Richard Ford, com John Irving, Philip Roth, Cormac McCarthy i William Kennedy, entre d’altres, representen les virtuts de la novel·lística clàssica nord-americana contemporània. Van fent anys, i aliens a les noves modes literàries, continuen fent novel·la més o menys realista, cadascun amb el seu estil. Cada vegada més depurat. L’expectació de les noves novel·les de Ford i Irving, per exemple, és semblant a la de molts films de Woody Allen, amb la diferència que el geni de Nova York fa una pel·lícula cada any mentre que les noves entregues de Ford i Irving es fan esperar molt més. Ara Richard Ford publica Canadà. És tot un monument literari i, en el seu moment, aquestes pàgines ja en faran la corresponent crítica literària (i espero que coincideixin amb la meva apreciació). Als seguidors de Ford no ens estranya l’excel·lència de Canadà. Ford descriu la forma de vida americana. I en general –a diferència d’Irving– ho fa des d’un punt de vista un pèl tristot, però alhora estimulant. A les novel·les de Ford, la vida sempre és un repte. Un repte trampós perquè és ple d’atzars que provoquen la mort, des de càncers inesperats a accidents o trets d’escopeta. A Canadà la cosa canvia una mica perquè el protagonista és un adolescent. La major part de la novel·la no passa als Estats Units, sinó al Canadà. I el que és més fascinant –i també passava a L’última nit a Twisted River, d’Irving– és com aconsegueixen que el paisatge, el món salvatge, sigui un personatge més i s’integri en els protagonistes i n’expliqui el comportament. Són novel·les de grans espais oberts on el sentiment de frontera hi és present de cap a peus amb tot el que significa. I ens explica per què tant en una novel·la com en l’altra pot haver-hi, per exemple, tot de gent perseverant que es passa anys perseguint altra gent fins que la troba i provoca la tragèdia. El jove protagonista de Canadà ha d’acostumar-se a viure en un país immens, encara més gran que el seu, que és gegant. És molt difícil d’entendre per a un europeu (que no sigui rus) l’èpica de les grans praderies en ple segle XX: la por i la indefensió, l’absència de llei. I la presència constant de la mort, que arriba de manera facílissima. A Canadà es maten ànecs i es maten persones. I, enmig, l’adolescent protagonista, absorbint-ho tot tant com pot mentre esbudella els ànecs i enterra els morts. Sensacional.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada