tornar és rellegir

ÀNGELS GREGORI

Tornar és rellegir

Levante-EMV

20|3|2021

Segurament el desig de planificar el primer viatge per plaer de la història devia néixer del malestar. Perquè viatgem, essencialment, per dos motius: trobar-nos o perdre'ns. L'escriptor David Foster Wallace, al·lèrgic a les masses i a les excentricitats, es va embarcar durant una setmana a bord d'un creuer pels mars del Carib per un encàrrec de la revista Harper's. De la seua experiència va néixer el reportatge Alguna cosa suposadament divertida que mai més tornaré a fer, un lúcid assaig on mostra una forma degenerada d'entendre la idea del viatge i que actualment està a l'ordre del dia.

El turista és a l'espai el que el viatger és al lloc; el turista camina sense apropiar-se de la semàntica del territori, amortitzant els temps fins als extrems i sempre és perceptible per a la resta de ciutadans. El viatger, en canvi, passa desapercebut davant la mirada dels altres. El turista deixa la seua petjada en el lloc que visita, i el viatger, se l'emporta amb ell.

Ara que no podem viatjar, les úniques opcions que tenim de desplaçament és anar i tornar dels trajectes curts d'on venim. En l'últim any només m'he desplaçat amb tren, que a diferència del creuer (i malgrat que siga un Euromed) és el mitjà romàntic per excel·lència. A El último lector, Ricardo Piglia va dedicar unes bellíssimes pàgines a la relació entre la literatura i el tren a propòsit d'un passatge d'Anna Karenina on la protagonista llegeix. El viatge amb tren eternitza. Com passa amb els comiats: a diferència de l'avió, l'adéu des d'un tren sempre és progressiu, igual que l'assimilació del paisatge des de la finestra, que es manté arrelat a la terra fins allà on la mirada arriba. George Eliot, Thomas Mann, Marguerite Yourcenar, Agatha Christie o D.H. Lawrence a les seues pàgines van atrapar memorables passatges en un tren.

No m'agrada viatjar. No he planificat mai un viatge, no he comprat mai una guia i no em faig una maleta amb més de cinc hores d'antelació. Si he de tornar a una ciutat, m'agrada allotjar-me en el mateix hotel del mateix carrer on abans ja hi he estat i baixar als bars que ja em conec. Aquesta és l'única forma de viatjar que em convenç, tant com el desig de no voler eixir de casa. Tornar als carrers d'una ciutat com tornar a les pàgines d'un autor que m'agrada. Una de les emocions més famoses de la història de la literatura va venir amb Proust i provocada per l'acció de recordar, de rememorar. Una editora amiga, la Matilde Martínez, fa un temps em deia que la erra és la lletra de les segones oportunitats. I és veritat: tornar a un lloc és, d'alguna manera, rellegir.

tornar a l'origen

De pronto decido no releer más. Busco entonces lo de este siglo, lo moderno, lo de hoy; y por un tiempo las cosas van bien, iban, porque ese hoy y este siglo comenzaron hace muchos siglos y las raíces de todo están en todo y sin sentirlo me encuentro de nuevo en el Eclesiastés.

Augusto Monterroso. «Vuelta al origen». A: La letra e: fragmentos de un diario. Alfaguara, 1998. P. 156.

biblioteca portàtil

Miquel Barceló. Quaderns d'Àfrica. Galaxia Gutenberg, 2004.

la biblioteca volàtil

Me contaron de Cortázar una historia fantástica; la de esa biblioteca deshojada, volandera, en Italia. Viajaba con su mujer, Aurora, a mediados de los años cincuenta, en tren, y para no cargar con equipaje innecesario acostumbraban a comprar libros en las librerías de las estaciones, para los trayectos. Compraban un título que leían juntos, en general primero Julio, que cuando terminaba una página la arrancaba y se la pasaba a Aurora, sentada a su lado, que cuando acababa de leerla la arrojaba por la ventanilla.

Jesús Marchamalo. Tocar los libros. Fórcola, 2010.  P. 71.

a dins, la vida que fuig; a fora, el paisatge que resta

Es conocido el caso del poeta W. H. Auden, que iba cruzando los Alpes junto a unos amigos y leía con atención un libro, pero sus acompañantes no dejaban de lanzar exclamaciones de éxtasis ante lo majestuoso del paisaje; durante unas décimas de segundo, despegó la vista del libro, miró por la ventanilla del vagón de tren y regresó a su lectura diciendo: "Con una mirada alcanza y sobra".

Enrique Vila-Matas. La vida desde el tren. EL PAÍS 29 NOV 2011.

_______________

P.S.: El títol de l'apunt és gentilesa involuntària d'en Ramon Farrés; l'he tret del poema «Viatge» A: Trenta-set poemes en forma de finestra. Eumo, 1997.

amb uns altres ulls

Gunsmith and Police Department, 6 Centre Market Place, Manhattan. 1937.

Berenice Abbot. De la sèrie Changing New York.

«Tal com escriu Berenice Abbott: «El fotògraf és l'ésser contemporani per excel·lència; a través dels seus ulls l'ara es converteix en passat». Quan va tornar a Nova York de París l'any 1929, després dels anys d'aprenentatge amb Man Ray i el descobriment (i rescat) de l'obra aleshores molt poc coneguda d'Eugène Atget, Abbott es va posar a enregistrar la ciutat. En el prefaci del seu llibre de fotografies publicat el 1939, Changing New York [Nova York canviant], explica: «Si no hagués marxat mai d'Amèrica, no hauria volgut mai fotografiar Nova York. Però quan la vaig veure amb uns altres ulls, vaig saber que era el meu país, una cosa que havia de deixar anotada en fotografies».

Susan Sontag. Sobre la fotografia i dos altres assaigs. Traducció d'Anna Llisterri. Arcàdia, 2019. P. 83-84.

Mireu també ----> The New York Public Library Digital Collections: Changing New York, Berenice Abbott.

