un acte de llibertat

Puesto que vivo en Mississippi y sus alrededores, en estos días pienso mucho en Eudora Welty. En una carta a su agente literario explicaba en 1942 a qué llamaba ella «valideces rivales», expresión con la que aludía a lo que se encuentra realmente en la página (en su caso, relatos) y a lo que se encuentra realmente fuera de los libros, en el mundo real, por así decir. En ese momento se sentía presionada por los editores, gente poderosa de Nueva York que, como los productores cinematográficos, creían estar al tanto de los gustos de los lectores norteamericanos; una presión que, en la mayoría de los casos, obliga a un nivel bajo de calidad. Querían que Eudora Welty escribiera relatos que «se parecieran más a la vida».

Pero esto no era lo que a ella le interesaba hacer, aunque el precio fuera no ser publicada. Lo que ella creía, por supuesto, era que sus relatos —que no ofendían a nadie, sospecho— eran buenos así como eran, y que lo volcado en la página tenía su propia validez soberana. Y lo que subyace a su reclamación es la convicción de que lo que llega a la página es libre, libre para ser lo que es, libre de cualquier lealtad a lo que cualquier persona que no sea el escritor piense que son el mundo o la literatura, o que deberían ser o no ser.

Richard Ford. Flores en las grietas. Autobiografia y literatura. Traducció de Marco Aurelio Galmarini. Anagrama, 2012.

com anell al dit

 

En aquesta sessió, el reconegut escriptor Richard Ford, guanyador dels premis Pulitzer i Princesa d’Astúries, conversarà per videoconferència amb l’escriptor Borja Bagunyà al voltant de la seva trajectòria literària i de la seva particular mirada sobre el context polític i social actual. 

Considerat un dels escriptors nord-americans més importants de la seva generació, Richard Ford ha dut a terme a través de la seva obra una crònica social i moral de la societat nord-americana dels darrers temps. Amb una obra que incideix en la mirada crítica sobre els Estats Units, els seus llibres s’han convertit en referents de la narrativa nord-americana contemporània. És autor, entre molts altres, de la sèrie dedicada al personatge de ficció Frank Bascombe, El cronista d’esports (Empúries i Anagrama, 1990), Acció de Gràcies (Empúries i Anagrama, 2008) i Francament, Frank (Empúries i Anagrama 2015) i del darrer recull de contes Lamento lo ocurrido (Anagrama, 2019), obres que l’han consagrat com una de les veus narratives més importants del panorama literari actual.

Richard Ford participarà a l'acte per videoconferència. 

DATA I HORARI
El 30 de setembre del 2021
18.30 - 20.00

 CCCB

avui, primera trobada de la temporada (rima fatal inclosa)

 

Avui, a les set del vespre, a l'exterior dels nostres estudis

Addenda 29|9|2021

canadà, segons sam abrams

 

escriure sobre nens i no ser pare

«Cualquiera que haya escrito alguna vez una novela, un cuento o un poema y haya tenido ocasión de conversar sobre su obra con un lector entusiasmado o simplemente interesado, conoce la sensación de incomodidad que producen los intentos del lector de descubrir las conexiones que vinculan el relato con una supuesta «fuente», como modo de iluminar los procedimientos que transforman la vida en arte, o bien de reducir un acto de creación a algún problema de diseño industrial.

En mi caso, con frecuencia esta investigación se centra en el poderoso tema de los niños y, de modo más acusador, en cómo puedo yo escribir sobre ellos en tal o cual sentido sin tener ni haber tenido nunca un hijo.

Con frecuencia, a mi interlocutor ocasional le resulta sorprendente que pueda escribir de modo convincente sobre niños; aunque la mayoría de las veces la sorpresa no se expresa como halago, sino con un desconfiado tono de sospecha cuyo espíritu es que o bien tengo hijos (en otro condado, tal vez) y me niego a reconocerlo, o bien es forzoso que alguien con autoridad en la materia se avenga a examinar de cerca mis pequeñas invenciones para garantizar que son en realidad tan acertadas como parecen.

Por mi parte, procuro sentirme feliz ante tales cuestionamientos. Después de todo, un extraño ha leído o parece haber leído al menos una parte de alguno de mis libros y haberse conmovido, por lo que le estaré siempre agradecido. Con la misma facilidad, también él o ella pudo haberse conformado con ver Seinfeld. Y en la mayoría de los casos me limito a tratar de sonreír, de reír entre dientes y balbucear algo en el sentido de que yo también fui niño, y si esto no funciona digo algo sobre la cantidad de niños que hay por doquier para observar y estudiar y que mi oficio jamesiano consiste en ser un buen observador. Finalmente, si todo esto sigue siendo insuficiente, digo que si tan difícil fuera escribir sobre niños, yo sería el menos capacitado para hacerlo, pues no soy más listo que el resto de la humanidad.

[...] A veces, si me siento presionado o molesto, estoy a punto de decir directamente: Estos pequeños cabrones son invento mío. Eso es todo. Demándeme si quiere. Pero casi siempre una extraña contención me devuelve a mis explicaciones anteriores. Simplemente hay en mí cierta delicadeza que me impide decir:«Estos personajes son inventados; es imposible seguir sus huellas como la de los conejos hasta sus madrigueras. No se los encontrará ahí ocultos.» Es como si defender la invención y su frágil y maravillosa eficacia fuera poco delicado, poco elegante...»

Richard Ford. Flores en las grietas. Autobiografia y literatura. Traducció de Marco Aurelio Galmarini. Anagrama, 2012. P.187-188.

una de freda

ROBERT SALADRIGAS
Travessar línies
Cultura|s La Vanguardia
11|9|2013

Richard Ford ha tornat a assumir el repte d’escriure una novel·la d’alt voltatge. Aquí relata l’atzarosa vida de Dell, i ho fa amb certa fredor

Resulta que al cap d’un cert temps, uns set anys d’ençà de la publicació de l’últim –i gruixut– volum de la trilogia dedicada entre el 1987 i el 2006 a Frank Bascombe –El cronista d’esports, El Dia de la Independència i Acció de Gràcies– l’autor del sud dels Estats Units Richard Ford (Jackson, Mississipí, 1945) ha tornat a assumir el repte d’emprendre una obra d’alt voltatge. Es titula Canadà. Simplement això, Canadà. És un relat que flueix calmós, amb ritme lent, a través de mig miler de pàgines i seixanta vuit capítols d’impressió atapeïda, des de les terres de Montana i Dakota del Nord fins a la província de Saskatchewan, a les praderies centrals canadenques. Paisatges al nord dels Estats Units que no es despleguen acollidors davant d’un narrador meridional que abans havia aconseguit identificar-se amb les peripècies d’un paio ancorat –vint anys de la vida de Frank Bascombe– a la zona costera de Nova Jersey. Amb l’últim Ford que recordo haver fruit és amb els textos autobiogràfics i literaris que l’editor Herralde va recollir amb el títol Flores en las grietas (2012).

Canadà, però, és diferent fins i tot de les obres considerades importants de Richard Ford. Des del principi, quan llegim amb certa sorpresa que ens agafa desprevinguts: “Primer de tot explicaré allò de l’atracament que van cometre els nostres pares. I després els assassinats que van venir tot seguit” esbrinem que la veu que ens arriba pertany a un noi de quinze anys, Dell Parsons, que al costat de la seva germana bessona dizigòtica, Berner, viu les seqüeles de l’atracament comès pels seus pares, ell un exaviador militar i ella una mestra de caràcter dèbil.Tots dos són presos, jutjats i condemnats. La mare se suïcida a la presó. Els nois es queden desprotegits. Berner desapareix. Una amiga de la mare ajuda Dell a passar la frontera canadenca –un salt fàcil de fer, el 1960– i acceptar la tutela del seu germà, un individu de biografia tèrbola, sense escrúpols i tacat per la sang dels seus perseguidors. El que el tal Arthur Remlinger ensenya a Dell Parson és una cosa tan senzilla com que un cop has trepitjat i travessat certes ratlles (visibles o no) perds qualsevol opció de fer marxa enrere. Avala la lliçó amb la seva pròpia vida. Ni tan sols no és el mateix ésser ciutadà nord-americà que canadenc. Els dos països semblen iguals –mireu-los amb la fondalada del Niàgara entremig–, però Nell aprèn que són diferents. Ho tindrà en compte sempre més. Un altre país imposa una altra vida. Aquesta és la teoria ben segur que certa del narrador, pletòric de sentiments humanistes, quan, cridat per la seva germana en risc de mort, una fràgil i devastada criatura que només ha vist tres vegades en cinquanta anys, va a reunir-s’hi en una cafeteria de Minneapolis amb l’esperança d’arribar a experimentar una rampell de compassió –si més no tardana– per Berner i per si mateix.

El drama familiar Dell l’explica amb tot detall mig segle més tard, a punt de jubilar-se de professor d’institut amb seixanta-sis anys, casat amb una canadenca i sense descendència. Vaig llegir la història amb la calma que requereix, durant les vacances d’agost. Vaig procurar entendre el valor de les paraules que Ford fa sortir dels llavis de Dell Parson, assumir amb ell la seva complicitat en l’assassinat dels dos rastrejadors ianquis a les mans de l’incommovible Remlinger. Actes de real i absoluta supervivència, sense el component grotesc que va tenir l’atracament perpetrat per Bev Parson i Neeva Kamper en un banc de Dakota del Nord a canvi d’un botí esquifit, ridícul. Però el que trobo més inesperat és que a cap passatge el relat de Parson –inspirat pel puixant talent realista de Richard Ford– no ha aconseguit l’objectiu de commoure’m. Ni tan sols de produir-me alguna lleu, esbiaixada esgarrifança.

No he d’objectar res a la carcassa de la novel·la, que respon a l'exigència de la seva pròpia ambició. No se m’acut al·legar res a la textura dels personatges i a la singularitat del llenguatge. I doncs, què? Només una sensació intraduïble de sequedat emocional. Només això. |

richard ford a página 2

en un lloc solitari

SERGI SÁNCHEZ
En un lloc solitari
elPeriódico
17|9|2013

¿Què es pot dir d'una novel·la tan preciosa? El lloc comú de l'obra mestra o el llibre definitiu fa el ridícul quan s'intenta qualificar, sí, les ambicions d'un text tan monumental com un país desert. ¿Que per què es titula Canadà? Si pensen en Xanadú o Xangri-La quedaran decebuts, perquè la visió que ofereix Richard Ford del Canadà no és precisament la del somni de la terra promesa o el paradís perdut que somiaven els immigrants que arribaven al Nou Continent. És un lloc on escapar-se, on tornar a començar i reinventar-se, però és tan salvatge i inhòspit com l'Amèrica profunda. O com la veu desolada d'un vell que passa revista a la seva experiència vital, que mira per la ullera de llarga vista i amaga en els seus ulls el moment just en què tot va canviar, el moment en què els seus pares van atracar un banc i van convertir els seus fills bessons en el yin i el yang d'allò que anomenem vida.

La veu de Dell Parsons ens explica la història de la seva adolescència des de la saviesa de qui està a punt de fer els 70 anys però, malgrat tot, ho explica com si en tingués 16, amb una modulació tan subtil del llenguatge, amb una prosa tan precisa i d'una maduresa tan innocent, tan plena de presagis i a la vegada tan temorosa del futur -com si encara hi pogués haver un futur per als pocs personatges que conformen el paisatge de la novel·la-, que sembla impossible que el que estem llegint sigui possible, estigui imprès en paper. La veu de Dell -primer analitzant la dissolució de la seva família, abans i immediatament després de l'atracament, insistint en la relació amb els seus pares, a entendre per què estaven junts i van fer el que van fer; i després en el seu breu exili al Canadà, a prop de la frontera, amb la violència trepitjant-li els talons, i la soledat pujant-li com la febre, i una altra figura paterna prement el gallet de la desgràcia- vol aprendre dels errors dels adults, però no ho pot fer. No ha pogut, com es demostrarà en un epíleg commovedor, el millor que ha llegit aquest crític en molt temps.

A la segona part de Canadà fa la impressió que Ford es treu un parell de deus ex machina de la màniga amb l'objectiu d'establir nexes d'unió, paral·lelismes i forçar l'aparició del costat fosc d'Arthur Remlinger, el benefactor de Dell en el seu asil canadenc, un personatge una mica sui generis. És només una impressió, donat que tota aquesta secció sembla una posada en escena perquè el Bé i el Mal purs s'enfrontin davant els ulls de Dell, i que la seva vida posterior -i els seus propis errors- estigui tan marcada per aquell episodi com pel de l'atracament comès pels seus pares.

EMOCIÓ / La prosa detallista de Ford pot fer-nos pensar que Canadà és una novel·la lligada als fets, però la intangibilitat de les emocions mana. I quan comencem a trobar a faltar Berner, la germana bessona de Dell, i ens preguntem per què Ford l'ha acomiadat prematurament del relat, la novel·la la recupera, l'abraça, la besa amb tanta calidesa que resulta difícil imaginar-se com les paraules poden ser capaces de tanta delicadesa sense ser sentimentals. Als que pensin que Ford s'havia passejat pel cim amb la trilogia protagonitzada per Frank Bascombe -en especial El periodista deportivo i El dia de la independencia-, Canadà els farà canviar d'opinió.

el canadà de richard ford

TONI SABATER
El 'Canadà de Richard Ford
CulturPlaza
23|3|2021

Ben lluny de certes pomposes gènesis literàries segons les quals determinats autors ja venien com a escriptors pràcticament des del seu naixement, i ens relaten sense massa pudor com gaudiren i s’enlluernaren amb la lectura –als dotze o tretze anys d’edat– de la Divina Comèdia o de l’Eneida, el nord-americà Richard Ford (Jackson, Mississipi, 1944) mai no ha tingut cap intenció d’ocultar que fins als dèsset o díhuit anys essencialment no havia llegit res. 

És probable que l’absència d’eixa mítica condició de lector voraç i precoç, tot alhora, precisara d’un moment fundacional que d’alguna manera compensara aquella pèrdua, i Ford va trobar-lo. Orfe de pare i adolescent conflictiu i diplomat en robatoris, bregues o carreres de cotxes, en un parèntesi de calma (sens dubte particularment agraït per sa mare) va decidir alternar un treball de circumstàncies amb els estudis superiors, i va triar cursar la carrera de Dret. Però uns dies abans dels primers exàmens, al jove Richard Ford van furtar-li del cotxe la totalitat dels llibres que amb esforç havia pogut pagar-se i que precisava per a eixes proves. “I llavors em vaig preguntar si realment volia fer allò que estava fent. Era com si el destí em donara una segona oportunitat. Va ser una cosa irresistible, un moment alliberador”. Eixa segona oportunitat amb les dosis oportunes d’il·luminació i revelació era el somni –perquè aquell jove ja havia començat a llegir amb passió– de fer-se escriptor. 

Sis anys després publicava sense pena ni glòria la seua primera novel·la, A piece of my heart (1976), i poc després la segona, The Ultimate Good Luck, rebuda amb la mateixa indiferència. Raonablement decebut de la literatura com a dedicació a temps complet, decidix dedicar-se al periodisme esportiu durant una llarga temporada en la revista Inside Sports. I quan eixa publicació va tancar, Ford oferirà els seus servicis a la mítica Sports Illustrated, que afortunadament va rebutjar-los. Eixa negativa serà l’esperó que necessitava per a tornar a la ficció, i ho farà en bona part aprofitant la seua experiència laboral amb la creació del personatge de Frank Bascombe, un escriptor fracassat convertit en periodista esportiu. The Sportswriter (1986) serà, a més de l’obra que el consagrarà, la primera novel·la de la trilogia que es completarà amb Independence Day (1995) i The Lay of the Land (2006), totes protagonitzades per eixe Frank Bascombe que també tindrà presència en les quatre nouvelles que componen Let Me Be Frank With You (2014).

Però probablement siga Canadà (Anagrama/Empúries, 2013) el llibre més ambiciós i depurat d’entre els que componen la no massa prolífica obra de Richard Ford. Publicat en 2012, Canadà està estructurat en tres parts intencionadament desiguals. Les dos primeres abasten els fets essencials i la darrera és molt més curta i servix com una sort de coda i recapitulació. La novel·la s’inicia amb una revelació trepidant (“Primer parlaré del robatori dels nostres pares. Després dels assassinats que van tenir lloc més tard”), i eixa confessió actua com a pòrtic per a mostrar-nos la família del molt jove Dell Parsons, formada per ell, la seua bessona Berner i els pares. 

La primera part retrata el món d’eixe adolescent de quinze anys en l’anodina ciutat de Great Falls, les inquietuds pròpies de l’edat que sacsegen els bessons o tots els indicis que els fan detectar la imminència del desastre: les tèrboles relacions del pare (una presència entranyable per una altra banda) amb personatges perillosos i negocis obscurs, la fredor i el desvaliment de la mare o les dificultats econòmiques que convergixen en un matrimoni naufragat i en una fugida cap avant que es consuma en l’atracament per part dels dos d’un banc i la posterior detenció per la policia, que conclou amb l’immens estupor dels dos jóvens abandonats i sobtadament òrfens en una casa desolada i una ciutat hostil.

La segona part és el relat de la nova vida del protagonista Dell, portat al Canadà per una coneguda de la família en una sort d’exili o fugida per tal d’evitar l’entrada a l’orfenat. Eixe canvi radical de vida implicarà l’aparició de nous personatges, noves circumstàncies i fets que esdevindran determinants, i que es matisaran i rebran la dosi pertinent de serenitat en la tercera part, molt més breu que les dos anteriors, i que s’escriu des del present d’un Dell Parsons ja sexagenari, professor jubilat de literatura resident al Canadà.

