els premis llibreter

La Vanguardia. 18|6|2026

xavier graset entrevista ferran garcia

 

Més 324. 11|3|2022

una de les millors novel·les de l'any

JULIÀ GUILLAMON
Una de les millors novel·les de l'any
La Vanguardia
27|8|2022

Bones notícies. Boníssimes, de fet. La darrera novel·la de Ferran Garcia (Taradell, 1971) té l'embranzida poètica de La punyalada (1904) de Marià Vayreda, un dels grans clàssics catalans, no prou conegut. És a dir: és un gran western ambientat en l'època de la tercera guerra carlina. Se sap per un detall lluminós, un dels molts de Guilleries: estan construint la línia de ferrocarril entre Granollers i Vic. "Els ferros, com troncs extrets de les entranyes de la terra, s'apilonaven els uns sobre els altres —escriu Ferran Garcia—. Ara ja es veien les vies clavades a terra, paral·leles i infinites, però les obres encara continuaven. Petites siluetes d'homes clavant cops de martell silenciosos i llunyans". Bravo! Garcia pren un element indispensable del western, l'integra a la novel·la a partir d'un coneixement net i clar de la història de Catalunya. I li treu partit sense abusar-ne, sense fer-se pesat, sense allargassar la troballa. La línia Granollers-Vic, en efecte, la van començar a construir als anys setanta del segle XIX i va costar molt d'acabar a causa de les contínues accions de les partides carlines.

La construcció del tren i la fàbrica del Tint donen el complement modern d'una història que combina la violència de la guerra i l'amor enmig de les desgràcies més cafres (Vayreda), amb un component misteriós, de bruixeria i societat secreta, de secta i conxorxa venjativa. El desllorigador de l'acció és l'existència d'un grup de gent que Garcia anomena "els cagots". Qui són aquesta gent i per què els odien tant? Diu un dels personatges: "L'única cosa que diferenciava els cagots de la resta és que, segles abans, érem els més pobres dels pobres dels pobres i que aquella marca invisible passava de generació en generació, a través dels nostres noms i cognoms, a través del xiuxiueig, de la saliva dins les escopinades i de l'odi heretat que és tan espès com un bosc de bardisses, que un cop dins no en surts i punxa i fa mal".

Guilleries va basculant d'aquest món obscur —que ens fa veure Taradell com una mena de Nova Anglaterra— cap a un escenari més realista, quan apareix en Bonaplata, un cap de colla carlí de tres parells de collons. No vull dir que la novel·la canviï d'orientació a mesura que Garcia la va escrivint. Ben al contrari: un dels punts més forts és com està lligada, amb encadenaments que aguanten molt bé la trama. Tècnicament també m'ha impressionat la lleugeresa dels diàlegs, per exemple entre el narrador i el mossèn vell de Taradell que perd el fil de la conversa. La novel·la és del gènere truculent i Garcia —que portava una bona empenta gore amb els seus primers llibres Recorda que moriràs (2016) i Blasfèmia (2019)— la sap compensar amb imatges d'una bellesa delicada. Per exemple, quan parla del silenci: "Aquell so que he escoltat dins les coves buides, les barques enfonsades, el peix mort surant al riu, el de la darrera brasa apagant-se". Quan explica que en Boi fuig de la carnisseria com ha vist fer als escarabats, que van tirant dissimuladament. O quan diu que el passat s'assembla a una heura, que té unes arrels estranyes i un reptar estrany: per més que creix l'arbre (la vida) l'heura sempre l'atrapa. Les imatges relacionades amb la natura són de primera categoria. "Ell i la noia s'estimaren com s'estimen la sorra de la platja i els dits dels peus".

A diferència de moltes novel·les que, un cop plantejat el món que descriuen es desinflen, Guilleries arriba a la part final —la fugida i la persecució del western— amb una frescor envejable. Les imatges de les masies passades a sang i foc són contundents i corprenedores. Una de les millors novel·les d'aquest any.

el brodat exquisit de l'horror

PONÇ PUIGDEVALL
El brodat exquisit de l'horror
Quadern | El País
30|1|2022

Ho explica Joan Tur, el més carismàtic dels bandolers que terroritzen la comarca, una mena de John Silver en el cor de la plana de Vic, l’espai geogràfic on es desenrotlla amb el ritme veloç de l’aventura Guilleries, tercera novel·la de Ferran Garcia (Vic, 1971): els homes de la partida volen robar un cavall de planta excepcional, però ell els convenç que el deixin en pau perquè era un ésser massa especial, “com quan et trobes una papallona d’aquelles tan boniques, la més bonica que has vist mai, i mentre voleia a prop teu, tan delicada, decideix aturar-se a la teva mà. I tu et quedes allà, quiet, veient com la bellesa mou lleugerament les seves ales i es passeja per la teva pell. T’envaeix una sensació estranya. De sobte, les coses boniques del món t’abracen, totes de cop”.

A Guilleries no hi ha ni un sol passatge en què cessin les turbulències morals i les atrocitats físiques, la violència de qualsevol espècie, i el paisatge de la novel·la és sempre sinistre —unes vegades sembla embruixat i demoníac d’altres—, el sol crema, la boira i la xafogor arriben a ofegar, els vapors de la humitat de l’ambient són infectes i fètids, els boscos sempre són tètrics i susciten una impressió melancòlica, i sembla que ressonin arreu els crits de la gent assassinada; l’autor de Recorda que moriràs, però, a la manera de Joan Tur, que “sabia paraules que ningú més no sabia”, amb una magnífica rapidesa i economia de mitjans, i gràcies a l’operació verbal que realitza a través d’un sofisticat ús de les comparacions, com si contemplés l’horror com si fos un brodat exquisit, un joc de colors, i el vermell de la sang aparegués col·locat deliberadament al costat del blau del cel i del verd de l’herba, aconsegueix endur-se el lector cap a un lloc infantil i edènic que sobreviu a l’imperi del mal absolut. Sí, aconsegueix que frase rere frase es tingui l’estranya sensació de veure també com la bellesa mou lleugerament les seves ales. Com el narrador, Garcia també sembla que miri enlaire, cap a un núvol que fa ombra, i vulgui “imaginar com ens devia veure aquell núvol”.

Guilleries se situa durant l’última guerra carlina, a finals del XIX, mentre es van construint les vies del ferrocarril que acabarà portant el progrés a la comarca, però farà malament el lector que busqui en el text alguna cosa semblant a una lliçó històrica. El lloc on l’adolescent Boi protagonitza i narra la novel·la és un espai real que té latitud i longitud en els mapes, però ben aviat la sensació que s’imposa en la lectura és la de trobar-se enmig de la pura fantasia, en el regne de les astúcies de l’atzar, en una geografia que pot pertànyer al món de cap lloc, com si Taradell i els boscos que envolten el poble generessin el relat, com si la novel·la sencera fos un lloc mental que produís aventures mentals, o com si fos un lloc concret que es transforma en un lloc mític i molt tel·lúric, talment com si les incerteses del món i de la vida adulta fossin misterioses i gairebé inexplicables per a la perspectiva adolescent.

Així, l’àvia del narrador sembla estar posseïda per alguna mena de saviesa ancestral, el seu pare només parla amb els cavalls, se sospita que un gos solitari que recorre el poble és la reencarnació del carnisser mort, i una dona no entén com pot ser que un fill rere altre se li vagin morint al cap de pocs dies d’haver nascut. “El dany rebut en néixer no es cura, de la mateixa manera que no es pot netejar l’aigua d’un pou enverinat: tot el mal torna perquè roman ocult a la nostra sang. D’aquí la nostra certesa en el dolor”, diu Joan Tur al narrador mentre parafraseja un poema de Kipling. I, certament, resumeix a la perfecció el camí de l’aprenentatge i d’iniciació que es narra a Guilleries, l’adquisició de coratge, de paciència, de resistència, de prudència, de precisió i de crueltat, de tot el que li permet afrontar els desastres de l’existència i tolerar la presència quotidiana de la mort. El que descobreix el narrador, en fi, és l’aventura de madurar i que sense infància, sense família, sense Déu i sense lleis, està completament sol en el desert del món.

El principal secret de Guilleries està en el que es veu, en la seva meravellosa aparença, en l’equilibri que Garcia troba entre la naturalitat de la inspiració verbal i la saviesa de la construcció, entre la fluïdesa i el càlcul, entre la passió i el control, i el lector viu amb frescor i intensitat l’espai immaculat de l’aventura, en una realitat absoluta, però alhora no l’abandona mai un perfum irònic que no el deixa oblidar que no es viu en una realitat sinó en l’espai fictici d’un llibre on les coses més inversemblants succeeixen de manera natural.

un 'western' a la catalunya de la darrera carlinada

PERE ANTONI PONS
Un 'western' a la Catalunya de la darrera carlinada
Arallegim
12|2|2022

Segons la definició canònica, un western és aquella història ambientada als Estats Units d’Amèrica durant els anys de la conquesta de l’Oest, bàsicament entre el començament del segle XIX i la consolidació de la modernitat industrial. Però això no vol dir que, de la mateixa manera que els westerns clàssics –les pel·lícules de John Ford i Howard Hawks– bevien en part d’Homer i dels llibres de cavalleries, no hi pugui haver westerns desarrelats, que assumeixen els codis del gènere i els traslladen a una altra geografia i a un altre context històric i sociopolític. En aquest sentit, és prou exacte dir que la novel·la Guilleries, de Ferran Garcia (Taradell, 1971), és un western, encara que transcorri en la Catalunya de la darrera carlinada –Taradell, la plana de Vic– i que alguns dels seus protagonistes siguin bandolers.

El protagonista i narrador, de qui no sabrem el nom fins molt avançada la novel·la, conta els fets quan ja tot ha passat, i ho fa amb un llenguatge que marca el to, la textura moral i anímica, i la dimensió existencial de tot el relat. És un llenguatge vigorós, ràpid –si bé mai precipitat–, cantellut, d’un laconisme elèctric i fibrós. De tant en tant, amolla frases molt expressives. N’hi ha d’una plasticitat vistosa: “El noi anava encorbat com si el mateix Déu ja l’estigués estirant cap amunt agafant-lo de l’espinada”. N’hi ha d’una força panteista: “L’àvia estava més quieta que les arrels de les oliveres”. I n’hi ha d’una sensibilitat poetitzant: “Ja ho té això l’enyor. Neix en acostar-se a allò que has perdut, no en allunyar-te'n”. I la millor de totes, sobre el funeral d’un nadó: “Fou com entrar dins d’un bosc després d’un gran incendi”. No sé si és versemblant que un noi de pagès, travessat per la violència i sense formació, parli així, però Garcia el fa sonar plausible i veraç. 

Una novel·la violenta

En realitat, tots els elements de la novel·la estan travessats per la violència, o representen una forma de violència, des dels paisatges esquerps i el clima inhòspit fins als records de la guerra, passant per les vides dels protagonistes, deformades per una mena o altra de violència: el narrador, en Boi, és orfe de mare; la seva àvia, amb qui viu, forma part d’una família repudiada durant generacions; el Noi, a qui acolliren per viure amb ells, és sord perquè la seva mare el maltractava... I després, esclar, hi ha els bandolers, el cruel Bonaplata i el carismàtic Joan Tur. 

També el nucli argumental de la novel·la és violent. Triplement violent, per ser exactes: l’assassinat d’una dona, l’assassinat de l’assassí de la dona i la persecució per venjar-se de l’assassí de l’assassí. El que passa és que Ferran Garcia opta per no revelar fins ben avançada la història quins són els fets que ho motiven tot. En realitat, ni tan sols revela què està passant. Així, durant el primer tram del llibre el lector se sent immergit dins un món que no acaba d’entendre i enmig d’un remolí de fets que se li escapen. Això en part queda justificat perquè el narrador, quan vivia els fets, tampoc no els entenia, però el cert és que, si bé a moments la dosificació funciona i té un efecte absorbent, en d’altres genera una confusió vagament tediosa: més que no pas dosificar la informació, sembla que la retingui. Aquesta impressió de retenció deliberada es confirma quan el narrador comença a aclarir-nos el què. Sentim que les revelacions obeeixen no tant a la lògica narrativa com a la conveniència autoral.

Amb tot, Guilleries és una novel·la sòlida, d’una materialitat vivíssima, prou sàvia per fer bategar un fons moral fort enmig d’un panorama de violència extrema. A més, té un bon final: impetuós amb gravetat, èpic i lúgubre, emocionadament lacònic.✒

 

entrevista

XAVIER SALA PUIG
“La puresa és avorrida i sobretot és estèril”
El PuntAvui
29|3|2022

Poeta i novel·lista, Ferran Garcia ens proposa a Guilleries (editada per Males Herbes) un western crepuscular situat a la plana de Vic de finals del segle XIX, protagonitzat per en Boi, un noi que en el despertar de l’adolescència s’embardissarà literalment als boscos i s’embardissarà també en una trama que l’encararà amb la maldat, l’heroisme, la supervivència i sobretot el dolor dels homes i les dones, en una època que fa tuf de carn cremada i en què les navalles i la pólvora diuen sempre l’última paraula. Ferran Garcia ho ha escrit amb nervi, amb una prosa contundent que, malgrat la duresa del relat, respira sempre un aire poètic i un amor evident pel paisatge i, al capdavall, per la vida mateixa.

A ‘Guilleries’ vostè fa constants referències religioses, parla dels capellans, de la custòdia, de la pila baptismal, d’aquest crucifix que mira a terra. Deixi’m preguntar-li primer de tot per què, tal com es pot llegir al peu de la fotografia de l’autor que hi ha a la contracoberta, “a Ferran Garcia no és estrany veure’l agenollat en algun dels confessionaris de la ciutat dels sants?”

[Riu] Com deu passar també a d’altres llocs, aquí a la plana de Vic l’empremta de l’Església catòlica és molt evident. A cada cantonada hi ha un sant, una capelleta o un capellà fent la compra. Sempre ho he viscut així, encara que no em sembli una experiència especialment positiva. Parlo d’una època, a més, en què tot orbitava al voltant del capellà i la seva crosta castradora. Si ho situes en un paisatge boirós i més fred que ara, literàriament ho converteixes en una olla tancada, conservadora, un lloc de gent sotmesa a aquesta simbologia.

Acabo de dir que escriu amb una prosa contundent, directa en els moments d’acció però molt descriptiva a l’hora d’embolicar els personatges en una atmosfera determinada. Crec que no m’equivocaré si dic que dues de les seves influències literàries són Cormac McCarthy i Gabriel García Márquez, en aquest cas amb un realisme més brut que màgic.

Sí, són dos autors que he llegit molt. Cadascú fa el que pot a l’hora d’explicar les històries que desitja escriure. Jo diria que Cormac McCarthy potser és molt més dur, més sec...

Déu-n’hi-do, algun paràgraf de ‘Guilleries’...

[Torna a riure] Intento posar-hi certa humanitat, al costat de la violència explícita. També és cert això del realisme màgic més brut.

Influències literàries també pel que fa a l’estructura. En aquest sentit, pren la decisió de fer capítols molt breus separats només per l’ús de majúscules a l’inici del paràgraf i prescindint dels guions pel que fa als diàlegs. Són decisions que potser passen desapercebudes per a alguns lectors però que sempre són molt meditades.

És cert. Les majúscules les fan servir Cormac McCarthy i d’altres autors. Pel que fa als guions, sempre m’han molestat, em treuen del text quan llegeixo. No calen per saber si els personatges estan parlant. Sense abusar-ne es tracta que el text guanyi quan els personatges parlen o pensen.

Vostè ha dit: “He intentat escriure d’altres coses però sempre al final acabes escrivint de les teves obsessions, per alliberar la culpa.” Aquí, també?

També. No crec que sigui possible escriure d’altres coses si ho fas amb honestedat. Les obsessions són les obsessions, tampoc les podem triar. Potser m’agradaria tenir altres temàtiques d’aquestes que periòdicament colpegen la ment, però en realitat sempre solen ser les mateixes. Aleshores ho has d’acceptar, has d’abordar les coses que et preocupen, acceptar-te a tu mateix, agafar aquest material i els teus dimonis i donar-los forma amb l’escriptura.

També ha dit: “A la frontera de la justícia, no pas al centre, a la frontera de la moral, en aquest meandre és on hi ha les coses interessants, també pel que fa a les persones.” Ho pot desenvolupar una mica, això?

I tant. La puresa en si mateixa em sembla, primer de tot, avorrida, i sobretot estèril. Qualsevol cosa que des del punt de vista personal et faci avançar és bona, la que emocionalment et porta als marges. La vida explota on hi ha plaques tectòniques. Amb les persones també passa això, hi ha més vida on hi ha barreja, la puresa només genera mort.

L’altre dia, mentre m’acabava de llegir el seu llibre vaig tornar a veure ‘Missing’, la pel·lícula de Costa-Gavras. No té res a veure amb aquesta novel·la, però hi vaig sentir una frase que em va fer pensar en vostè. La frase era: “El sentiment de culpa és com la por, ens ha estat donat per sobreviure, no pas per destruir-nos.”

La culpa és un sentiment molt poderós i molt perillós, també. Així com la por et permet sobreviure, la culpa també té la seva funció. És fàcil caure en una culpa castigadora cap a tu mateix, i en aquest sentit pot ser molt destructora. La veritat és que la culpa té o hauria de tenir una funció reparadora. Potser has fet una cosa que no tocava, que no està bé, però la culpa que sents ha de portar-te per un camí que ho superi, un trànsit per l’amor i l’amistat que a la novel·la penso que representa molt bé el personatge de Joan Tur.