Llegiu també -----> La lúcida i estimulant vigència d’un clàssic. Pere Antoni Pons. El temps de les arts. 17|4|2020.

ho sento, massa tard

«Recances: no haver continuat dibuixant, amb carbó, pastels i tinta xinesa per il·lustrar alguns dels meus propis llibres. La mà diu veritats i alegries que la llengua no pot dir. No haver après hebreu, l'única llengua que permet accés directe a la Bíblia i a l'interior de la identitat jueva, quan el meu amic i ajudant a Ginebra, Ami Dykman, estava més que disposat a ensenyar-me'n. Accidia, mandra d'esperit (és massa tard ja?). Em reca no haver acceptat l'oferta d'un col·lega de Cambridge, un patòleg de gran tacte i agudesa, de provar l'LSD sota la seva supervisió. Sense haver experimentat cap droga, no puc imaginar, conceptualitzar, un dels principals agents de ruïna i consol, de desig i d'anul·lació al cor anàrquic de la nostra cultura. Un «viatge» no fet.

[...]

En un viatge en cotxe recent a través de l'Ohio rural, vaig veure rètols d'una immobiliària local. En comptes de l'acostumat «Venut», hi posava: «Ho sento, massa tard». És exactament això. Si hi ha làpides per a l'esperança, aquest n'és l'epitafi.»

George Steiner. Errata. Una vida a examen. Traducció d'Albert Mestres. Arcàdia, 2018. P.226.

George Steiner

23 d’abril de 1929 - 3 de febrer de 2020

viatjar (i llegir) per viure

JORDI NADAL

Viatjar (i llegir) per viure

La Vanguardia

15|7|2019

Mark Twain, després de recórrer tota la Mediterrània en un viatge finançat per un diari local dels Estats Units, fa ara 150 anys, va escriure que viatjar era “fatal per als prejudicis, la intolerància i l’estretor mental”.

Avui sabem que la flexibilitat cognitiva augmenta si viatgem a l’estranger, perquè el que és nou i el que és diferent ens estimulen i ens enriqueixen. Viure és intentar aprendre contínuament connexions profundes entre coses dispars. Comprendre els altres. O, si no és possible, intentar entendre’ls, almenys. Empatitzar amb el que és nou.

Viatjar físicament és bo, sempre que no es viatgi com aquelles persones que ho fan per veure confirmats els seus prejudicis.

Viatjar és com llegir. Cal ser en ciutats, paisatges, pobles, països que ens convidin –i exigeixin– una comprensió més àmplia. Cal estar davant de persones que signifiquen el que és diferent. Hauríem de viatjar –i viure– amb aquesta frase de Spinoza impresa al passaport “no riure, no plorar, no odiar, sinó comprendre”.

Quan llegeixes en un diari o un altre mitjà escrit una entrevista o article, et trobes, en els millors casos, amb realitats poderoses, que amplien el nostre ésser. Fer més ampla, profunda i vasta la nostra cultura és eixamplar la nostra identitat, la nostra humanitat. Dic llegir perquè l’escrit es resisteix una mica millor a la manipulació dels nostres sentiments. Hi ha alguna cosa en la velocitat de les pantalles que ens fa baixar el nivell. Hi ha molt de trampa en la velocitat. I el digital és el regne de la velocitat. A més velocitat, menys pensament reposat, territori en el qual la lectura floreix i alimenta. La caiguda de la lectura té una correlació real amb la qualitat de les nostres societats democràtiques. Crec que comencem a notar-ho clarament d’una manera creixent. I la tendència no és precisament tranquil·litzadora.

I aprendre no només es fa viatjant. S’aprèn de moltes maneres. Llegint, per exemple. O veient bon cinema. Aprenem en confrontar-nos amb formes de pensament i creació riques en matisos. Sigui passejar i notar el traçat de la ciutat de Torí, sigui sorprendre’ns davant el Grand Canyon del Colorado, sigui l’efecte que un riu provoca sobre qui hi viu al costat, sigui sobre el mar... S’aprèn en educar la mirada. El que és proper i el que és llunyà. Per a qui en tingui ganes, sensibilitat i capacitat, tant el que és habitual i proper com el que és inusual i llunyà són bons mestres.

Thalassa, Thalassa (el mar, el mar), van saludar en albirar el vast blau els guerrers de Xenofont. Per a qui vulgui i pugui, aquest moment d’Anàbasi pot estremir-nos fins a la medul·la, com el discurs, magnífic, d’Enric V just abans de la batalla d’Azincourt el 1415. Encara avui, veure la versió de la pel·lícula dirigida i protagonitzada per Kenneth Branagh en el paper del rei de l’obra de Shakespeare emociona. El seu famós discurs “we few, we happy few, we band of brothers” ens pot estremir. Spielberg, que busca sempre en gran, va titular significativament Germans de sang la seva impressionant sèrie sobre la Segona Guerra Mundial, bevent centralment d’aquesta imatge.

Què tenen en comú el sensual i provocador Henry Miller i el grandíssim sant Agustí? Segurament algunes coses, més enllà de la hilarant frase del bisbe d’Hipona quan li demanava a Déu: “Senyor, fes-me cast, però no encara”. Com va dir Henry Miller, “la nostra destinació de viatge no és mai un lloc, sinó una nova forma de veure les coses”. I al costat d’aquesta frase, una altra, no menys magnífica, de sant Agustí: “El món és un llibre, i els que no viatgen en llegeixen només una pàgina”.

Viatjar és una realitat en creixement constant, perquè moure’s és una cosa així com inherent al nostre temps. No és el cas de llegir, activitat habitualment més reservada per als que tenen una vida interior més intensa. No són bons temps per a la vida interior. I així ens va.

Per què llegim? Llegim per moltes raons. Però la més important és que llegim per créixer. Per ser més. Llegim per viure més. Ens ho va dir un dels grans de la literatura, Gustave Flaubert, en una carta a una amiga el 1857: “No llegeixi com els nens, per divertir-se. Ni com els ambiciosos, per instruir-se. No, llegeixi per viure”. De totes les possibilitats que tenim, seria una llàstima quedar-nos en el radi mínim de grandesa a què hauríem d’aspirar. Ho va dir, magistralment, una persona a qui vaig regalar fa poc un llibre: “Si hagués sabut que em podia emocionar tant llegint un llibre, hauria començat a llegir abans”.

Viatjar i llegir per ser al món real, aquesta és la fórmula per créixer més enllà del lloc en el qual, encongits, podríem autocondemnar-nos a viure.

verne a vigo

—I bé? —vaig preguntar-li.
—Doncs bé, senyor Aronnax —em respongué el capità Nemo—, som a la badia de Vigo, i només espera que vós vulgueu penetrar els seus misteris.

Jules Verne. «La badia de Vigo». A: Vint mil llegües de viatge submarí. Traducció de Jaume Creus. La Magrana, 1987. 2a part, cap. 8.

«Jules Verne no va ser tan sedentari com de vegades es creu. Li agradava navegar i va tenir diversos vaixells.

El 1878 va celebrar els seus cinquanta anys amb un viatge al seu iot Saint-Michel III, a bord del qual va viatjar en companyia del seu germà Paul i del fill del seu editor Hetzel. Des del canal de la Mànega, costejant per la Bretanya, van arribar al golf de Biscaia. La mala mar que van trobar en obrir-se a l'oceà Atlàntic els va aconsellar fer escala a la ciutat de Vigo. Quan van entrar al port gallec, van coincidir amb un vaixell de l'Armada francesa el capità del qual va convidar Verne i els seus acompanyants a ser-ne els hostes. Fins i tot els va prestar vestits de bussejar i els va animar a emular les aventures del capità Nemo a Vint mil llegües de viatge submarí, obra publicada vuit anys abans i que situava l'acció precisament en aquelles aigües de la costa gallega. A Verne li va agradar molt Vigo. Coincidia que la ciutat estava en festes i li va encantar la seva gastronomia, la música de gaites a l'aire lliure, les festes nocturnes a la llum de les torxes i el fervor de la gent en la processó del Crist de la Victòria. Seguint el periple circumval·lant la Península, van fer escala a Cadis, i d'allà van anar a Sevilla, però la calor el va aclaparar molt. També va tocar port a Màlaga i després van passar a l'altra banda de la Mediterrània, fins a Orà i Alger. A Vigo es recorda el pas de l'escriptor amb una simpàtica escultura, instal·lada al seu port, en què es veu Jules Verne assegut sobre uns enormes tentacles sorgits d'un fantàstic món submarí.»

Antonio Iturbe [text] ; Jordi Lafebre [il·lustracions]. Cinquanta moments literaris. Bridge, 2017.

massa llibres?

ARIADNA CASTELLARNAU
Massa llibres?
Time Out Barcelona
Núm. 483
4|12|2017

Confesso que no tinc cap mena d'orgull bibliòfil. Puc desprendre'm amb facilitat d'una biblioteca sencera. Ho he fet dos cops. El primer, quan vaig marxar de Barcelona a Buenos Aires amb la meva parella. El segon, quan vam fer aquest trajecte a la inversa. En tots dos casos teníem allò que es diu una casa d'escriptors amb prestatgeries plenes de llibres i tauletes de nit plenes de llibres també i llibres amuntegats a terra, perquè ja no sabíem on posar-los.

Hi ha escriptors que es fotografien amb la seva biblioteca. He de reconèixer que queda molt bé, especialment si les llibreries són maques, sòlides, res de les Billy d'Ikea que té tothom. De vegades amb el meu marit hem parlat de fer-nos estanteries a mida, d'aquelles que van del sostre fins a terra. Però tots dos som caòtics pel que fa a l'ordre de la biblioteca. Per exemple, ara mateix, des d'on estic asseguda escrivint, veig que a la llibreria que tinc al davant —comprada a Ikea— ell o jo hem posat Kafka al costat de Joseph Brodsky. Imperdonable. Un és txec i l'altre rus. Però després m'adono que al costat de Brodsky, hi ha un llibre de Hermann Hesse. No hi ha manera. Penso descoratjada que si tinguéssim una d'aquelles llibreries que fan patxoca, de fusta de debò, hauríem de tenir-les endreçades. No sé si me'n veig capaç.

Tanmateix, fins i tot enmig d'aquest desordre llibresc, soc capaç de tancar els ulls i assenyalar sense por d'equivocar-me on és Cims borrascosos, Alícia de Lewis Carroll o el volum de poemes d'Emily Dickinson. El que vull dir amb tot això és que hi ha llibres que no solament són especials perquè ens han marcat d'una manera especial, sinó perquè han marcat també el rumb de la nostra biblioteca. En el meu cas, per exemple, Cims borrascosos em va convertir en una lectora compulsiva de la literatura gòtica i Carroll em va portar a obsessionar-me per Mervyn Peake, il·lustrador d'Alícia i un dels escriptors més originals de la literatura anglesa.

És per això que no em preocupa conservar la meva biblioteca intacta, sencera, com si fos una relíquia o pitjor: un llegat polsós que un dia heretarà la meva filla. És per això que en totes dues mudances vam poder viatjar, allò que es diu, lleugers d'equipatge, només amb els llibres que jo anomeno la 'massa mare' de tots els altres, en una metàfora força pedestre, ho admeto. Tinc un amic escriptor que va enviar tota la seva biblioteca de més de vuit mil volums de Madrid a Mèxic amb vaixell. L'admiro. És un gest herculi. Jo me n'he adonat que no puc viure sense llegir; però que puc viure perfectament amb pocs llibres. Dic això i em sento gairebé una traïdora a la meva professió. Però els llibres es poden recuperar, tornar a comprar i fins i tot manllevar. El que ningú et pot arrabassar són les lectures.

sense bitllet de tornada

¿Llegir és viatjar sense sortir de casa?
Si ho fos seria menjar lletres com qui menja crispetes
XAVIER ANTICH
Ara. 11/06/2017 

Si ho fos, seria una enganyifa. L’autèntica lectura ens porta tan lluny de nosaltres mateixos que, quan hi tornem, ja no som capaços de reconèixer-nos. Ens retrobem canviats a nosaltres mateixos, i de manera radical; si no, per què llegir?, com es preguntava Franz Kafka, far inapel·lable quan es tracta de la lectura de veritat. I no només hem canviat nosaltres: ha canviat completament el lloc en què ens trobàvem abans d’obrir el llibre. Les lectures que valen la pena són aquelles després de les quals la casa on érem ja no hi és, o hi és d’una altra manera, tan canviada que la sentim com una altra, però ja no com a nostra.

No hi ha experiència estètica, pròpiament dita -i la lectura d’un llibre, quan és de veritat lectura, ho és de manera eminent-, si no es produeix, en cert sentit, un desarrelament. Llegir ens porta a altres mons diferents del nostre, a uns altres paisatges, a uns altres temps: la sensació estètica, a diferència de la sensació perceptiva, sempre ens arrenca de nosaltres mateixos, del nostre lloc i del nostre temps. I, de retorn a nosaltres, després de les lectures que ho són de debò, ni nosaltres, ni el lloc, ni el temps continuen sent els mateixos. La commoció de l’experiència de la lectura sempre ho devasta tot: obre un món desconegut abans de la lectura fins a l’extrem que el món que habitàvem ha esdevingut un altre.

Hi ha, és cert, lectures amb les quals no res canvia res. Però són lectures merament nutritives, ornamentals, prescindibles. Poden simular que ens porten lluny, però no ens mouen de lloc: confirmen el que érem, el que pensàvem, i, en realitat, per això, no ens han fet sortir de casa. El viatge de la lectura, en aquests casos, és de fireta, com el viatge enganyós dels infants en els cavallets de festa major: per uns minuts es produeix la sensació narcòtica de volar, navegar o córrer, però no és més que un miratge, perquè la plataforma no ens ha deixat marxar del centre que ens lliga. Són lectures de poruc, pròpies d’aquells que no s’atreveixen a anar de viatge si no és amb el bitllet de tornada comprat abans de sortir.

Però amb les lectures de veritat, quan ens confrontem al risc de les grans obres i d’obres grans, no tenim bitllet de tornada. Ni sabem quan tornarem, ni com, ni on. Sense aquesta incertesa a la qual ens aboquen els llibres que val la pena llegir, la lectura no pot passar d’un simple entreteniment: quan és així, sí, és cert, llegim sense sortir de casa. I, després de la lectura, potser tenim la casa amb algun gerro de flors nou, però són de plàstic. Però quan ens cau a les mans un llibre d’aquells que no podrem oblidar, la lectura ens destrossa i opera en nosaltres, i en la casa a la qual ja no podem tornar, una metamorfosi digna dels càstigs més esborronadors cantats pels versos d’Ovidi.

Aquesta és la immensa força ètica de l’autèntica literatura. Ho va dir Emmanuel Lévinas, quan va oposar el viatge d’Abraham a l’altre, tan confortable, d’Ulisses. I és que a diferència d’Ulisses, per a qui tot el seu periple no va ser sinó un retorn ajornat a la seguretat de la llar pròpia, Abraham va portar fins al final l’imperatiu radical que alena en tota lectura, l’experiència de l’alteritat per excel·lència: “Ves-te’n del teu país, de la teva família i de la casa del teu pare”. Sortir de la terra pròpia, del propi clan, de la casa pròpia. I per no tornar-hi, perquè, si el viatge és de veritat, de tot allò ja no en quedarà res.

¿Llegir és viatjar sense sortir de casa? Au va, home, va, això no és llegir! És menjar-se lletres com ens cruspim crispetes. Però què volem: fomentar la lectura o el consum de crispetes?

biblioteca nòmada

BIBLIOTECA NÒMADA A ACVIC

Del 24 de març al 22 d'abril de 2017

És una biblioteca formada pels llibres que pertanyien a Víctor Sunyol i que ell mateix va escampant des del setembre de 2016.

Els llibres s’instal·len a l'aparador d'ACVic, un espai a l’abast del públic, de manera que qui hi passi pugui aturar-se, asseure’s a llegir, triar els que més li interessin i endur-se’ls a casa gratuïtament perquè formin part de la seva biblioteca o per regalar-lo a algú altre.

Al grup de Facebook “Biblioteca nòmada” hi podeu compartir el destí del llibre i les vostres impressions de lectura. Només cal demanar de ser-ne membres.

surt de l'aigua, anglès, i dóna'ns* llibres

PARA CONTRARRESTAR la identidad negativa de un país tradicionalmente alérgico a la lectura, resulta emocionante leer un fragmento de La Biblia en España, allí donde George Borrow cuenta que, cuando estaba bañándose una noche en el Tajo, se presentó en la orilla del río un grupo de gente que comenzó a gritarle: “Sal del agua, inglés, y danos libros; traemos el dinero en la mano”.

El libro de Borrow tuvo un primer traductor y prologuista extraordinario, Manuel Azaña, quien habría de ser presidente de nuestra República, y que lo describió como “un precioso documento para la historia de la tolerancia, no en las leyes, sino en el espíritu de los españoles”. Borrow era sabedor de que se jugaba el pellejo en aquel viaje, hacia mediados del XIX, por la catadura de los gobernantes, pero su mirada es tan penetrante y libre que subvierte la típica óptica. “Aunque suene a cosa rara, España no es un país fanático”.

Borrow descubrió y nos descubrió un país desconocido porque caminó a la par de la gente corriente, y seguido de un caballo cargado de libros. Pudo conocer un singular miedo español: el del campesino al que le castañeteaban los dientes cuando tuvo en las manos las Escrituras. Un miedo antiguo, metido hasta en la raíz. Leer e interpretar las “divinas palabras” uno mismo era pecado, una transgresión. Pero pudo conocer también esa gente que vencía el miedo y acudía en la noche con esa consigna que hoy suena cómica, “¡Sal del agua, inglés, y danos libros!”, como en un precedente hispano de La sociedad literaria y del pastel de piel de patata de Guernsey, la novela de Mary Ann Shaffer en la que se cuenta cómo los habitantes de la isla del Canal resistieron la pesadilla nazi organizados como club de lectura y un humor gastronómico.

La Biblia en España es un género en sí mismo, mucho más allá de un libro de viajes. Contiene la ironía dramática de un pueblo aherrojado que ama la libertad, y por tanto los libros, privado históricamente de ese placer. ¿Cómo nos vería hoy George Borrow, qué contaría de España? A pesar de las estadísticas negativas, del estigma de la alergia a la lectura, creo que Borrow podría anotar hoy algunas revoluciones positivas, protagonizadas por la gente corriente, y que a veces oculta la polución causada por la desidia oficial.

George Borrow no dejaría de registrar la extraordinaria eclosión, multiplicación, de los clubes de lectura. Uno de los acontecimientos editoriales de este año pasado, con repercusión merecida, ha sido La España vacía, de Sergio del Molino. El despoblamiento va precedido de un vaciamiento cultural. Un lugar empieza a descoserse de la vida cuando ya no se ejerce el derecho a soñar. Esa sensación extraña de que hay lámparas encendidas, pero se ha apagado la luz.

El vaciamiento también puede darse, se está dando, en lugares poblados. Es imprescindible la psicogeografía de los lugares de encuentro. Cuando expreso mi entusiasmo con esta “modesta revolución” que significa la gran eclosión de clubes de lectura en España, hay alguna gente que frunce el ceño. Eso de “club de lectura” les suena a algo anacrónico. En realidad, y por las experiencias que conozco, son espacios de vanguardia, allí donde gente diferente se reúne en condiciones de igualdad, donde la sociabilidad es presencial y no virtual, y donde no domina un interés comercial o doctrinario. La palabra revolución no está de más: hay casos en los que los padres se han sumado a los clubes, o a las lecturas, a partir de la experiencia de las hijas.

Algunas de las llamadas “redes sociales” son, en realidad, depósitos de ego o de vejámenes. Frente a esa deriva pueril, ¿no es revolucionario, vanguardista, el simple hecho de conseguir que se reúna un grupo de personas de diferentes gustos, géneros, edades y profesiones para debatir durante horas sobre La España vacía o el capítulo 22 de Don Quijote?

Digo el capítulo 22, parte I, porque es lo que me cuenta un amigo. Que en el club de lectura se han pasado el último mes discutiendo sobre el capítulo en el que el ingenioso hidalgo libera a los presos que son conducidos a galeras. Y ahí siguen. Y ahí quería ver yo al Tribunal Constitucional. Qué envidia.

En fin. Director de programas de TVE, ¿para cuándo una serie sobre La Biblia en España, el mejor libro de viajes a las entrañas de este país?

Manuel Rivas.  Sal del agua, inglés, y danos libros. El País semanal. 8|1|2017.

Placa en la façana del número 14 del carrer de Santiago. Madrid.

rilke a ronda

L'habitació 208 del Hotel Reina Victoria de Ronda
que va ocupar Rilke del 9 de desembre del 1912 fins al 17 de gener del 1913. 

Cuando Rilke emprendió su viaje por España, no había oído hablar de Ronda, donde llegó casi por casualidad. Se sintió abrumado por la majestuosidad del paisaje y decidió quedarse por un tiempo; al final, estuvo allí desde diciembre de 1912 hasta febrero de 1913. Aprovechó el anonimato –un turista extranjero en un hotel prácticamente vacío – para realizar un ejercicio de introspección y plantearse intensamente la dirección que habría de tomar su obra, y tuvo un brote de creatividad, al contrario de lo que le había sucedido en Toledo.

Desde Ronda consiguió un nuevo estudio en París y partió en febrero para enfrentarse una vez más a la dura prueba que esta ciudad representaba para él desde que, en 1902, la visitara por primera vez. Ronda, por lo tanto, podría considerarse un lugar de descanso, un periodo de tregua en el peregrinaje –a menudo atormentado– de Rilke por los países de Europa, y una íntima experiencia de un paisaje cuyas características numinosas tuvieron una profunda resonancia en su interior.

[De la contracoberta del llibre:  Rainer Maria Rilke. En Ronda. Cartas y poemas. Introducció i notes d'Anthony Stephens. Pre-textos, 2013].

*  *  *

Cuando Rilke llegó a Ronda, en la noche del lunes 9 de diciembre de 1912, eran pocos los huéspedes en el Hotel Reina Victoria. Le dieron una habitación con una impresionante vista sobre el parque, la pineda, los almendros, las dehesas, los cotos y alijares, los caminos de tierra roja, el valle hondo con los molinos y batanes que abastecían a la población, y los montes blancos de la sierra gaditana.

Sir Alexander Henderson —ingeniero británico, promotor de grandes industrias— tuvo la feliz idea de crear unos lugares de reposo saludable para la guarnición inglesa de Gibraltar. Y así construyó una línea férrea que atravesaba la sierra gaditana, y dos elegantes hoteles: el Reina Cristina en Algeciras y el Reina Victoria en Ronda.

En el Hotel Reina Victoria, uno se sentía a medio camino de Inglaterra, sobre todo a la hora del desayuno o del té, servidos con bandejas y teteras de alpaca, y con vajillas de porcelana inglesa. Los tejados de cerámica vidriada verde y las altas chimeneas le daban al edificio un aire fantasioso de cuento de hadas.

[...] El Hotel Reina Victoria tiene una arquitectura más propia de una colonia inglesa que de un pueblo serrano de Andalucía. Parece una ilustración de un cuento inglés. Sir Alexander Henderson encargó la obra a uno de los arquitectos más creativos y originales de su tiempo: Thomas Edward Colcutt, un genio que construyó también el Hotel Savoy de Londres. Podría haber levantado una arquitectura parecida en Sintra o en Madeira. Buscó un diseño original y modernista, sin referencias locales.

Mauricio Wiesenthal. Rainer Maria Rilke. (El vidente y lo oculto). Acantilado, 2015. P. 746-748.

antoni de montserrat, ambaixador a la cort del gran mogol

Antoni de Montserrat (Vic, 1536 - Salsete, Índia, 1600), després de passar els primers anys de sacerdot jesuïta a Portugal, anà a l'Índia i fou escollit per a l'ambaixada davant el Gran Mogol Akbar. A la cort del sobirà indi participà en debats religiosos amb musulmans, hindús, mazdeistes, jainistes i d'altres confessions. Va viure la guerra de Kabul, al costat d'Akbar, pel nord dels estats d'Índia, Pakistan i Afganistan. Més tard, de camí cap a Etiòpia, va ser capturat pels pirates i engarjolat set anys en les presons del Iemen. Alliberat del turment de les galeres, va morir el 1600 a l'Índia. Està considerat com un dels grans viatgers i com el creador del primer mapa de l'Himàlaia.

Aquesta edició presenta l'obra literària i cartogràfica d'Antoni de Montserrat fins ara desconeguda en el nostre país, acompanyada d'una biografia, set-centes notes i seixanta imatges. El Mongolicae Legationis Commentarius descriu els viatges del jesuïta català per Àsia, des de l'Índia fins a Pakistan i Afganistan. Montserrat ens hi descobreix ètnies, tradicions i religions, moltes d'elles descrites per primer cop a Occident. Els tibetans, caixmiris i paixtus del segle XVI són alguns dels pobles que l'autor ens presenta. El seu llibre ens transporta a les serralades més altes del planeta (Himàlaia, Karakoram i Hindu Kush), als rius Indus i Yamuna, i a ciutats que van captivar la imaginació d'Europa com Agra, Delhi, Lahore, Peshawar i Kabul. [Text de la contracoberta].