En conjunt, Canadà presenta una estructura circular que constituïx una proesa tècnica a l’abast de ben pocs escriptors. Eixa circularitat està dominada de dalt a baix per la personalitat marcada del protagonista, però les aportacions dels secundaris resulten essencials per a entendre este autèntic tractat de la incomprensió, de les veritats amagades, de les càrregues de profunditat que subjauen en qualsevol família i que ballen en un èter imprecís, sempre a punt per a la detonació.

Hi ha en el personatge principal l’eco remot del Huckleberry Finn de Twain mesclat amb la misantropia del Caulfield de J. D. Salinger, tota una sèrie de fonts que brollen de la millor narrativa nord-americana i que el talent de Ford compendia sense histrionismes, navegant calmadament per la seua prosa serena i pulcra, a vegades excessiu en les descripcions però sempre brillant, amb les dosis exactes d’ambigüitat (tot eixe estupor per la vida i per les molt particulars circumstàncies de la seua vida que Dell Parsons mai deixa de sentir) que permeten no perdre l’interés de la lectura i desitjar més i més pàgines, l’explicació encara més esmolada que ens permeta entrar en el misteri d’unes existències estranyes, inquietants, pertorbadores, i que només talents com el de Richard Ford poden convidar-nos a conéixer.

richard ford a canadà

XAVIER SERRAHIMA
Richard Ford a Canadà
Núvol
12|9|2013

Un dels personatges de l’esplèndid A la banda de Canaan, de Sebastian Barry, intenta excusar el mal que va fer anys enrere indicant que “quan ets jove no saps res, o pitjor, menys que res”. Per un altre costat, el protagonista de la no menys fantàstica En una sola persona, de John Irving, comenta que “quan vius la vida, l’estàs vivint, i no tens perspectiva quan el que et passa t’està passant en aquell moment”. Si combinem adientment les dues afirmacions, ens podrem fer una idea —tot i que incompleta, donada la seva ambició i el seu abast— de la nova i prou recomanable novel·la de Richard Ford.

Així que comences a llegir Canadà (Canada), Anagrama-Empúries, 2013, et fa la impressió que serà una obra important, que té molt per dir —que farà parlar molt. Sobretot entre els que considerin la literatura com un art en majúscules. Un art que és possible que mai no sigui capaç de transformar del tot el món, però que, si ho és de debò, ha d’ésser capaç, almenys, de canviar un xic la vida del que la llegeix; de dur-te més enllà d’on eres. Segurament, sense oferir-te cap resposta, però sí noves preguntes, ampliant els teus horitzons.

El sorprenent i inquietant paràgraf inicial —“Primer parlaré del robatori que van cometre els nostres pares. Després dels assassinats que van tenir lloc més tard. El robatori és la part més important perquè va servir per orientar la vida de la meva germana i la meva cap al camí que finalment van seguir”, (pàg. 13)— sembla que hagi d’explicar-ho tot, que ja no hi hagi res més a dir…, quan no és més un escà!(sic) A partir d’aquest punt, la novel·la creix en interès, en intensitat i en profunditat.

Si l’autor situa d’entrada les cartes damunt de la taula és per establir, amb llum diàfana, la diferència entre el que és accessori i el que és essencial: “Els esdeveniments que van canviar totalment la vida dels nostres pares començaven a ser secundaris respecte dels que viuria jo a partir d’aquell dia”, (pàg. 218). Per més que alguns fets i circumstàncies siguin crucials, no per això han d’ésser, ineludiblement, determinants, definitius ni, menys encara, unidireccionals. No ens brinden una única possibilitat, sinó una pluralitat, entre les quals ens correspon escollir: “Totes les situacions en què hi ha implicats éssers humans es poden capgirar. […] La majoria de les coses no són com són gaire temps”, (pàg. 217)

I, escollir, és clar, suposa una càrrega de responsabilitat que no sempre estem en disposició d’assumir. Ens fem adults, però, privats de déus, preferiríem poder seguir arrecerant-nos sota les ales protectores dels pares; per a recollir-nos, quan caiem, però, sobretot, per alliberar-nos de les responsabilitats dels nostres errors.

L’obra ens immergeix en la recerca de la identitat, del lloc que ocupem en el món. Una recerca desesperada que posa en evidència la fragilitat de l’existència humana, que avança tothora al caire de l’abisme. Arribar a l’altra banda o perdre el peu al mig del camí o no depèn tant —o no depèn, només— de si “la sort [ens ha] repartit unes cartes millors [o pitjors]”, (pàg. 218), sinó, per damunt de tot, de com sabem jugar-les —o, més exactament, de si sabem jugar-les.