En parlarem de seguida, d’en Joan Tur. Anem a la història. Som a Taradell a finals del segle XIX, en Boi descobreix un rastre de sang i en seguir-lo s’endinsarà en una aventura que l’encararà amb el mal i amb l’amor però sobretot amb la seva pròpia família. Tal com es diu en un moment determinat: “Llegir el futur és fàcil, llegir el passat és l’important.”

És així. La família ens marca, tot allò que has passat amb els teus pares et condiciona. En Boi va descobrint qui és, d’on ve, quina és la seva història personal. Per això es pot dir que és una novel·la d’iniciació, amb una odissea que comença amb ell seguint literalment un rastre de sang fins a descobrir-se a si mateix. Perquè arriba un moment de lucidesa metafísica en què s’adona que al món hi ha més coses de les que havia pensat, que hi ha l’amor, la ràbia, l’odi i la seva pròpia ànima. A partir d’aquest moment ja no serà mai més el d’abans.

Com a autor es pren el seu temps per presentar la resta de personatges. En Joan Tur, per exemple, aquest aventurer misteriós i temible que acompanyarà el nostre Boi, és un home que primer només sentim anomenar a través de les citacions. No sabrem que porta bigoti fins a la plana 84.

Igual com en un museu, on hi ha galeries i estàtues, en la novel·la cal anar desplegant-los, els personatges, amb un flux narratiu i descriptiu que va endavant i endarrere. Volia començar mostrant gent, escenari i idees i anar-ho relligant mentre escrivia, mirant –això sí– que el lector no defallís.

Un altre personatge cabdal és l’àvia, sempre present i alhora distant. Un apunt, sobre les àvies: ara no tenen el pes que tenien al nucli familiar en el segle XIX però durant la crisi del 2008 van salvar les economies domèstiques i, en canvi, la pandèmia ens ha demostrat com d’arraconades les tenim.

És veritat. En aquella època és evident que la figura de les àvies era transcendental. Ara també, d’una altra manera. sempre hi són quan fa falta. Però si no ens calen les arraconem, en prescindim.

Aquesta àvia literària seva, però, no respon al clixé d’una dona que abraça els nets i els fa pastissos, precisament...

És com eren moltes àvies en aquella època. És una dona que ha viscut cinquanta vides, que té una mena de saviesa màgica i profunda i que alhora és dura, seca. Protectora, però a la seva. No és d’abraçar i petonejar, al contrari.

Molts secundaris, en canvi, no tenen ni nom, el Noi, la Noia, el capellà nou...

En primer lloc, a mi em costa força posar noms. En segon lloc, hi ha dues categories de personatges, uns que efectivament només s’anomenen genèricament. És una escala per marcar clarament quins són més importants per al narrador. N’hi ha fins i tot que en tenen dos, de noms.

En relació amb una de les moltes reflexions que conté la novel·la: vostè què en pensa, quan ens morim és per tornar-nos a despertar al cap d’un temps o simplement no hi ha res?

[Riu] Jo penso que després no hi ha res, però el que jo pensi és secundari. Hi ha una tensió entre creure i no creure. El que està clar és que després de passar uns quants dies en aquest món ens morim. Punt final. Però sempre hi ha l’interrogant. Pel que fa a la dualitat entre si hi ha alguna cosa més enllà o no hi ha res, la resposta seria sí i no.

Confeccionar un personatge dolent sempre és complicat. Vostè en crea un de memorable, en Bonaplata, a mig camí entre pistoler i cacic, que entra als pobles a sang i foc per robar als camperols, una mica com en Caldera, el personatge interpretat per Eli Wallach a la mítica ‘Los siete magníficos’, ja que parlem de ‘westerns’.

Als bons westerns el dolent aniria vestit sempre de negre, amb pistoles platejades, alguna cicatriu a la cara, però alhora arrossegaria una certa profunditat, una història personal amagada, que no necessàriament hauria de justificar el seu comportament. En Bonaplata va en aquesta línia, és dolent dolent però a ell també li han passat coses.

Ens arriba a terroritzar més pel que s’explica d’ell que no pas pel que fa.

Tens tota la raó. És típic dels dolents, fa tanta o més por el que n’expliquen que el que fan, i així esdevenen un mite. Als dolents els convé molt, tenir mala fama. També passa en l’actualitzat, la por preventiva és molt dissuasiva.

Per cert, a la nota de l’autor aclareix que els “cagots” existeixen però no ben bé com els descriu. Com són, doncs, ben bé?

Això ho vaig posar per curar-me en salut. Gran part del que hi ha en la novel·la sobre ells és així. Era un col·lectiu social marginat originari del sud de França, baixaven de tant en tant i estaven segregats sistemàticament i intergeneracional. Sempre havien treballat als oficis més menystinguts. Eres “cagot” simplement per origen i els obligaven a comprar separats de la resta, fins i tot els enterraven a part.

Li vull preguntar d’on ha tret una imatge molt dura i violenta: quan els pistolers esventren dones capturades i els fiquen a dins els cadàvers dels nens, com si d’aquesta manera tan cruel els haguessin de tornar a fer parir. S’ho ha inventat o es basa en fets reals?

Està lleugerament ficcionat. Sol passar amb els actes violents, la immensa majoria de les atrocitats desgraciadament són històriques. Posar un nadó al ventre de la mare i tornar a cosir-lo ara sembla una barbaritat però en aquella època era fins i tot acceptable. Tot era quotidianament violent.

El seu és un relat que aposta per la redempció però amb un final obert. Potser amb voluntat de fer una segona part?

No, amb aquesta voluntat no. Sempre és interessant fer participar el lector. Insinuar sense ser explícit. Per això el desenllaç havia de ser obert, fent caminar els personatges cap als crèdits finals.

 

un western rus a la plana de vic

CARLOTA RUBIO
Un western rus a la plana de Vic
Núvol
28|1|2022

A la contraportada de l’última novel·la de Ferran Garcia, els de Males Herbes avisen que ens trobem davant d’un “western crepuscular”. Té certa gràcia tenint en compte que es titula Guilleries i que l’acció esdevé a Taradell a finals del segle XIX. A la història no hi ha indis ni cowboys disparant en català, però sí que hi ha paisatges feréstecs, bandolers, vies de tren en construcció, cavalls i una odissea iniciàtica. I tot plegat fa d’escenari per a les obsessions dostoievskianes de Garcia: la culpa, el dolor i la transcendència. Una sopa intercontinental.

Tot just començar el quart capítol de la sèrie Sotabosc, se sent la veu de Ferran Garcia: “els boscos d’abans eren molt més foscos”. Guilleries se situa en l’època en què tot just han acabat les guerres carlines però els boscos encara amagaven desavinences entre carlins i liberals i partides de bandolers. El protagonista de la història és en Boi, un nen que ve d’una família de cagots, que era un poble repudiat pels seus orígens pobres i que a la novel·la fan el paper dels indis del western. El Boi viu a Taradell amb la seva àvia i ens explica la història en primera persona. La narració avança i retrocedeix al ritme que Boi l’explica però tot duu a un punt culminant: el dia en què el nen troba un fil de sang que baixa pel riu i decideix seguir-lo. A partir d’aquí, la història s’accelera: ell ha de fugir i comença el viatge que l’arrencarà de la infantesa per sempre més. 

Al costat del Boi hi ha una sèrie de personatges molt ben construïts, com ara l’àvia, que és fetillera i té una relació singular amb la natura, el pare silenciós o el capellà antic que explica històries. Però hem dit que Guilleries és un western i, per tant, també hi ha la partida de dolents que es dedica a anar de poble en poble escampant el caos i que volen fer mal al protagonista. “El dolor és una font primària de coneixement”, diu Garcia a Sotabosc, “si estàs disposat a suportar l’amputació, val la pena”. En el cas del Boi, aquesta amputació és literal, perquè l’aprenentatge sobre les dimensions del mal li costa molt més que un braç.

Hi ha un personatge que sobresurt de la resta i que a estones fa ombra a la força de la veu del protagonista. En Joan Tur forma part del sèquit de Bonaplata, és a dir, dels dolents, però amb ell entren aires russos a la novel·la. En Joan Tur no s’immuta davant del mal que en Bonaplata fa a en Boi i arrossega amb ell una culpa que només sap expiar donant amor a parts iguals. Ferran Garcia s’ha divertit fent que aquest amor a vegades prengui forma de llenguatge: en Joan Tur sempre duu una sarrona plena de paraules que ajuden a en Boi a expressar-se quan no se’n surt. En Joan Tur ensenya al Boi els plecs que hi ha entre el bé i el mal i entre l’amor i l’odi, i això és el que el catapulta a l’adultesa.

Al costat d’en Joan Tur, el més interessant de la novel·la és la manera com la veu narrativa es relaciona amb la natura que hi ha al seu voltant. “No m’interessa la natura en el sentit biològic però sí com a experiència”, afirma Garcia. A Guilleries, la natura no apareix personificada sinó que els sentiments humans es naturalitzen: la incertesa és un peix que s’escapa de l’aigua i l’enveja són les dents de les rates que no saben quan parar de créixer. Al bosc de Garcia, res parla però tot es comunica, i fer-se gran consisteix a cedir davant aquesta força i aprendre a escoltar. Els símils naturals, però, són l’única floritura que Garcia es permet i la resta de la narració llisca al ritme àgil de la rondalla.

Guilleries és una novel·la salvatge i continguda alhora perquè indaga en el dolor fundacional amb una veu gairebé despullada. El més sorprenent de tot és que la història es construeix sobre fonaments tan anacrònics com el western o les carlinades, i alhora no hi ha cap dubte que és una novel·la escrita amb la veu i la moralitat d’avui.

l'enigma dels cagots

MIQUEL FERRÀ I MARTORELL
L'enigma dels cagots
dBalears
6|2|2001

El Parlament de Tolosa prohibeix que sigui emprada la paraula cagot. En resposta a tal disposició, el poble, a Biarritz, produeix greus avalots. Però qui són els que així anomenen? En el segle XVIII en trobaven encara a Guipúscoa, Navarra, Jaca, Gascunya, Bearn, les Landes, Alts i Baixos Pirineus, Gers i Alta Garona, especialment a localitats com Lahosse, Saint-Geours d'Auribat, Onard, Castelner, Laurède, Punt, Gahet, Orthez, Oloron-Sainte Marie, Cauterets, Laas, Saint-Bertrand de Comminges, Saint-Gaudens, Liéoux i Aruignac.

Es tractava de persones socialment marginades i rebutjades, una casta de «paries» occidentals, que des de l'Edat Mitjana patien cruel segregació. Tant a les ciutats com en el camp habitaven barris o districtes separats, les «cagoteries», i només els estava permès d'exercir un petit nombre d'oficis. Als homes, els de fuster i picapedrer. A les dones, el de teixidora. En entrar a l'església ho havien de fer per una porta separada i havien de mullar els dits en una pica d'aigua beneïda especial per a ells.

Ocupaven un lloc que els estava reservat, en el fons del temple i a l'hora de combregar el sacerdot els allargava l'hòstia amb unes pinces.

Per això existeix en llengua occitana allò que diu: «Quan bas en ta la gleiso, ettªhiquen sou darré; Arres aü benitié non boü hiqua lou dit Dap un ladre coum tu deü tu puble maudit».

Que en altres mots ens ve a dir: «Quan vas a l'església, et posen al darrere; ningú no vol ficar el dit dins la pila d'aigua beneïda després d'un lleprós del teu poble maleït».

