dijous, 24 de novembre de 2022

un 'western' a la catalunya de la darrera carlinada



PERE ANTONI PONS
Un 'western' a la Catalunya de la darrera carlinada
Arallegim
12|2|2022


Segons la definició canònica, un western és aquella història ambientada als Estats Units d’Amèrica durant els anys de la conquesta de l’Oest, bàsicament entre el començament del segle XIX i la consolidació de la modernitat industrial. Però això no vol dir que, de la mateixa manera que els westerns clàssics –les pel·lícules de John Ford i Howard Hawks– bevien en part d’Homer i dels llibres de cavalleries, no hi pugui haver westerns desarrelats, que assumeixen els codis del gènere i els traslladen a una altra geografia i a un altre context històric i sociopolític. En aquest sentit, és prou exacte dir que la novel·la Guilleries, de Ferran Garcia (Taradell, 1971), és un western, encara que transcorri en la Catalunya de la darrera carlinada –Taradell, la plana de Vic– i que alguns dels seus protagonistes siguin bandolers.

El protagonista i narrador, de qui no sabrem el nom fins molt avançada la novel·la, conta els fets quan ja tot ha passat, i ho fa amb un llenguatge que marca el to, la textura moral i anímica, i la dimensió existencial de tot el relat. És un llenguatge vigorós, ràpid –si bé mai precipitat–, cantellut, d’un laconisme elèctric i fibrós. De tant en tant, amolla frases molt expressives. N’hi ha d’una plasticitat vistosa: “El noi anava encorbat com si el mateix Déu ja l’estigués estirant cap amunt agafant-lo de l’espinada”. N’hi ha d’una força panteista: “L’àvia estava més quieta que les arrels de les oliveres”. I n’hi ha d’una sensibilitat poetitzant: “Ja ho té això l’enyor. Neix en acostar-se a allò que has perdut, no en allunyar-te'n”. I la millor de totes, sobre el funeral d’un nadó: “Fou com entrar dins d’un bosc després d’un gran incendi”. No sé si és versemblant que un noi de pagès, travessat per la violència i sense formació, parli així, però Garcia el fa sonar plausible i veraç. 

Una novel·la violenta

En realitat, tots els elements de la novel·la estan travessats per la violència, o representen una forma de violència, des dels paisatges esquerps i el clima inhòspit fins als records de la guerra, passant per les vides dels protagonistes, deformades per una mena o altra de violència: el narrador, en Boi, és orfe de mare; la seva àvia, amb qui viu, forma part d’una família repudiada durant generacions; el Noi, a qui acolliren per viure amb ells, és sord perquè la seva mare el maltractava... I després, esclar, hi ha els bandolers, el cruel Bonaplata i el carismàtic Joan Tur. 

També el nucli argumental de la novel·la és violent. Triplement violent, per ser exactes: l’assassinat d’una dona, l’assassinat de l’assassí de la dona i la persecució per venjar-se de l’assassí de l’assassí. El que passa és que Ferran Garcia opta per no revelar fins ben avançada la història quins són els fets que ho motiven tot. En realitat, ni tan sols revela què està passant. Així, durant el primer tram del llibre el lector se sent immergit dins un món que no acaba d’entendre i enmig d’un remolí de fets que se li escapen. Això en part queda justificat perquè el narrador, quan vivia els fets, tampoc no els entenia, però el cert és que, si bé a moments la dosificació funciona i té un efecte absorbent, en d’altres genera una confusió vagament tediosa: més que no pas dosificar la informació, sembla que la retingui. Aquesta impressió de retenció deliberada es confirma quan el narrador comença a aclarir-nos el què. Sentim que les revelacions obeeixen no tant a la lògica narrativa com a la conveniència autoral.

Amb tot, Guilleries és una novel·la sòlida, d’una materialitat vivíssima, prou sàvia per fer bategar un fons moral fort enmig d’un panorama de violència extrema. A més, té un bon final: impetuós amb gravetat, èpic i lúgubre, emocionadament lacònic.✒

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada