof sempre deixa una escletxa a la pietat, no s’està de col·locar, de manera paradoxalment natural, comportaments aberrants, que tenen a veure amb violacions, zoofília, pederàstia, assassinats, prostitució de risc i malformacions físiques i mentals. Un catàleg de desgràcies humanes ambientades en un escenari de misèria extrema durant la guerra i la postguerra. La duresa apareix des dels primers quaderns dels germans, a la primera part, fins a la separació dels germans en la segona i com afecta al germà protagonista. La tercera part serveix per desmentir part de les històries presentades en els primers llibres amb un dels personatges que es defineix com a poeta i un altre com a novel·lista. El primer nega al segon la possibilitat de la germanor. L’engany, en la línia de l’admirada Patricia Highsmith, fa que la trilogia entri en una dimensió en què la genialitat de l’autora queda palesa en una lectura que et transforma.

kristof: fosca i fulgurant

ISABEL NUÑEZ
Kristof: oscura y fulgurante
Cultura|s La Vanguardia
14|1|2009

Agota Kristof (Csikvand, Hungría, 1935) [Neuchatel, Suïssa, 2011] ha tenido una extraña suerte editorial en castellano. Ahora, con su obra mayoritariamente publicada, El Aleph presenta No importa, un relato poético y sombrío de la soledad urbana, de un personaje que confunde sueños y realidad y se enamora de las casas; sólo quiere vivir para recorrer las calles y es capaz de expresar sus excesos de emoción con la música hasta abrumar a quien le escucha. Todavía puede leerse en castellano y catalán la espléndida Claus y Lucas (la versión catalana es de Sergi Pàmies: no cualquiera podría transmitir ese descarnamiento, esa escritura seca que apenas adjetiva, donde no hay nada superfluo). Obelisco publicó en el 2007 La analfabeta que, si bien carece del rigor estructural y la exigencia literaria del resto de su obra, consolará a quienes se hayan hecho adictos a su voz y busquen inevitablemente su verdad entre tantas variaciones, sueños y mentiras.

Supe de su existencia gracias a la traductora y cineasta Elena Vilallonga, que la propuso a un editor, sin suerte, y luego quiso llevarla al cine, pero leyó que Thomas Vinterberger tenía los derechos de Claus y Lucas, y abandonó. Esa película no llegó, pero la obra de Kristof ha conocido múltiples adaptaciones teatrales, y una cinematográfica que la autora rechaza, porque la adulteró con un final feliz.

Kristof describe un mundo –la Hungría de entreguerras, la dictadura y luego el comunismo– donde el poder es implacable y la violencia arbitraria. En ese mundo, ni las ciudades ni el gobierno tienen nombre –irónica alusión a “los libertadores”–, y sus personajes sobreviven a la dureza volviéndose implacables, con momentos de amistad, de encuentros apasionados aún en medio de la sorda desesperación. Claus y Lucas, entregados a una abuela que les esclaviza, en una casa donde nadie se lava y todo son harapos sucios, se someten a un entrenamiento durísimo para hacerse invulnerables. Aparentemente no tienen piedad ni sentimientos y se han prohibido las lágrimas, pero su amoralidad tiene excepciones: ayudan y protegen a algunos.

Porque en el mundo de Kristof, en medio de esa oscuridad y horror en que todos los ciudadanos han sido despojados violentamente de alguien y viven insomnes, sin curarse de sus pérdidas, rayando la locura, siempre hay un lugar para los encuentros, y en ellos, además de la sensualidad desbordante y sin prohibiciones -el incesto es una constante–, hay una intensidad espiritual que sorprende entre el descreimiento y la desesperanza. El talento está ahí: sus personajes escriben o tocan música, pero siempre abandonan, inexplicablemente, como la propia autora, en una venganza por el maltrato, una voluntad de no restituir nada al mundo, de decir “no me interesa”, como en el poema de Dickinson This is my letter to the world, that never wrote to me.

Leí una entrevista donde Agota Kristof decía que ya no escribía, que no le interesaba la literatura ni creía en nada. Pensé que su desesperanza me resultaría insoportable, pero me equivocaba: como en el Bernhard de Trastorno o de Sí (que Kristof admira), me he preguntado por qué, si todo lo que se describe es tan terrible, me atrae tanto su escritura. Si en Bernhard son la inteligencia del narrador, el humor negro de sus observaciones y la genialidad literaria, que lo iluminan todo, aquí es la poesía descarnada y la intensidad de esos encuentros bajo el horror de la vida, una mezcla de sensualidad, espiritualidad y ensoñación que van más allá de la negación de la autora, más allá de su desesperanza; se burlan de su pesimismo y de nuestra credulidad y muestran un hálito vital más poderoso que ninguna otra cosa. Esperemos que algún editor reedite el agotado Ayer, y que Agota Kristof encuentre pronto su público de lectores en este país. |

claus i lucas

La compra del paper, del quadern i dels llapis

A casa de l'Àvia, no hi ha paper, ni llapis. Anem a buscar-ne a la botiga anomenada: Llibreria-Papereria. Triem un paquet de paper quadriculat, dos llapis i un gran quadern gruixut. Ho posem tot damunt del taulell davant l'home gros que hi ha al darrere. Li diem:

—Ens fan falta aquests objectes, però no tenim diners.

El llibreter diu:

—Com? Però...s'ha de pagar.

Repetim:

—No tenim diners, però tenim una absoluta necessitat d'aquests objectes.

El llibreter diu:

—L'escola és tancada. Ningú no necessita quaderns ni llapis.

Diem:

—Estudiem a casa nostra. Tots sols, nosaltres mateixos.

—Demaneu diners als vostres pares.

—El nostre Pare és al front i la nostra Mare s'ha quedat a la Ciutat Gran. Vivim a casa de la nostra Àvia, ella tampoc no té diners.

El llibreter diu:

—Sense diners, no es pot comprar res.

Ja no diem res, ens mirem. Ell també ens mira. Té el front amarat de suor. Al cap d'una estona, crida: 

—No em mireu així! Fora d'aquí!
Diem:
—Estem disposats a realitzar algunes feines a canvi d'aquests objectes. Regar el seu jardí, per exemple, arrencar les males herbes, portar paquets...
Crida encara més:
—No tinc jardí! No us necessito! I, en primer lloc, no podeu parlar normalment?
—Parlem normalment.
—A la vostra edat, dir «disposats a realitzar», això és normal?
—Parlem correctament.
—Massa correctament, sí, no m'agrada gens la vostra manera de parlar! La vostra manera de mirar tampoc! Fora d'aquí!
Preguntem:
—Teniu gallines, senyor?
Es tusta el rostre blanc amb un mocador blanc. Sense cridar, pregunta:
—Gallines? Per què gallines?
—Perquè si no en posseïu, podem disposar de certa quantitat d'ous i portar-los a canvi d'aquests objectes que ens són indispensables.
El llibreter ens mira, no diu res.
Diem:
—El preu dels ous puja cada dia. Contràriament, el preu del paper i dels llapis...
Llança el nostre paper, els nostres llapis, el nostre quadern cap a la porta i crida:
—Fora! No necessito els vostres ous! Agafeu això i no torneu mai més!
Recollim els objectes acuradament i diem:
—Però per força haurem de tornar quan ja no tinguem paper o quan els nostres llapis s'hagin gastat.

Agota Kristof. Claus i Lucas. Traducció de Sergi Pàmies. Amsterdam, 2019.