txékhov el seductor

TAMARA DJERMANOVIC
Txékhov el seductor
Cultura|s La Vanguardia
1|2|2012

Autor i obra No cansa mai. Amb la capacitat de convertir en literatura el fet més banal, l’autor rus continua donant peu a biografies, reedicions i representacions, i es manté com un dels escriptors més influents

Que la banalitat de la vida, la falsedat i l’estupidesa humana convertides en literatura sempre s’atreuen, ho certifica el fet que en l’últim any, el món editorial espanyol ha apostat per desenes d’edicions relacionades amb la figura d’Anton Pàvlovitx Txékhov (Taganrog,1860-Badenweiler,1904): reedició dels seus relats curts –la primera forma literària en què es va expressar l’autor–, tots els seus drames, assajos i correspondència que va escriure sobre el teatre, més una biografia d’Anton Pàvlovitx a través dels documents originals.

Per entrar al secret de l’èxit de l’escriptor rus –una cosa que en el seu moment també a ell el va agafar desprevingut, ja que com a jove metge anava escrivint sense imaginar-se que el que a ell el divertia i relaxava podia arribar a tenir interès per al gran públic– s’ha d’obrir qualsevol dels seus textos i llegir un fragment a l’atzar. Els músculs de la cara es relaxen, emergeix el somriure i el dramatisme amb què acostumem a apropar-nos als assumptes quotidians de la vida es torna ridícul. “A on se n’ha anat el meu passat, quan jo era jove, alegre, intel·ligent, quan els meus somnis i els meus pensaments eren bonics, quan el meu present i el meu futur estaven il·luminats per l’esperança? Què ens fa tornar-nos avorrits, grisos, sense interès, mandrosos, indiferents, inútils, infeliços, quan tot just comencem a viure?”, llegim en aquesta última edició de Les tres germanes.

El bisturí amb què Txékhov cultivava la seva expressió senzilla però sagaç, atreu i allibera. Sense els vols metafísics dels seus predecessors, i també contemporanis Dostoievski i Tolstoi, fa reflexionar oferint escenes de la vida ordinària que després parlaran, en un discurs implícit.

En contra de la pedanteria 

“No hi ha en Txékhov res que no existeixi a la realitat” s’havia dit sobre el seu estil. Li agradava retratar les situacions de la vida quotidiana. “A la vida la gent no es mata ni se suïcida ni es declara amor a cada minut... També mengen, beuen, s’avorreixen, no fan res o parlen de ximpleries; també això cal posar-ho a l’escena” va dir quan se l’havia criticat perquè era poc metafísic. En un altre moment afirma brillantment: “Volen que jo, representant un lladre de cavalls digui: ‘Robar cavalls és dolent’. Però això se sap sense que jo ho digui. Que als lladres els jutgin els jutges, i la meva tasca és retratar com són”.

Despullar els mals personals i socials, universals i russos: primitivisme, mandra, dues ànimes que no es comprenen, el poder dels títols, la bellesa que es perd en va, l’esperança que no arriba a realitzar-se, units per la seva única màxima: Ridendo Dicere Verum (rient dic la veritat).

Rellegint noves edicions que ara s’han publicat en castellà, torna a ser evident la modernitat de Txékhov perquè també havia començat a tractar el temps d’una manera inèdita. Són drames en què el factor temps apareix com a protagonista que corroeix les vides d’uns individus que el van malgastant, incapaços de fer res de debò. “La vida ha passat i no he tingut temps de viure-la”, com conclou un dels personatges a la seva obra L’hort dels cirerers.

Així mateix, en els drames txekhovians, es parla molt més del que s’actua. Els diàlegs solen ser monòlegs, en què els interlocutors parlen cada un pel seu compte, sense escoltar-se, a fi d’apuntar a un altre dels seus grans temes: impossibilitat de l’autèntica comunicació humana. D’aquí els seus articles i cartes publicades ara en castellà, que inclouen consells pràctics per als actors. Resulten imprescindibles per a la gent de teatre que mai no es cansa d’interpretar els drames de Txékhov, que Tolstoi va qualificar d’“encara pitjors que els de Shakespeare”.

Mort de Txékhov

Txékhov va morir als 44 anys, “prou aviat perquè els seus parents, col·legues, descendents literaris i personalitats de les generacions precedents tinguessin temps de donar testimoni d’ell”, com s’argumenta a Chéjov en vida. Una biografia en documents, arguments per a una novel·la curta (traducció de Frederic Guerrero-Solé i Oksana Gollyak), escrita per Ígor Stusij i la seva ambició de recopilar en un llibre documents que parlessin de manera immediata de l’autor. Aquest “muntatge biogràfic” temàticament organitzat traça un trencaclosques que il·lumina la figura de l’escriptor, llicenciat en Medicina, l’absència de sentimentalisme i sagacitat del qual el fan sospitar fins i tot de la taula de multiplicar.

“La medicina és la meva esposa legítima i la literatura la meva amant. Quan em canso d’una, passo la nit amb l’altra” cita el llibre a la famosa carta del mateix Txékhov a Suvorin. A més a més, aquí trobem el seu testimoni que va començar la feina literària gairebé de broma, però que una vegada publicat el seu primer text a la revista Libelula l’any 1880 entenia que l’escriptura és la seva Abisag (la donzella que va consolar al llit el rei David). També queda constància de com de poc idíl·lica era la seva vida quotidiana i les condicions lamentables que l’envoltaven quan es disposava a escriure. No obstant això, Txékhov sabia convertir tot detall precisament de la vida banal en pur material literari. Així doncs, un dia prenent te amb llimona que feia olor de ceba a sobre d’unes estovalles brutes va dir al seu contertulià Teleixov: “Meravellós! No és això un argument?”

Txékhov es va casar tard amb l’actriu Olga Knipper els records de la qual componen potser les pàgines més interessants de l’esmentada biografia. I entre elles, val la pena recordar els últims moments d’Anton Pàvlovitx, quan en una habitació del sanatori de Badenweiler, on va anar en un últim intent de curar-se de tuberculosi, va demanar xampany per brindar amb la seva esposa i el metge. En acabar la copa, es va acomiadar : “Ich Sterbe” (Em moro). |