dimecres, 3 de març de 2021

avui comentem l'estiu de la tîbuleac

 

PrismDenis Sarazhin, 2018

21 comentaris:

  1. El meu comentari és un fragment del llibre, impactant i profund:


    «Le dije que ese cuadro iba a venderse, que se vendería con toda seguridad, e incluso por mucho dinero, porque los seres humanos están destrozados y buscan cosas destrozadas.
    Porque los seres humanos están enfermos y podridos y lo saben, pero fingen solo por miedo estar sanos y ser buenos. Y porque así es más fácil.

    Pero no todos pueden esconderse siempre. Y a veces toda su maldad y su enfermedad y su deformidad irrumpe y ellos se sienten mejor y más felices, incluso aunque los de alrededor los condenen y lloren por ellos de pena. Moira salió y cerró la puerta.

    (…) Le dije que tenía razón, que mis pinturas solo eran el pus acumulado que yo intentaba expulsar de mí.
    »
    (pàg. 226-227)



    Aquesta és la part que més m’ha impactat del llibre. Ho resumeix tot. Aquest estar destrossat es palpa a cada pàgina, la malaltia (física, mental) que justifica l’acostament , tot i que no deriva en res, només un acompanyar a morir. No hi ha esperança quan les relacions queden deteriorades: com quan un gerro es peta per més que l’enganxis mai torna a ser el mateix i queda debilitat, qualsevol cop el pot tornar a trencar.

    Per què / qui vivim? Quin tipus de relacions tenim amb els éssers propers? El llibre m’ha submergit en la relació tòxica de l’Alesksy amb la família/mare; l’odi, la infelicitat, la falta d’amor, el qui dia passa any empeny tan difícil de plasmar en aquesta novel·la hi és, es nota.

    Aquesta falta d’amor…

    ResponSuprimeix
  2. Aviam, jo us haig de dir que llegir aquest llibre, i per raons extraliteràries, ha set com rebre una coça al fetge. M'ha arribat en un moment molt inoportú, tota aquesta desgràcia. Diguem-ne que la vida ja m'està proporcionant, ni que sigui indirectament, una dosi més que suficient de tragèdia. Tot i així, l'he acabat, a contracor. No sé pas qui tria els llibres, la veritat!

    ResponSuprimeix
  3. Per a mi el llibre desprèn molta més llum de la que sembla a primer cop d'ull. Si el mirem com un tot, un tot circular, la història és rodona: de l'odi a l'amor; del dolor a la redempció. Nosaltres anem de la mà del personatge i passem de reprovar-lo a empatitzar amb ell. Hi ha passatges molt bells i poètics ubicats en el dolor però també en la lluminositat.

    D'altra banda, tal com diu l'article de Gabriel Ramírez que vas penjar al blog, el punt de vista narratiu em sembla molt bo, anar coneixent la història a través de la mirada esbiaixada de l'Aleksy.

    Potser en criticaria l'excés de drama (amb menys tragèdies es podia haver explicat la mateixa història) i aquestes oposicions tan marcades en el personatge entre l'odi i l'amor. Penso que les relacions maternofilials són més ambivalents i no tan oposades. És una qüestió de matisos.

    Un vot a favor d'aquesta tria de llibres!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, l'Aleksy ens porta per on vol (o pot). Hi ha un aspecte de la trama que m'ha marejat una mica, m'ha fet tornar enrere, per si m'havia perdut alguna cosa. La Moira. Què ha passat amb la Moira, realment?

      Suprimeix
    2. He dit realment? La mare del Tano.

      Suprimeix
    3. Jo he entès que varen tenir una relació afectiva que es va truncar amb l'accident. L'estiu següent es retroben i enceten una relació i és quan ell comença a pintar. En algun moment deia que d'ella no en volia parlar al llibre, com donant a entendre que el dolor és massa intens, per tant, l'amor cap a ella també ho era. Jo interpreto la seva figura en la narració com la naixença d'un amor, d'una esperança i d'un sentit en la seva vida que mai abans havia conegut, i, al final, ho acaba perdent tot, tornant al punt de partida de la desesperació:

      "Salí del hospital solo, sin piernas, sin familia y sin Moira, como si hubiera terminado el colegio por segunda vez y en la puerta me estuviera esperando de nuevo una madre a la que odiaba." (148)

      Suprimeix
    4. Sí, però jo em referia a una cosa més prosaica. La Moira és viva o morta?

      "Porque en realidad todo había sucedido de otra manera: tanto la muerte de mi madre como mi accidente con Moira" (p. 170)

      Suprimeix
    5. Tot plegat sembla que s'hi va quedar, en l'accident, vull dir,"fallecida en un accidente de tráfico en el que había sobrevivido yo, aunque no ileso"...(170, també), però, tot plegat, la Moira torna a sortir (i ell ja va en cadira de rodes)...i sembla ben viva, encara que una mica tocada del terrat, perquè li costa reconèixer a en Sacha (p. 182)...

      En què quedem?
      Quedem que Aleksy està fent teràpia, amb aquest llibre, i que ens explica les coses com vol. Potser com 'voldria que haguessin anat les coses', fins i tot.

      Suprimeix
    6. Potser la Moira no és morta, però, pel cas, com que ja no està a la seva vida, com si ho fos. En fi.

      Suprimeix
    7. Uff.. No ho sé! Me'l faràs llegir una tercera vegada!

      Suprimeix
    8. No dona, no. Vull dir que l'Aleksy és un narrador no fiable de manual, i prou.

      Suprimeix
  4. Hola,
    A veure... he trobat la novel·la mal cosida, poc versemblant, reiterativa, amb personatges secundaris que no saps gaire d'on surten ni a on van, i amb un final que no és ni obert ni tancat. Però pesa més el que me n'ha agradat, que per a mi és el millor de la nolvel·la, o sigui, m'ha agradat molt. En parlem en línia aquest vespre...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Hahaha. Sobretot no diguis el que més t'ha agradat, que es fotin, els que no es connectaran aquest vespre!

      Suprimeix
    2. Ens veiem després per la tele, Jordi. I sense mascaretes!

      Suprimeix
  5. Brutal!!! I final desconcertant, no sé si sabré dir gaire més, tot i que ho intentaré. D’entrada diré que és la primera vegada que al acabar un llibre, el torno a rellegir tot seguit, sí, l’he llegit dues vegades seguides i alguns capítols els he tornat a repassar. Parlaré molt del estil, de la narrativa, perquè és una literatura tan potent i amb tanta força descriptiva, que la història que explica gairebé m’ha quedat en segon pla, tot i la duríssima que és. És molt bo també el gir que li dona al relat, quan s’assabenta del poc temps de vida que li queda a la seva mare, però segueix parlant amb la mateixa duresa d’abans ( ojalá mi madre hubiera empezado a morir antes. Si hubiera sabido lo que hace una enfermedad habria pedido en navidad un càncer para mi madre en lugar de sexo con Jude). Per mi, un capítol genial, es el 42, el que narra que va al mercadillo. Jo que he anat durant anys a molts d’aquests mercats, crec que el descriu de manera immillorable , perquè a més ho fa des de la perspectiva del protagonista, des del seu punt de vista i en la mateixa línia que la resta de la novel·la. Descripcions com la que fa del seu psiquiatra o dels invàlids en funció de si son rics o pobres no tenen desperdici. De fet, de la primera línia a la ultima, no hi ha desperdici, manté la narrativa al més alt nivell durant tot el llibre. Per mi ha estat una lectura plaent només pel plaer pur de la lectura i si algun retret o defecte li haig d’atribuir, és l’abús de les comparacions, que son genials quasi totes, exceptuant algunes que hi son ficades amb calçador i unes poques incomprensibles ( los caracoles se arrastraban como motorcitos...?). Bé, ja he allargat prou, i per acabar, diré que feia molt temps, anys diria, que no tenia tan bones sensacions lectores obtingudes a cada frase, a cada línia, a cada pàgina, a cada capítol .... Bona nit a tothom i tant de bo hagueu disfrutat com jo d’aquest llibre.



    Salutacions a tots i a reveure quan puguem.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Jo no n'he gaudit gaire de la lectura, precisament, Manel, ja ho he dit abans, però sats què?, doncs que m'ho compensa el fet que tu hagis xalat tant. Me n'alegro molt, Manel. Molt. No saps com.

      Suprimeix
  6. Bon dia LECTORES!

    Us ha passat mai que esteu llegint un llibre i heu de parar pel mareig, doncs això és el que m´ha passat amb aquest estiu on hi va haver tants canvis a la vida de l´Aleksy i la seva mare, la mare que tenia els ulls verds.


    Amb 40 planes llegides he percebut una història crua, i absolutament emotiva i punyent. De mort i amor.

    I.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. En dono fe. Et vaig veure, el dia del mareig!
      Marejar-me, marejar-me, no, mai. Ni tan sols amb coses tan dures com El viatge al fons de la nit, d'en Céline, que et fot unes hòsties (dispenseu el cultisme) d'aquí t'espero.
      Reconec, però, que en Lemaitre, en la sèrie aquella negra que té d'en Verhoeven, m'angunieja molt, sang i rates i jo què sé. Recordo haver tancat Alex un munt de cops, mentre el llegia.

      I també recordo haver passat molta set llegint Butcher's Crossing, d'en John Williams. I molt de fred, també. Vaig arribar, fins i tot, a sentir l'olor de pólvora d'una massacre de bisons. Quina novel·lassa, la d'en Williams!

      Suprimeix
  7. Maria Vall3/3/21 17:15

    Al començar de llegir el llibre vaig quedar esparverada del vocabulari que utilitzava i el menyspreu i odi amb la seva mare,(la salvava els seus ulls).
    Mai havia llegit un llibre així.
    Quan va haver de prendre la decisió d'elegir els amics o la seva mare. Per què es va decantar per la mare (pag.46) en comptes dels amics?
    Pag.50-51 L'Aleksy sembla que està més calmat.
    Els dies de vacances a França, sembla que tot se suavitza una mica.
    El dia que la mare li diu, que ha escollit morir-se allà, l'Aleksy l'entén i l'aguanta ja que són els últims dies de la seva vida.
    La mare cada vegada està més tendra amb el fill..
    Els ulls de la mare és tot per l'Aleksy .Cada moment recorda els ulls com:
    -Un despropòsit
    -mare guapa
    -plorar
    -desig
    històries no explicades...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, comença forta, la Tatiana. I un pèl excessiva, pel meu gust. Fins i tot en el to líric. Se li en va la mà, amb les metàfores. Clar que jo estic molt delicada de les metàfores i del llenguatge poètic; hi tinc la pell molt prima, per a aquestes coses. De seguida em tornen, com l'all. Però s'ha de recordar que és la seva 1a novel·la, i que la va escriure en dos mesos, a raig. Jo crec que se l'hauria hagut de tornar a mirar i acabar-la de polir. Impetuosa, la tia.

      Suprimeix