skip to main |
skip to sidebar
Tolstoi un cop va dir que si li demanessin escriure sobre temes polítics o socials, no hi gastaria ni una paraula, però si li demanessin escriure un llibre que vint anys després d'escrit fes riure i plorar i estimar més la vida a la gent, hi dedicaria tots els esforços.
L'obra d'una escriptora que sovint m'ha fet estimar més la vida és la de Natalia Ginzburg. Llegint-la, com he fet repetidament al llarg de molts anys, experimento l'eufòria de quan et recorden intel·lectualment que ets un ésser sensible. La primera vegada, els ulls se'm van obrir davant d'una cosa important sobre qui era jo en el moment de llegir-la; després, sobre en qui o en què m'estava tornant. Però després vaig viure prou per no reconeixe'm —a ningú li va sorprendre més que a mi que em tornés qui soc— i llegir altre cop Ginzburg m'ha donat consol i alhora ha estat una revelació...
Vivian Gornick. Comptes pendents. Apunts d'una relectora crònica. Traducció de Martí Sales. L'Altra, 2021.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada