ja puc tornar a llegir

ISABEL GÓMEZ MELENCHÓN
Ja puc tornar a llegir
La Vanguardia

2|3|2021

Vaig deixar de llegir el dia de la decla­ració de pandèmia. De llegir llibres. D’això fa un any. Fa una setmana se’m va aixecar la maledicció, o el que sigui que pesés sobre mi, i des d’aleshores n’he devorat tres, i no petits. Alguna cosa s’ha remogut, per fi.

Ara estem cansats, però fa un any estàvem aterrits. Almenys jo ho estava, acabava de tornar de Madrid, on havia vist més art del que podia pair i havia encaixat més mans de les que podia comptar, encara que alguna cosa, una llumeta interior, s’havia posat en mode alarma de manera inconscient i vaig esquivar com vaig poder els petons a la galta. Això sí, em vaig riure, com tots, dels asiàtics que es passe­javen pels pavellons atapeïts d’ Ifema amb una mascareta ben ajustada. A la tornada, a l’AVE classe turista, el senyor elegant assegut al meu costat va començar a tossir i esternudar com si no hi hagués demà. Quan el van trucar pel mòbil i es va posar a parlar en italià, la llum vermella se’m va disparar.

El que va venir després van ser dies foscos, discursos en els quals se’ns intentava tranquil·litzar amb un “ningú no es quedarà enrere”, però han estat milers i milers els que s’hi han quedat, els que s’hi estan quedant. No entenc la gent que es va posar a escriure les seves memòries d’aquells moments. Jo no les llegiria mai, ni que les escrigués el meu idolatrat Graham Greene. Bé, en aquest cas potser sí, però de ningú més. Quan això s’acabi, més o menys, només voldré enviar-les al pou de la desmemòria amb una pedra lligada. Penso que no seré l’única.

Aquells dies anava comptant fins a arribar als 21, que era el que es pensava que podia trigar a sortir la malaltia. Vaig respirar quan vaig arribar al 22. L’amiga que havia viatjat també a Madrid em va trucar. Vam donar gràcies per la nostra bona sort.

No m’ha agradat mai cuinar, ni hi tinc traça, probablement per una lògica reacció de causa-efecte. Tampoc no m’agrada fer punt, ni pintar, ni fer repara­cions a casa. Quan en faig, sempre són nyaps. L’únic que sé fer és llegir. I no podia.

Però ara he recuperat les ganes, gairebé les ànsies. Aquesta és la llumeta que em diu que sí, que tot anirà bé. Tant de bo.