Antoni de Montserrat. Ambaixador a la cort del Gran Mogol. Traducció, edició i introducció de Josep Lluís Alay. Pagès, 2002.

*  *  *  *

Els camins inesbrinables de l'obra

L'obra d'Antoni de Montserrat ha seguit camins tan enigmàtics i sorprenent com les pròpies petjades del seu autor pel continent asiàtic, especialment si tenim en compte que gairebé tots els seus escrits van romandre en el més estricte anonimat per un període de tres-cents anys.

Van haver de passar tres segles des de la mort d'Antoni de Montserrat perquè el seu manuscrit i el seu mapa sortissin a la llum. El manuscrit del Mongolicae Legationis Commentarius va ser descobert l'any 1906 pel reverend W.K. Firminger a la biblioteca de la catedral de Saint Paul a Calcuta. Es tractava de 140 fulls manuscrits per Antoni de Montserrat, acompanyats per un petit mapa de l'Índia, dels quals no se'n tenia cap notícia ni en el món acadèmic ni en l'estrictament religiós de la Companyia de Jesús. El polsegós manuscrit reposava en l'oblit d'un prestatge de la biblioteca de Calcuta. El 1909, el jesuïta A. Van de Mergel va rebre l'escrit i el va mostrar a un altre jesuïta belga, H. Hosten, el gran estudiós de les missions catòliques davant els mogols. Hosten ràpidament va adonar-se de la transcendència de l'obra que tenia davant els seus ulls i, després d'una laboriosa feina per desxifrar la lletra de l'autor, va transcriure'l i el va publicar en la seva versió original llatina l'any 1914 a la revista Memoirs of the Asia Society of Bengal, impresa a Calcuta.

[...] Ens resta una darrera qüestió per respondre: ¿Què se n'ha fet del manuscrit del Mongolicae Legationis Commentarius que anava acompanyat del primer mapa de l'Himàlaia, el més complet i detallat de l'Índia i l'Àsia entral del segle XVI? No ho sabem. Fins l'any 1922, és possible deduir a partir dels comentaris que el jesuïta H. Hosten ens deixa en la seva traducció a la revista The Catolic Herald of India que el manuscrit seguia a la biblioteca de la catedral de Saint Paul de Calcuta. Actualment, vuitanta anys més tard, la biblioteca esmentada no té constància de l'existència del manuscrit, ni tan sols del mapa que l'acompanyava. S'han esvaït de nou, potser aquest cop per sempre. El misteri de l'obra d'Antoni de Montserrat perdura fins als nostres dies, quatre segles després de la mort de tan il·lustre personatge.

De la introducció de Josep Lluís Alay. P. 31-35.

CULTURA

4 maig 2014 2.00 h

MIRADOR

Una viatgera sense protecció

IMMA MERINO

El viatge s'associa a la fugida de la realitat i d'un mateix, però per Dacia Maraini (Fiesole, 1936) pot ser un procés de (auto) coneixement i una immersió en altres cultures en què el viatger s'arrisca. L'escriptora italiana ho va comentar fa poc a Barcelona en presentar a la Filmoteca una pel·lícula que, dirigida per Irish Braschi amb el títol de Io sono nata viaggiando, rememora la seva vida certament viatgera, que va començar quan, amb una beca concedida al pare antropòleg, la seva família va instal·lar-se al Japó (ella hi va arribar quan tenia un any i mig i hi va ser feliç fins que, durant la Segona Guerra Mundial, els Maraini van ser deportats a un camp de concentració) i que sempre ha continuat, amb períodes especialment itinerants, sobretot aquell en què, junt amb el seu marit, Alberto Moravia, i el seu amic Pier Paolo Pasolini, va fer un cèlebre viatge a l'Índia i va recórrer l'Àfrica.

A propòsit de la projecció de la pel·lícula, en què les imatges filmades en un viatge recent a Egipte s'alternen amb aquelles relatives al passat que es fa present sigui a través de la reconstrucció o d'una documentació molt fotogràfica mentre la veu de la dobladora Maria Pia di Meo transmet la narració escrita per Maraini, va ser un plaer veure i escoltar aquesta bellíssima dona de 77 anys que Esteve Riambau, director de la Filmoteca, va presentar com una gran figura intel·lectual europea. Maraini, evidentment, no només ha viatjat, sinó que ha escrit molt: narrativa, poesia, assaig, obres de teatre, guions cinematogràfics, com ara el de Les mil i una nits, de Pasolini. Ha fet atenció a les condicions de vida de les dones i, en obres com ara Voci i L'amore rubato, a la violència que aquestes pateixen abordant-ho des d'una perspectiva que Xavier Albertí, director del TNC, va resumir recordant un comentari de Maraini en la seva anterior estada a Barcelona, arran de l'exposició al CCCB dedicada a Pasolini/Roma: “No és un problema policial, sinó cultural.” Albertí, que va fer un elogi apassionat de Maraini com a dramaturga, va formar part d'una taula rodona en què, a més de l'escriptora i del director Iris Braschi, també hi va intervenir Juan Carlos de Miguel. Aquest, traductor al castellà (en català, malauradament, hi ha poca cosa traduïda, però fa poc Marta Hernández ha aportat una edició de La llarga vida de la Marianna Ucrìa, a Minúscula) d'algunes obres de Mariani, va ironitzar sobre el fet que a la pel·lícula, en les imatges rodades a Egipte, l'escriptora dugui un paraigües per protegir-se del sol: “És curiós perquè no s'ha protegit mai de res, sempre ha donat la cara.”

Io sono nata viaggiando conté l'evocació d'un món perdut i potser no és estrany que gairebé acabi amb la mort de Pasolini i la separació de Maraini i Moravia. La pel·lícula, com va dir l'escriptora, fa present una Roma amb una vida intel·lectual intensament compartida i una Itàlia on es respectava la cultura i la paraula: “Tot això s'ha acabat de perdre amb el berlusconisme, que no només té a veure amb un individu, sinó amb el fet que s'ha propagat l'egoisme, el rebuig de l'altre, la irresponsabilitat ciutadana, la renúncia a l'ètica, que és l'establiment d'unes regles que ens permeten estar junts.”

Maraini va invocar sense nomenar-lo l'esperit crític del seu amic Pasolini: “El consumisme ens tracta com objectes i, com també fa certa televisió, ens uniformitza.” I, en contra d'aquesta forma de totalitarisme, afirma que la democràcia és una diversitat de veus. Per això el valor de la subjectivitat: “El cinema, per exemple, no és una il·lustració, mai no és neutre; sempre és una interpretació del món. Ho demostra aquesta pel·lícula: hi ha un posicionament en el món a favor d'una concepció de la vida i de la cultura.” I el seu valor fonamental és que fa present la subjectivitat lliure, lúcida i compromesa de Dacia Maraini.

feta la llei, feta la trampa

«Su mujer nos sirve un plato de carne de yak, asada y cortada a trozos. Uno de los principales alimentos de la gente es la carne, de yak o de cordero, fresca o salada, o secada y curada al sol y al aire de cuatro mil metros. El frío y la sequedad dificultan el trabajo de la tierra y se comprende que la carne sea uno de los principales y casi el único alimento.

Pero los tibetanos se han encontrado ante una seria dificultad. Su religión les prohibe matar. Y no se exceptúa de este mandamiento ni la muerte de los animales destinados a alimento de las personas. ¿Qué hacer? Los monjes, en realidad, son vegetarianos. Lo son por regla de su orden y casi todos de hecho. Los laicos, no; tienen la costumbre tradicional de comer carne y la siguen. Siempre es la costumbre el fundamento principal de una civilización: ni el budismo ha hecho a los japoneses menos guerreros ni el cristianismo menos sensuales a los latinos; ni tampoco el lamaísmo ha podido suprimir la tendencia de los tibetanos a comer carne.

Creen ellos que el pecado se reparte entre toda la comunidad, y, así, aunque el pecado sea grave, les toca muy poquita parte a cada uno. Y en Lhasa los matarifes son mahometanos y para ellos ya no es pecado matar animales. Esto me hace pensar en unos monjes japoneses que, según las reglas de su orden, sólo podían comer carne de animal marino y que al jabalí le llamaban «yama-kujira» (ballena de monte), y así ya lo podían comer sin faltar a las reglas.

Aquí, en cierta ocasión, los religiosos se reunieron y decidieron que los animales muertos podían renacer antes en otra vida mejor y que así al matarles se les beneficiaba. En Sapporo, en el Hokkaido, se celebraba todos los años una ceremonia religiosa a expensas de la Universidad Imperial, en uno de los mayores templos de la ciudad; y en ella los monjes rogaban por todos los animales muertos durante el año por causa de experimentos en cualquiera de los laboratorios de los institutos médicos y científicos. El profesor Kodama, del que yo era auxiliar, rogaba con mucha solemnidad por las ranas del colega fisiólogo y por los cobayos del colega patólogo.

Volviendo a los tibetanos, he aquí un proverbio que explica el modo común de sentir a este respecto:

Sha-di nying-je-chen kyi sa,

nying-je chang-chuy lam ne dren.

Si el que se alimenta de la carne de este animal tiene el corazón compasivo, 

el mismo animal se encontrará en el camino de la compasión pura y perfecta.

Frente a lo inevitable todas las doctrinas sucumben ante la naturaleza humana; y menos mal si se hace apelación a lo más noble del alma, a la generosidad.

Fosco Maraini. El desconocido Tibet. Traducció de Noel Clarasó. Aymá, 1952. P. 112-113.

________________

P.S.: Segons he llegit al blog d'en Víctor Pàmies, Etimologies paremiològiques, l'expressió Feta la llei, feta la trampa prové, justament, d'aquesta anècdota sobre els monjos japonesos i les balenes de terra endins que explica en Fosco Maraini al llibre El desconocido Tibet. El tenim a la biblioteca, per cert. I és la mar de distret.

*  *  *

Dacia Maraini, a propòsit del seu pare:

En el petit i deliciós llibre, Bagheria, on recorda la seva infantesa en aquesta ciutat siciliana, hi ha una fascinació, diria, per la figura del seu pare.

És cert.

L’he vist en alguna fotografia, vestit a la japonesa, i amb un físic, fins i tot, que té alguna cosa d’oriental.

Bé, la seva mare era polonesa, i efectivament tenia alguna cosa de mongol. Una mica oriental, doncs. Era un home fascinant, molt culte, sabia nou llengües, havia voltat per tot el món, havia anat al Tibet als anys trenta, quan el país estava tancat; va escriure els primers llibres sobre el Tibet. I coneixia molt bé l’Orient: la Xina, el Japó...Era un home, efectivament, extraordinari, no era un qualsevol. Ell era antropòleg, però tenia una cultura molt àmplia, pel que fa a la filosofia i a les religions, sobretot orientals. En suma, tenia una visió una mica a l’antiga, és a dir la cultura com un tot, no només el coneixement especialitzat, sinó una concepció àmplia de les coses: coneixia molt bé la cultura grega, la llatina...Havia vist món, era un home molt cosmopolita. A més, era un home molt agradable, i molt esportista: era un esquiador extraordinari, anava per sota l’aigua, navegava a vela, un home de moltes facetes, que va viure plenament la seva època.

JOSEP M. MUÑOZ. «Dacia Maraini. L’escriptora que va prendre la paraula». L’Avenç. Núm. 394, octubre 2013. P. 16-24.

bibliotecari a mongòlia

Entramos a galope en el pueblo de Chuluut, con nuestros caballos resoplando y empapados por la lluvia, y nos encontramos a las fuerzas vivas reunidas, como sospechosos durante el desenlace de un misterioso asesinato: el alcalde, el policía, el tendero, el bibliotecario, la encargada del hotel y el jefe de correos. Estaban sentados en los destartalados bancos del jardín que había delante del ayuntamiento, como si los hubiera juntado la casualidad. Sin embargo, los prismáticos los delataban. Ya nos habían divisado cuando todavía estábamos a varios kilómetros de allí, un cuarteto de jinetes con un caballo para el equipaje y un extranjero —a pesar de la distancia, era indudable que mi estatura me había delatado—, y se habían concentrado en el ayuntamiento para no perderse el espectáculo.