Entre d'ells, l'endogàmia era obligada. Mancaven de tot dret cívic o social. En aquella administració de justícia on n'hi havia prou amb un sol testimoni, els «cagots» n'havien de menester set.

El 1471, en el Bearn, les autoritats de Moumour prohibien al «cagot», mestre fuster, Ramon, i a tota la seva família, de treballar la terra, tenir animals, entrar en el molí per moldre blat, posseir ganivets, dur sabates o anar a beure aigua de la font pública. En morir, el «cagot» no podia ser soterrat en el cementeri i el sepultaven en un fossat, vora el camí, o sota la sorra, a la vorera de mar. De res li serví al rei Lluís XIV promulgar un edicte a favor dels cagots i prohibir la segregació a través dels Parlaments de Bordeus i Tolosa. Però quan els pregoners van per la regió del migdia francès per fer la crida, són atacats per la població i han de fugir sota una forta pedregada.

El 1718 una dotzena de «cagots» volen entrar a l'església de Rivière-Saas per la porta principal. La gent arma una revolta i hi ha sang pel carrer, amb nombrosos ferits. Com els jueus, que portaven una rodella o un estel cosits a la roba, per tal de ser reconeguts a la via pública, els «cagots» havien de dur en el vestit una peça en forma de pota d'ànec.

I deia la glosa popular: «B'abet aqui la grand Cagoterie, Tout aco que soun gens de noustre partie, Que hen castets oubrats, La coucarde rouye au cape, Lou pé de guit au coustat» (Aquí teniu la gran cagoteria/ a la gent que en la nostra pàtria / fan castells treballats,/ amb l'escarapel·la roja en el capell/ i la pota d'ànec al costat).

 

------> Llegiu també: Cagots  (Viquipèdia)

 

virtuosisme

NÚRIA BAÑOS
Guilleries
Sonograma
29|6|2022

Si s’hagués de descriure l’obra de Ferran Garcia amb un sol mot, el més escaient seria clarobscur. Guilleries és una novel·la viva que es recargola com un animal ferit enmig del bosc. Té com a motiu constant el dolor, tanmateix, la narració està embolcallada de misticisme gràcies a la prosa i les imatges. Així doncs, la lectura és una experiència estètica.

L’acció se situa a Taradell, a les darreries del segle XIX, durant la tercera guerra carlina. El temps i l’espai, però, constitueixen el marc narratiu que legitima un dels múltiples tipus de violència que omplen les pàgines del llibre. La terra és “una presó de pedra, margues, cims i boscos infinits” que proven que el destí ja està escrit, com una mena de providència de la natura. El protagonista és en Boi, un nen cagot —els cagots van ser una minoria perseguida i estigmatitzada a la península— que, en morir la seva mare, decideix quedar-se a viure amb l’àvia, una fetillera que es fa anomenar Madame Laveau. Aquesta decisió comporta allunyar-se del pare i la germana, una de les primeres ferides que experimenta en Boi, atès que la relació paternofilial es complica. En efecte, l’amor i el dolor semblen inseparables —tot i que destriables—, especialment quan un ésser estimat mor. De fet, la mort és un altre dels grans temes que plana sobre la novel·la: és a tot arreu i es manifesta en totes les seves formes, especialment en les més violentes. Tot i això, no es podria qualificar de sanguinolenta, l’obra, sinó més aviat de grotesca.

Un altre motiu és el poble —els cagots, en aquest cas—, que serveix per arrelar el personatge a una comunitat lligada a unes tradicions, un paisatge i uns estigmes concrets. El poble és la família i, consegüentment, ens torna a portar a l’amor, però també a la destrucció i la venjança, que són els desitjos sorgits d’un dels dolors més profunds: la pèrdua. Es aquesta pèrdua —o, més ben dit, amputació— la que comporta el creixement del protagonista: com en tot Bildungsroman, el lector assisteix a l’eclosió d’un jove provocada per un fet traumàtic. El coneixement, així doncs, sorgeix del trauma i el dolor —això ens podria recordar Rodoreda—, un sentiment necessari amb el qual s’ha d’aprendre a conviure.

En poques paraules, Guilleries és virtuosisme —és a dir, preciosisme i detallisme— i estètica, però també és un mirall que reflecteix la condició humana: amor, rebuig, gelosia, patiment, culpa… En efecte, “un roman: c’est un miroir qu’on promène le long du chemin”.

a la tele

 

            

 

un pam de món

Cap pam de món no és comparable ni repetible,

perquè cada un pesa democràticament en el món,

hi pesa des d’allà on pesa.

Perejaume, Paraules locals

MARTÍ SALES

Un pam de món

El crític

14|7|2022

Sortim d’excursió. El gos agafa la directa estimball amunt, per boscos que se’t fiquen al nas de tan verds. A baix, una cua d’aigua que s’enrosca. Les Guilleries —quin lloc mític, salvatge, on perdre-t’hi, d’on pouar-hi. Aquí neix l’imaginari d’en Ramon Mas, escriptor i editor de les Males Herbes, i és aquí on l’any passat van començar a gravar Sotabosc, una sèrie documental que parla a fons amb autors del segell sense haver de cenyir-se a l’actualitat ni als imperatius de la promoció d’un nou llibre. L’escriptor campa pel bosc i la càmera el segueix. No hi ha guió i tot és fruit de la connexió que s’estableix en aquell precís moment entre l’autor i l’entorn: és per això que el que hi diuen —en Pau Riba, l’Elisabet Riera, en Max Besora, en Ferran Garcia, l’Elena Bartomeu, l’Elisenda Solsona i en Roger Pelàez— ens arriba com un doll d’aigua fresca de la font. La fórmula és senzilla, triar bé els —pocs— ingredients i deixar que passi el que hagi de passar: estarà viu.

 *

Triplet: Guilleries és el carrer barceloní on tenen la seu Males Herbes, Guilleries és on es roda Sotabosc i Guilleries és el títol del darrer llibre d’en Ferran Garcia, publicat per aquesta editorial. És un llibre curt i frondós, amb un espeternec de fons d’incendi que avança inexorable i es menjarà un per un tots els verds de la fageda. De fet, aquests són dos dels elements principals de la novel·la: el bosc —misteriós, antic, salvatge, pura vida— i el foc —destrucció ingovernable, violència desmesurada, amenaça de purificació destructora. Les dues cares de la moneda: les ganes de viure que broten per tot i la mort que ens estalona.

Els protagonistes viuen en un estat permanent de fuga i exaltació; el perill els ronda, i tard o d’hora passaran comptes: la història és una llosa i una manera d’explicar-se la vida per entendre-la. A Guilleries, la rondalla és la unitat d’escriptura del destí compartit: s’explica el que ha passat perquè havia de passar i que n’és de brillant la guspira de llibertat quan els personatges s’alliberen per uns instants del jou de la història! Són precisament aquestes les guspires que tot ho cremaran. Qui detona involuntàriament l’acció que els passarà per damunt és el narrador, en Boi, un nano que tot just descobreix la vida encarnada amb tota la meravella i l’horror en els personatges principals: en Joan Tur, un bandoler malànima amb el carisma dels herois; en Bonaplata, un dolent de malson; el Noi; la Noia i l’àvia, una tendra bruixa sàvia.

Vet aquí una mostra de l’estil d’en Garcia, amb tots els seus elements: el cadàver enterrat de la mare, la natura amb els ocells, les lluites dicotòmiques ancestrals i generatives…

Quan vàrem arribar a la clariana del Pujoló on ella descansava, vaig estirar el braç amb el quinqué per poder veure el romaní i el llentiscle que jo imaginava que eren els ulls de ma mare, i també les altres parts del seu cos escampades en el garric i la sanguinària blava, vaig intentar sentir alguna merla que jo sabia que li agradava picotejar els seus cabells, però només vaig sentir una mallerenga que saltava de branca de pi en branca de pi. Hi ha un moment, al capvespre, que el dia i la nit sembla que lluitin a veure qui guanya. Sempre venç la nit, és clar, però sembla que el dia no hagi perdut l’esperança que, si s’hi esforça, avui ho aconseguirà. Després de lluitar, nit i dia ballen. Es fonen l’un en l’altra i ara veus el dia i ara veus la nit, i així van fent, al cel, a la terra, als rius i entre els arbres.

Afegitó: un corrent subterrani d’escriptura perillosa uneix Guilleries amb l’obra de Tom Spanbauer, de qui s’acaba de publicar el gran clàssic contemporani L’home que es va enamorar de la lluna (amb excel·lent traducció de Joana Castells). L’imaginari comú del trauma fondo d’on pescar històries truculentes amb un horitzó de redempció que de vegades s’assoleix i de vegades no.

gertrude’s prayer

«El dany rebut en néixer no es cura, de la mateixa manera que no es pot netejar l'aigua d'un pou enverinat: tot el mal torna perquè roman ocult a la nostra sang. D'aquí la nostra certesa en el dolor.» 

Així arrenca Guilleries, de Ferran Garcia.

Rudyard Kipling

______________

P.S.: No l'he trobat en català.

Traducció de José Manuel Benítez Ariza:

La oración de Gertrudis

Los daños recibidos al nacer no se curan, / ni se puede sacar agua limpia de un pozo / salobre: el mal regresa siempre / o permanece oculto en nuestra sangre; / de ahí nuestra certeza en el dolor: / las mañanas perdidas ya no vuelven.

Igual cuando reciben daño los tiernos brotes / del roble, que debían engendrar bondadosas, / alegres ramas, y se tuercen, / se enquistan en sí mismos y se quedan / en cápsulas nudosas, en agallas del tronco: / las mañanas perdidas ya no vuelven.

Tampoco el mediodía se puede comparar / a la mañana, o puede compensarla; / así, si el alba no nos favorece, / de poco nos valdrán las demás horas. / Que la Virgen se apiade de este antiguo dolor: / las mañanas perdidas ya no vuelven.

un western crepuscular, diuen

 

Ferran Garcia publica un western crepuscular ambientat als boscos de les Guilleries

Osona.com
12|2|2022

L'escriptor osonenc Ferran Garcia acaba de publicar la seva tercera novel·la sota el títol Guilleries (Males Herbes, 2022). Després de Recorda que moriràs i Blasfèmia, arriba a les llibreries un western crepuscular ambientat als boscos de les Guilleries, un entorn que li és molt propi, durant la darreria del s.XIX. El paisatge li serveix a Garcia per ubicar-hi una història d'aprenentatge a través d'en Boi, el protagonista, un preadolescent que descobreix l'amor, la crueltat i el dolor. 

Mentre juga a prop del riu, en Boi descobreix un rastre de sang que l'acompanyarà tota la novel·la. Aquest fet és l'inici d'una aventura que obligarà el jove a deixar la seva família, amagar-se pels boscos de les Guilleries i sortejar els bandolers que volten per la Plana durant la darrera Guerra Carlina. Aquest viatge li permetrà la descoberta de l'amor, l'amistat, la crueltat o el dolor.

A Garcia li interessava les Guilleries com a escenari perquè és un lloc on anava de petit, que coneixia bé i li encaixava sobretot l'aura de lloc mitològic i màgic on ubicar la història amb bandolers i gent armada voltant pel bosc que tenia al cap. "Aquesta mena de perill soterrat que hi ha constantment, em quadrava tot", ha explicat. "En aquella època sorties d'un mas i anaves cap a un altre, però et podies trobar bandolers, animals o follets, vés a saber", ha dit.

El món on viu en Boi és un món que s'acaba, el natural i més mitològic, però a la vegada s'encavalca amb un altre que tot just comença, el de la revolució industrial, les fàbriques tèxtils del costat del riu i ferrocarril que s'està construint . "Aquest trànsit entre un món que no ha acabat de morir i un món que no ha acabat de néixer em semblava un marc interessant", ha destacat Ferran Garcia.

