dilluns, 20 de setembre de 2021

en un lloc solitari


SERGI SÁNCHEZ
En un lloc solitari
elPeriódico
17|9|2013

¿Què es pot dir d'una novel·la tan preciosa? El lloc comú de l'obra mestra o el llibre definitiu fa el ridícul quan s'intenta qualificar, sí, les ambicions d'un text tan monumental com un país desert. ¿Que per què es titula Canadà? Si pensen en Xanadú o Xangri-La quedaran decebuts, perquè la visió que ofereix Richard Ford del Canadà no és precisament la del somni de la terra promesa o el paradís perdut que somiaven els immigrants que arribaven al Nou Continent. És un lloc on escapar-se, on tornar a començar i reinventar-se, però és tan salvatge i inhòspit com l'Amèrica profunda. O com la veu desolada d'un vell que passa revista a la seva experiència vital, que mira per la ullera de llarga vista i amaga en els seus ulls el moment just en què tot va canviar, el moment en què els seus pares van atracar un banc i van convertir els seus fills bessons en el yin i el yang d'allò que anomenem vida.
La veu de Dell Parsons ens explica la història de la seva adolescència des de la saviesa de qui està a punt de fer els 70 anys però, malgrat tot, ho explica com si en tingués 16, amb una modulació tan subtil del llenguatge, amb una prosa tan precisa i d'una maduresa tan innocent, tan plena de presagis i a la vegada tan temorosa del futur -com si encara hi pogués haver un futur per als pocs personatges que conformen el paisatge de la novel·la-, que sembla impossible que el que estem llegint sigui possible, estigui imprès en paper. La veu de Dell -primer analitzant la dissolució de la seva família, abans i immediatament després de l'atracament, insistint en la relació amb els seus pares, a entendre per què estaven junts i van fer el que van fer; i després en el seu breu exili al Canadà, a prop de la frontera, amb la violència trepitjant-li els talons, i la soledat pujant-li com la febre, i una altra figura paterna prement el gallet de la desgràcia- vol aprendre dels errors dels adults, però no ho pot fer. No ha pogut, com es demostrarà en un epíleg commovedor, el millor que ha llegit aquest crític en molt temps.
A la segona part de Canadà fa la impressió que Ford es treu un parell de deus ex machina de la màniga amb l'objectiu d'establir nexes d'unió, paral·lelismes i forçar l'aparició del costat fosc d'Arthur Remlinger, el benefactor de Dell en el seu asil canadenc, un personatge una mica sui generis. És només una impressió, donat que tota aquesta secció sembla una posada en escena perquè el Bé i el Mal purs s'enfrontin davant els ulls de Dell, i que la seva vida posterior -i els seus propis errors- estigui tan marcada per aquell episodi com pel de l'atracament comès pels seus pares.
EMOCIÓ / La prosa detallista de Ford pot fer-nos pensar que Canadà és una novel·la lligada als fets, però la intangibilitat de les emocions mana. I quan comencem a trobar a faltar Berner, la germana bessona de Dell, i ens preguntem per què Ford l'ha acomiadat prematurament del relat, la novel·la la recupera, l'abraça, la besa amb tanta calidesa que resulta difícil imaginar-se com les paraules poden ser capaces de tanta delicadesa sense ser sentimentals. Als que pensin que Ford s'havia passejat pel cim amb la trilogia protagonitzada per Frank Bascombe -en especial El periodista deportivo i El dia de la independencia-, Canadà els farà canviar d'opinió.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada