En l’última ressenya que ha publicat en el Quadern d’El País, Els límits de la paciència, el crític literari Ponç Puigdevall cita un text meu inclòs en Els còmplices, «Avorriment i impaciència en la literatura», en què esmente algunes de les característiques que m’avorreixen o impacienten especialment en un llibre, que em fan deixar-lo córrer, exasperat, després d’unes poques pàgines, si és que he estat tan imprudent de començar-lo.
Puigdevall remarca que és un fenomen —l’avorriment i la impaciència que provoquen molts llibres— que passa a tot arreu, i que ha passat en totes les èpoques, perquè «la major part dels llibres que s’han publicat i es publiquen com a literatura no ho arriben a ser de veritat; fins i tot és dubtós que, en el fons, tots aspirin a ser-ho». Puigdevall no llença la pedra i amaga la mà, sinó que il·lustra el que diu amb exemples extrets de l’actualitat «literària», com ara L’home que va viure dues vegades, de Gerard Quintana, premi Ramon Llull 2021, exemple paradigmàtic, o exemple de la temporada, dels llibres dels autors que s’enganyen a si mateixos: «el valor que atribueixen a la seva obra no manté gaires punts de contacte amb el que en realitat és». Després hi ha «els llibres dels autors que es conformen a enganyar el lector»: ofereixen quincalla que imita una pedra preciosa. En aquesta categoria el guanyador és La dona de la seva vida, de Xavier Bosch, el llibre de ficció en català més venut el dia de Sant Jordi. Finalment, hi ha els llibres dels autors que s’enganyen enganyant. En aquest grup inclou —malauradament, diu— Tàndem, premi Josep Pla 2021, de Maria Barbal, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes d’enguany.
Per a Puigdevall, aquests tres llibres comparteixen, a més de diverses modalitats d’engany i d’autoengany, algunes de les coses que indique en Els còmplices, com ara «el dolorisme, el sentimentalisme, les bones intencions, el to de superioritat moral, la seriositat o la falta d’ironia [...], la incapacitat d’estar-se callat quan no es té res a dir». Ara n’hi afegiria una altra, que és pròpia sobretot de les novel·les: la imaginació gratuïta. Gratuïta i convencional. D’arguments, de personatges, de situacions, de…
En un altre article,
La força de la tècnica, publicat el passat 16 d’abril, en què ressenyava
Consumits pel foc, l’última novel·la de Jaume Cabré, Ponç Puigdevall citava també un altre fragment d’
Els còmplices. A la novel·la de Cabré també li tocava el rebre.
No puc dir res d’aquests llibres perquè no els he llegit. No pensava fer-ho abans de llegir aquestes ressenyes, ni ho pense fer ara. Diguem-ne que no estic per romanços.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada