tornar és rellegir

ÀNGELS GREGORI

Tornar és rellegir

Levante-EMV

20|3|2021

Segurament el desig de planificar el primer viatge per plaer de la història devia néixer del malestar. Perquè viatgem, essencialment, per dos motius: trobar-nos o perdre'ns. L'escriptor David Foster Wallace, al·lèrgic a les masses i a les excentricitats, es va embarcar durant una setmana a bord d'un creuer pels mars del Carib per un encàrrec de la revista Harper's. De la seua experiència va néixer el reportatge Alguna cosa suposadament divertida que mai més tornaré a fer, un lúcid assaig on mostra una forma degenerada d'entendre la idea del viatge i que actualment està a l'ordre del dia.

El turista és a l'espai el que el viatger és al lloc; el turista camina sense apropiar-se de la semàntica del territori, amortitzant els temps fins als extrems i sempre és perceptible per a la resta de ciutadans. El viatger, en canvi, passa desapercebut davant la mirada dels altres. El turista deixa la seua petjada en el lloc que visita, i el viatger, se l'emporta amb ell.

Ara que no podem viatjar, les úniques opcions que tenim de desplaçament és anar i tornar dels trajectes curts d'on venim. En l'últim any només m'he desplaçat amb tren, que a diferència del creuer (i malgrat que siga un Euromed) és el mitjà romàntic per excel·lència. A El último lector, Ricardo Piglia va dedicar unes bellíssimes pàgines a la relació entre la literatura i el tren a propòsit d'un passatge d'Anna Karenina on la protagonista llegeix. El viatge amb tren eternitza. Com passa amb els comiats: a diferència de l'avió, l'adéu des d'un tren sempre és progressiu, igual que l'assimilació del paisatge des de la finestra, que es manté arrelat a la terra fins allà on la mirada arriba. George Eliot, Thomas Mann, Marguerite Yourcenar, Agatha Christie o D.H. Lawrence a les seues pàgines van atrapar memorables passatges en un tren.

No m'agrada viatjar. No he planificat mai un viatge, no he comprat mai una guia i no em faig una maleta amb més de cinc hores d'antelació. Si he de tornar a una ciutat, m'agrada allotjar-me en el mateix hotel del mateix carrer on abans ja hi he estat i baixar als bars que ja em conec. Aquesta és l'única forma de viatjar que em convenç, tant com el desig de no voler eixir de casa. Tornar als carrers d'una ciutat com tornar a les pàgines d'un autor que m'agrada. Una de les emocions més famoses de la història de la literatura va venir amb Proust i provocada per l'acció de recordar, de rememorar. Una editora amiga, la Matilde Martínez, fa un temps em deia que la erra és la lletra de les segones oportunitats. I és veritat: tornar a un lloc és, d'alguna manera, rellegir.