Una novel·la "marginal"

La seva idea era explicar una història de formació clàssica. Ferran Garcia ha explicat que l'adolescència sempre li ha cridat l'atenció: "Penso que és l'edat més meravellosa que hi ha, justament per la descoberta, tot sembla màgic, però poc a poc vas descobrint que la vida és com és". Precisament, en Boi, el protagonista, es troba en aquest punt i el relat del llibre li servirà de recorregut per descobrir qui és i també per veure com funciona el món on li ha tocat viure.

Paral·lelament, hi ha un altre personatge que l'acompanya, una espècie de coprotagonista que és el bandoler Joan Tur. En aquest cas el personatge fa el recorregut invers. Es tracta d'un viatge de redempció i expiació on apareix també la culpa. "Els dos funcionaven molt bé junts i la novel·la juga amb això", ha dit.

Per Garcia, tota la novel·la és "marginal" en el sentit que passa en els marges. "La història és marginal com també ho són els contextos històric i geogràfic". "La puresa em sembla avorridíssima", ha dit l'autor, "però quan hi ha barreja, moments que situen els personatges amb un peu aquí i un altre allà, crec que és on rau l'interès, on passen les coses xules a explorar". 

Per primer cop una novel·la seva es tradueix al castellà

Per primera vegada, una de les novel·les de Ferran Garcia també es traduirà al castellà. El volum en castellà es titula Maleza i ha anat a càrrec d'Olga Jornet. L'escriptor ha explicat que al principi se li feia una mica estrany veure parlar els seus personatges en un altre idioma. "Saps com són, saps com parlen i els primers cops que llegia les traduccions se'm feia curiós", ha dit.

De fet, ha expressat que, en un principi, quan li van proposar de traduir la novel·la al castellà va pensar que una història tan "localista" potser no interessaria a un lector de Salamanca, per exemple. Però el fet que passi a les Guilleries, tractant temes molt universals, és justament allò que la fa interessant per un lector de qualsevol lloc.

L'autor ha explicat que cada paraula que s'escull transmet una imatge, i no és sempre igual en un idioma o en un altre. "Amb l'Olga vam haver de prendre moltes decisions en aquest sentit". Segons ha explicat, ha estat un procés "molt interessant" perquè el llibre "no només sona diferent, sinó que la història és lleugerament diferent".  "Triem aquesta paraula en comptes d'aquesta altra, que no és igual i canvia la frase o el matís. I llavors el paràgraf també té un toc lleugerament diferent", ha afegit.

És en aquest context, ha reflexionat Garcia, la desaparició d'una llengua esdevé "dramàtica". "No només perquè deixa d'existir, sinó perquè desapareix una manera de veure el món, i cap altre idioma l'explicarà de la mateix manera"...

5 raons per llegir guilleries

LÍDIA PENELO
5 raons per llegir 'Guilleries', de Ferran Garcia
Públic
27|2|2022

La lectura de Guilleries, de Ferran Garcia, a pàgines resulta dolorosa com una esgarrinxada d’esbarzer. Diuen que qui avisa no és traïdor i aquest llibre és estrany, però d’una bellesa poc usual. Guilleries és una novel·la "preciosa i brutal", com apunta Irene Tortós de la llibreria l’Altell. D’una brutalitat que fa mal perquè aquesta aventura és una història de redempció on la culpa pesa molt. El boca-orella ha anat sumant lectors a la nova novel·la de Ferran Garcia, i aviat en seran més perquè l’editorial La Fuga la publicarà en castellà amb el títol de Maleza.

1. Perquè només amb l’arrencada ja t’atrapa

"El dany rebut en néixer no es cura, de la mateixa manera que no es pot netejar l’aigua d’un pou enverinat: tot el mal torna perquè roman ocult a la nostra sang. D’aquí la nostra certesa en el dolor". Així comença Guilleries, que com aclareix l’autor les frases responen a una traducció lliure de la Gertrude’s Prayer, de Rudyard Kipling. Amb aquest inici ja s’intueix que la història que estem a punt de llegir serà intensa.

2. Per viatjar a la plana de Vic del segle XIX

L’autor situa la història a Taradell i els boscos de la plana de Vic a finals del segle XIX. La gent de Males Herbes ho qualifica de "western crepuscular a les Guilleries durant la darrera guerra carlina", i sí, però perquè ens entenguem millor, els escenaris són paratges boscosos, pobles petits, opressió i misteris. I el protagonista de la història és un nen que forma part d’una aventura on no pot esquivar la crueltat i el dolor que persegueix la seva família.

3. Per aproximar-se als bandolers

Un dels personatges que arrossega la història és Joan Tur, un bandoler, que moltes vegades ha mirat cap a un altre costat i d’altres no, i que resulta determinant per la vida del protagonista. És el personatge que pensa que "sempre hi ha un monstre rere un monstre", que si algú fa mal és perquè li han fet mal abans. A banda de Joan Tur, apareix en Bonaplata, que és qui encarna la brutalitat en majúscules. Es tracta d’un bandoler salvatge que acompanyat dels seus escampa l’horror per la contrada.

4. Per la tendresa sense paraules

Però no tot és brutalitat, l’àvia del protagonista se la coneix com a Madame Laveau, una dona que ha patit moltíssim, que sap remeis de bruixa i que practica una tendresa sense paraules que commou. Potser perquè com escriu Ferran Garcia "A la vida que ens rodeja gairebé res parla però tot es comunica. Plantes i animals no paren de dir-se coses sense deixar anar ni un sol mot".

5. Per descobrir Ferran Garcia

Ferran Garcia Moreno (Vic, 1971) encara és un desconegut per al gran públic, però ja ha publicat dues novel·les: Recorda que moriràs (Editorial Males Herbes, 2016) i Blasfèmia (Editorial Males Herbes, 2019). En poesia, és autor de Larva (Premi de poesia Pare Colom, Lleonard Muntaner Editor, 2017).