club de lectura de biblioteca de poble

LAURA GOST
Club de lectura de biblioteca de poble
Núvol
11|4|2022

 

En aquest capítol del Bestiari cultureta un escriptor s'afronta a un club de lectura de la biblioteca pública d’un poble perdut enmig del no-res

Feia dos mesos que l’autor d’una novel·la relativament exitosa havia rebut la trucada del moderador del club de lectura de la biblioteca pública d’aquell poble perdut enmig del no-res. Abans d’aquesta trucada, l’autor mai no els havia sentit anomenar: ni el nom del moderador, ni el del club de lectura, tampoc el de la biblioteca pública, menys encara el del poble perdut enmig del no-res. Tanmateix, havia acceptat encantat la proposta tan bon punt l’hi havien formulat. Accepto encantat la proposta, havia dit. I per això, dos mesos després de la trucada, el tren de mitja distància deixava l’autor de la novel·la relativament exitosa a vint-i-tres minuts caminant de la biblioteca del dit poble; dels usuaris del citat club de lectura; del moderador referit a qui l’autor, tot just acabat l’encontre, entregaria una factura prou modesta per semblar un tipus humil, prou significativa per allunyar-lo de l’estereotip d’escriptor pringat i mort de fam que només fa les coses per vocació creativa.

El club de lectura estava format per onze persones, vuit dones i tres homes, tots ells majors de quaranta-cinc anys, dos o tres d’ells menors de seixanta. El moderador va resultar ser un home jove i asèptic, amb una calvície prematura que encara li devia sumar tres o quatre anys més dels que realment tenia. Encantat, soc en Ramon, va dir en Ramon el Moderador, i l’autor va trobar que Ramon era un nom més que adient per al moderador d’un club de lectura de biblioteca de poble: no era nom d’entrenador de gimnàs, ni d’ídol adolescent, ni tan sols d’estrella d’un grup folk, si bé colaria perfectament com el nom del president d’una comunitat de veïns o del portaveu de l’Associació de Famílies d’Alumnes o del gestor de confiança a qui lliurar les factures cada final de trimestre.

En Ramon va fer seure l’autor de la novel·la relativament exitosa —1700 exemplars venuts en nou mesos— i va presentar breument els participants del club. De les dones, l’autor es va quedar amb el nom de dues Montses, una Enriqueta, una Mariona i una Maria Teresa; pel que fa als homes, va lamentar que, dels tres que hi havia sense comptar en Ramon, dos fossin Joans: havent-hi només tres mascles, què costava procurar que, ni que fos a nivell de nom de pila, dos d’ells no estiguessin repetits. N’Enriqueta fou la primera a participar. De fet, l’autor convidat va maleir que la bona dona hagués aixecat la mà per dir la seva quan el moderador encara estava acabant d’introduir els mèrits literaris de l’autor: aquell certamen local de poesia on havia quedat finalista; la menció especial en un concurs de relat breu que era considerat, sense exagerar, el cinquè més important de la comarca; el premi al millor glosador a les festes del seu poble tres anys enrere. En aixecar la mà, n’Enriqueta havia precipitat que el moderador resumís amb una síntesi excessiva els darrers tres apunts bibliogràfics de la trajectòria de l’escriptor: tanmateix, l’autor va decidir no demostrar cap enuig, sobretot després que n’Enriqueta demostrés una admiració i devoció desmesurades envers l’autor de la novel·la relativament exitosa i envers la novel·la pròpiament dita. El convidat al club, és clar, va mostrar-se sorprès, humil, una mica avergonyit. I ara, quina exageració, va deixar anar aleshores, i amb la mà va fer un gest que volia dir i-ara-quina-exageració i que, per tant, subratllava la part verbalitzada d’aquell rampell que, sent honestos, estava a mig camí entre la modèstia real i la falsa.

Després de n’Enriqueta van parlar les dues Montses, primer una i després l’altra, i els dos Joans digueren la seva, també: tots quatre, els quatre repetits del grup, enaltiren la feina de l’autor amb una vehemència que feia ombra als elogis entusiastes de n’Enriqueta: les bones paraules d’aquella doneta empal·lidien indefectiblement al costat de l’efervescència afalagadora, excessiva, dels altres. O vaja, potser excessiva tampoc: una cosa era que l’autor es volgués mostrar sorprès i l’altra que pogués quedar-hi cap dubte, sobre el mèrit de la seva obra i sobre les alabances que sense cap mena de debat mereixia que li prodiguessin. Podia arribar a ser una mica incòmode, això sí, presenciar aquesta idolatria aliena a distàncies tan curtes: per bé que fos satisfactori, sentir-se objecte de desig lector, no deixava de ser estrany, això de seure mentre unes personetes que no eren gaire expertes en literatura li destacaven els encerts del llibre. Al mateix temps, però, l’autor es demanava si no era això, la literatura en majúscules: una literatura que commovia i entusiasmava un públic que, ben mirat, potser sí que era més expert en literatura que molts crítics que es donaven aires d’importància. 

L’autor va decidir, doncs, que aquell dia concediria una autoritat privilegiada als comentaris afectuosos, eufòrics, d’aquella bona gent que el llegia i el devorava com qui llegeix i devora una història rellevant. L’escriptor convidat va mirar en Ramon el Moderador de reüll i també hi va intuir un punt d’agraïment acomplexat, una mena d’admiració tímida, com si el noi no s’acabés de creure el privilegi de tenir allà, a la biblioteca pública del poble, aquell creador tan ben valorat. L’autor estava pensant totes aquestes coses quan l’únic home que, a banda d’en Ramon, no es deia Joan va aixecar la mà per comentar que la novel·la li havia semblat entretinguda però una mica tramposa, amb un final precipitat i uns personatges excessivament maniqueus i simplistes. Maniqueus i simplistes! Tramposa, havia dit el molt imbècil! N’Enriqueta i les Montses i en Ramon i na Maria Teresa i na Mariona i els Joans van fitar l’autor de la novel·la com qui espera resposta i, just abans de mirar el rellotge per indicar a en Ramon que hauria de marxar, l’escriptor convidat al club de lectura de la biblioteca pública d’un poble perdut enmig del no-res va prometre’s que mai més no tornaria a assistir a cap iniciativa similar: al capdavall, i per molt que vuit de cada nou participants parlessin amb raó i coneixement de causa sobre la seva novel·la, res no compensava escoltar els pocavergonyes que gosaven criticar-la. Perquè una cosa era que l’autocrítica d’aire modest fes mudat, d’acord. Però una altra cosa molt diferent era que els lectors amateurs d’un poble que no coneixia ni déu realment es pensessin que hi havia alguna cosa a criticar en aquella obra mestra absoluta que, amb una mica de sort, després de Sant Jordi arribaria als 1750 exemplars venuts.