Alhora, aquesta novel·la que assaja de treure l’entrellat del passat, és una anàlisi sobre la fiabilitat de la memòria, una interrogació sobre fins a quin punt podem fiar-nos del que recordem, passat el temps, quan ens fem adults i “la vida comença[…] a exigir mentides per ser viable”, (pàg. 218). Perquè recordar és, també, recrear. Més quan s’escriu, ja que “La realitat […] és diferent de la que un s’inventa”, (pàg. 118).

La prosa de Ford —depurada, polida, minuciosament cisellada— va teixint la trama per acumulació o al·luvió, servint-se de frases o motius que es repeteixen contínuament, a la manera d’una simfonia, com afluents gairebé idèntics que van conformant el corrent principal de la novel·la. En alguns instants, la combinació de reiteració i morositat pot arribar a exasperar al lector habituat a la velocitat i la fugacitat, fent-li sentir la irresistible temptació de saltar-se frases —fins i tot paràgrafs— que fan la sensació d’ésser-hi de més o perquè sí. Pot fer-ho —la llibertat d’autor i la del lector cal situar-les sempre al mateix nivell— però correrà el risc no tan sols de no haver-hi entès gaire, sinó de sortir-hi perdent, d’haver escoltat la música però no la simfonia.

Si tenim la paciència de rellegir-la —l’entitat de l’obra no tan sols ho justifica, pràcticament ho demana—, ens adonarem que, si deixem de banda algunes descripcions molt més exhaustives que no caldria, res no hi és perquè sí, tot forma part del trencaclosques gegant que és Canadà; que no podrà completar si hi manca alguna peça: “Vaig trobar el pare tot sol […] amb el puzle […] escampat. […] Només faltava col·locar-hi unes quantes peces cantelludes del cel clar”, (pàg. 155). (El subratllat és meu.)

Tot composa la partida d’escacs que juga —i ens convida a jugar— l’autor. Una partida on no sempre són els moviments dels alfils o els de la reina els que convé vigilar més de prop. Sovint són els peons —els personatges teòricament secundaris (la Mildred, en Charley, la Florence…) però també els incisos, les reflexions, els fets en aparença irrellevants o sense connexió amb la història— els que és més necessari tenir en compte: “Els esdeveniments que canvien la vida sovint no semblen el que són”, (pàg. 242).

De fet, convé que no abaixis mai l’atenció, car del contrari, com a bon mestre, Ford et guanyarà una vegada i una altra la partida. Per més que una novel·la sigui un diàleg —obert i constant— entre autor i lector, cal tenir sempre present qui fa el primer moviment i qui ha de seguir-lo: “Em tranquil·litzava veure davant meu els rengles de peces blanques situades al seu lloc específic, esperant entrar en combat seguint les meves ordres”, (pàg. 69).

 

richard ford, literatura dels grans espais

LLUÍS A. BAULENAS
Richard Ford, literatura dels grans espais
Arallegim
21|9|2013

 

A les novel·les de Richard Ford la vida sempre és un repte trampós: és plena d’atzars que provoquen la mort. Empúries i Anagrama publiquen ‘Canadà’, un nou títol de la col·lecció que fan a mitges

ADOLESCÈNCIES TURBULENTES

Richard Ford, com John Irving, Philip Roth, Cormac McCarthy i William Kennedy, entre d’altres, representen les virtuts de la novel·lística clàssica nord-americana contemporània. Van fent anys, i aliens a les noves modes literàries, continuen fent novel·la més o menys realista, cadascun amb el seu estil. Cada vegada més depurat. L’expectació de les noves novel·les de Ford i Irving, per exemple, és semblant a la de molts films de Woody Allen, amb la diferència que el geni de Nova York fa una pel·lícula cada any mentre que les noves entregues de Ford i Irving es fan esperar molt més. Ara Richard Ford publica Canadà. És tot un monument literari i, en el seu moment, aquestes pàgines ja en faran la corresponent crítica literària (i espero que coincideixin amb la meva apreciació). Als seguidors de Ford no ens estranya l’excel·lència de Canadà. Ford descriu la forma de vida americana. I en general –a diferència d’Irving– ho fa des d’un punt de vista un pèl tristot, però alhora estimulant. A les novel·les de Ford, la vida sempre és un repte. Un repte trampós perquè és ple d’atzars que provoquen la mort, des de càncers inesperats a accidents o trets d’escopeta. A Canadà la cosa canvia una mica perquè el protagonista és un adolescent. La major part de la novel·la no passa als Estats Units, sinó al Canadà. I el que és més fascinant –i també passava a L’última nit a Twisted River, d’Irving– és com aconsegueixen que el paisatge, el món salvatge, sigui un personatge més i s’integri en els protagonistes i n’expliqui el comportament. Són novel·les de grans espais oberts on el sentiment de frontera hi és present de cap a peus amb tot el que significa. I ens explica per què tant en una novel·la com en l’altra pot haver-hi, per exemple, tot de gent perseverant que es passa anys perseguint altra gent fins que la troba i provoca la tragèdia. El jove protagonista de Canadà ha d’acostumar-se a viure en un país immens, encara més gran que el seu, que és gegant. És molt difícil d’entendre per a un europeu (que no sigui rus) l’èpica de les grans praderies en ple segle XX: la por i la indefensió, l’absència de llei. I la presència constant de la mort, que arriba de manera facílissima. A Canadà es maten ànecs i es maten persones. I, enmig, l’adolescent protagonista, absorbint-ho tot tant com pot mentre esbudella els ànecs i enterra els morts. Sensacional.

ford, marca de clàssic

RODRIGO FRESÁN
Ford, marca de clásico
Letras libres
15|10|2016

Hay apellidos que lo dicen todo. Hay marcas que marcan. Y –nada es del todo casual– llamarse Ford implica voluntad y estilo de clásico norteamericano. Velocidad y resistencia y elegancia y ganas de salir al camino para ver qué pasa o –igual de importante si se trata de literatura– qué no sucede. Acelerando a fondo y dando giros en curvas peligrosas o estacionando con pausada maestría.

Y la obra del escritor Richard Ford (nacido en Jackson, Misisipi, en 1944, y próximo a recoger en Oviedo un más que merecido Premio Princesa de Asturias) aúna las condiciones para ser, ya, algo que permanecerá y contra lo que se medirán letras futuras y tramas pasadas. Porque esa es la condición del clásico auténtico: tener los pies bien asentados sobre los pedales del ayer ya atemporal de una tradición poderosa a la vez que estirar el cuello y sacar la cabeza por la ventanilla en busca de nuevos ángulos a la hora de contemplar un paisaje tantas veces recorrido.

Ford se va convirtiendo en tótem literario en un paisaje que, aunque siempre rebosante de jóvenes y poderosos argonautas, aparece cada vez más despoblado de titanes. Philip Roth se ha retirado. Don DeLillo, Thomas Pynchon y John Irving permanecen. William H. Gass asombra con su alternativo entusiasmo de nonagenario. Pero los últimos años fueron los de la desaparición de nombres como los del ausente omnipresente J. D. Salinger, Joseph Heller, John Updike, Kurt Vonnegut, E. L. Doctorow, James Salter, Robert Stone y el genial “escritor de escritores” Barry Hannah, sureño y amigo de Ford. Fin de ciclo, sí.

De ahí la agradecible estampa de Richard Ford, resistiendo en el crepúsculo, con ese aire de cowboy de Marlboro y ese rostro de edad sin edad (Ford, como Clint Eastwood, no parece envejecer sino fosilizarse) y, lo más importante de todo, con un estilo engañosamente vintage y melancólicamente vanguardista.

Sí, Ford se ha convertido en el tipo de narrador que uno jamás habría sospechado que podría llegar a ser en sus comienzos. En principio –con sus primeros libros, los casi noir y fronterizos Un trozo de mi corazón (1976) y La última oportunidad (1981)– todo parece estar en su sitio de manera noble aunque predecible: el sur, una versión ligera de Faulkner, con una propensión al lirismo freak de Eudora Welty & Flannery O’Connor, más la acción contenida y siempre lista para estallar de Ernest Hemingway. Está claro que, aunque Ford no tuvo un brillante historial académico, sí sabía hacer los deberes. Y conocía perfectamente –así lo pone de manifiesto tanto el buen gusto automático y reflejo como la corrección e inclusión multiestilística de las muy útiles antologías que preparó sobre el cuento y la novela corta norteamericana sobre el tema del trabajo o hasta una revisión de Chéjov– cuáles eran las mejores sombras y luces bajo las que encontrar frescor y calor.

Los relatos de Rock Springs (1987) lo aproximaron –primero del brazo de sus compadres Raymond Carver y Tobias Wolff y, enseguida, en las colecciones posteriores de Mujeres con hombres (1997) y Pecados sin cuento (2002), ya más cerca de Francis Scott Fitzgerald y de Walker Percy y de Richard Yates– al entonces tan mentado realismo sucio. Pero en 1986 Ford había pateado el tablero y el escritorio y puesto a jugar a El periodista deportivo, considerada por Time una de las cien novelas clave del siglo XX.

Y, allí, salió al campo una suerte de médium-espectro suyo: el digresivo y en constante movimiento geográfico/profesional Frank Bascombe. Más persona que personaje con el que Ford logra una hazaña técnica: el tono reposado y perezoso de un río de aguas turbias y pesadas que fluye como una vida con la electricidad digresiva y casi libre flujo de conciencia de un Saul Bellow. Y una muy buena digestión de las prácticas de posmodernistas como Donald Barthelme y Robert Coover que, en un reportaje, Ford dijo haber leído y diseccionado obsesivamente a la par de la teoría de Henry James y E. M. Forster.

Así, Ford se impuso como una rareza única de carrocería tuneada: un estilista nada exhibicionista pero –admirado por evidentes estilistas como John Banville y Geoff Dyer, y como puede comprobarse en Flores en las grietas. Autobiografía y literatura, el volumen de ensayos especialmente recopilados para Anagrama– con un manual de instrucciones mucho más sofisticado de lo que en principio parece.

Así también –y desde entonces, en sucesivas vueltas e idas en El día de la independencia (1995, primera novela en ganar simultáneamente el pen/Faulkner Award y el Pulitzer y, digámoslo, con una de las mejores secuencias automovilísticas paternofiliales de la historia de la literatura), Acción de gracias (2006), y el cuarteto de nouvelles de Francamente, Frank (2014)– Bascombe logró ser otro de esos recurrentes iconos all American de largo aliento. Alguien que –como el Harry “Conejo” Armstrong de Updike o el Nathan Zuckerman de Philip Roth– funciona como espejo implacable a la vez que deformante del pesadillesco Sueño Americano convirtiendo a Ford, como apuntó un crítico de su país, en “uno de los mejores curadores vivos en el museo de las vidas norteamericanas”. Y a Bascombe –tal vez mejor así; mejor leerlo que verlo– en un frustrado proyecto de serie para HBO.

El aprendizaje realizado con Bascombe al volante –esa manera de revelar el todo de todos sin por eso privarse de privatizarlo al velarlo entrecerrando los ojos y abriendo la mente– Ford lo aplica también a dos novelas “de iniciación” que se encuentran entre lo mejor que hizo: Incendios (1990, que considera su favorita y próxima a ser llevada al cine por el actor Paul Dano) y Canadá (2012, Prix Fémina Étranger, cuya primera parte debería ser de estudio obligatorio en cualquiera de esos programas de escritura que andan dando vueltas por ahí).

De todo lo anterior más que se justifica no solo el premio Princesa de Asturias sino –mucho más importante y trascendente– el premio de leerlo.

No hay muchos como él cuyo Tema, a partir de la creación de hombres y mujeres combinando las palabras exactas “de la mejor manera posible”, sea absolutamente todo.

Lo del principio, Ford como un nacional/universal que –como apuntó en su entrevista con The Paris Review– sabe que una semana en la alegre y ocurrente París no tiene por qué ser más importante que veinticuatro horas en la tanto menos turística Chinook, Montana, si Chinook te cambia la vida para siempre.

En lo personal, me parece que los largos y accidentados caminos de Chinook, Montana, le van mejor a un Ford que esas breves y sinuosas callejuelas de Saint-Germain-des-Prés.

En cualquier caso, aquí vuelve Ford –poniendo a punto una memoir sobre su padre para que acompañe a aquella otra acerca de su madre–, quien siempre dijo que él no escribe sino que “comete historias”.

Bienvenido sea y aquí viene –felicidades para él y felicidad para nosotros– levantando una nube de ese polvo del que venimos y de ese polvo al que volvemos pero que mientras tanto, entre uno y otro extremo, lo contemplamos flotar con tanta gracia y clase, en el aire de la vida, como si, leyendo a Ford, pudiésemos leerlo, y comprenderlo. 

lluny d'ohio

En la biografía de Sherwood Anderson que realizó Kim Townsend, el autor sostiene que Anderson escribía tan bien sobre el norte de Ohio porque hacía mucho tiempo que no vivía allí y se había olvidado de todo...

Richard Ford. Flores en las grietas. Autobiografia y literatura. Traducció de Marco Aurelio Galmarini. Anagrama, 2012. P. 21.