La comitiva de bienvenida resultó ser bastante tímida, como si mi llegada los desconcertara. El bibliotecario fue el encargado de hacer el discurso. Era un joven muy nervioso, algo hambriento de estímulos intelectuales. Al oír que yo era escritor, antes de que pudiera desmontar, ya me preguntó mi opinión acerca de la influencia de Shakespeare en la literatura rusa. Mientras yo ataba los caballos y desataba el equipaje, permaneció pegado a mí, diseccionando el desarrollo de los personajes en Los hermanos Karamazov. Mi momento Gary Cooper se vio asaltado por la Crítica Literaria...

Stanley Stewart. «De pesca con el bibliotecario». A: En el imperio de Gengis Kan. Un viaje entre los nómadas. Traducció de Antoni Puigrós. National Geographic, 2000. P. 221.

perdre el mapa

OPINIÓ

Vaig perdre el mapa

'Com classifiques el que llegeixes? Perquè... ho classifiques?'

Per: Tina Vallès

 Divendres  22.01.2016 

Fa uns dies, una amiga, professora d’institut, em demanava que li digués, molt gràficament i clara, per als seus alumnes de secundària, quines eren les diferències entre els llibres (em nego a dir-ne literatura) de consum i la literatura (ara sí). Vam fer uns quants intents, una altra amiga (també professora) i jo, de dibuixar una línia entre els llibres comercials i els literaris i no sé si ens en vam sortir. Al final vam trobar una frase lapidària per a descol·locar els alumnes: els llibres de consum tenen trames, la literatura té veu. I ens vam quedar tan amples.

No és veritat. No ens vam quedar tan amples. Totes tres sabíem que fèiem trampa, com sempre se’n fa quan et demanen que classifiquis el que sigui que tingui relació amb la creació, amb l’art; quan et demanen que posis fronteres, etiquetes, que endrecis noms dins de calaixos de gèneres, que redueixis a un mot o dos tota la creació d’un artista.

M’imagino que la majoria fugiríem d’estudi amb una frase lapidària, quan ens posen en aquests compromisos; però com que no podem, assagem llistes, classificacions, categories, i després, si algú ho intenta dur a la pràctica, posem els ulls en blanc quan apareix el primer inclassificable i deixem anar allò de l’excepció que confirma la norma.

Però escriure, o crear, és buscar l’excepció, trencar la norma. La norma hi ha de ser, l’has de conèixer, però no per seguir-la com un tutorial, sinó per saber què no seguiràs quan escriguis, què posaràs contra les cordes fins a trencar-les, perquè ningú no et pugui desar mai en un calaixet amb una etiqueta i quedar-se tan ample.

Després de la conversa amb les meves amigues professores, una editora em va escriure demanant-me noms d’autores que fessin una cosa concreta (quina, ara tant és), que escrivissin d’una manera que ella necessitava en aquell moment i que no trobava. Ara l’exercici s’havia capgirat, però les ganes de guillar eren les mateixes que abans. Si no tens els autors classificats en calaixets, com els trobes quan els busques? Si els autors que llegeixes són tots excepcions, qui hi ha dins dels calaixets? Encara més, tens calaixets? Com classifiques el que llegeixes? Perquè… ho classifiques? Em vaig tornar a quedar en blanc i vaig sortir del pas dient dos noms més que obvis que l’editora ja tenia en ment. Vaig prometre-li que hi continuaria pensant. I ho vaig fer. I no me’n vaig sortir.

Les dues converses, la de les professores i la de l’editora, se’m van connectar i vaig voler fer un exercici: provar de classificar l’últim autor que m’ha deixat sense alè, mirar de trobar-li un calaixet, o potser dos, on col·locar-lo, buscar-li un parell d’etiquetes que li escaiguessin. Els calaixets, les etiquetes, després de pensar-hi molt, van ser ‘home’ i ‘escriu’ (abans que ningú em salti al coll, aquest ‘home’ és un genèric, no hi vegeu res més). O això o havia d’omplir una paret de calaixets, i penjar dotzenes d’etiquetes de cada pom. Llavors vaig imaginar una nova conversa amb les meves amigues professores i em va venir una segona frase lapidària al cap: literatura és el que no es pot classificar. Això sí que és una fugida d’estudi!

Avergonyida per l’epitafi que acabava de perpetrar, per sort en soledat, vaig decidir llegir el primer llibre d’aquest autor, que tot just ara s’ha publicat en castellà (l’autor escriu en portuguès), i que sembla que, segons diu Júlia Studart al pròleg, és com un manual d’instruccions de com llegir-lo. Parlo de l’autor portuguès Gonçalo M. Tavares, i del seu primer llibre, de poesia, ‘Livro da dança’ (2001), que els valents de Kriller71 Ediciones, amb Aníbal Cristobo al capdavant, acaben de publicar en una edició bilingüe castellà-portuguès: ‘Libro de la danza‘ (amb traducció al castellà del mateix Cristobo).

Tavares sempre em respon preguntes que no em faig, i ara volia provar si també me’n respondria una que li dugués feta. I vaig comprovar que sí. Tavares em va respondre amb un poema; us el deixo traduït al català aquí, és un regal.

El mapa

Sempre sentia la matemàtica com una presència
física; en relació amb ella em veig
com algú que no aconsegueix
oblidar el seu canell perquè s’ha posat una camisa massa
estreta de punys.
Perdoneu-me la imatge: com
en un bar de putes on es va a beure una cervesa
i provocar amb la nostra indiferència el desig
interessat de les dones, la matemàtica és això: un
món on entro per sentir-me exclòs;
per percebre, en el fons, que el llenguatge, en relació
amb els números i els seus càlculs, és un sistema,
al mateix temps, milionari i captaire. Escriure
no és més intel·ligent que resoldre una equació;
per què vaig optar per escriure? No ho sé. O potser sí que ho sé:
en la possibilitat d’encertar molt, existent
en la matemàtica, i la possibilitat d’errar molt,
que existeix en l’escriptura (errar, caminar
més o menys sense meta), vaig optar instintivament
per la segona. Escric perquè vaig perdre el mapa.

Vaig trobar la resposta en una pregunta de Tavares (‘per què vaig optar per escriure?’): literatura és quan et fas preguntes. I essent conscient que això podria ser una altra fugida d’estudi muntada al llom d’una altra frase lapidària, marxo acariciant-li la crinera, no sé on vaig, però errar és el camí.

viatges literaris

  Clic.