«Divis Flats havia de ser una meravella futurista. L'edifici es va construir entre el 1966 i el 1972 com a part del programa de «neteja de barris pobres», en virtut del qual un antic barri superpoblat d'habitatges del segle XIX, conegut com a Pound Loney, havia quedat arrasat, i consistia en una sèrie de dotze blocs d'habitatges interconnectats, amb vuit-centes cinquanta unitats. Inspirats en Le Corbusier, els pisos s'havien concebut com una «ciutat al cel» que alleujaria la manca d'habitatge de Belfast i al mateix temps proporcionaria a famílies normals i corrents com els McConville unes comoditats que els devien semblar molt luxoses. Els residents de Divis Flats disposarien de dutxa i lavabo dins de casa, a més d'una pica amb aigua calenta. Cada planta del bloc tenia una àmplia terrassa de ciment que anava d'un extrem a l'altre, i a la qual donaven els apartaments. S'havia dissenyat així per evocar els carrerons de les fileres de cases de Pound Loney, i per proporcionar una àrea recreativa on els nens podrien jugar. Les portes estaven pintades amb tons pastels, i els vermells, blaus i grocs oferien un esclat vibrant de colors optimistes que contrastaven amb la grisor habitual de la resta de la ciutat.
Els McConville es van instal·lar en un dúplex de quatre habitacions en una zona del complex anomenada Farset Walk. Però la probable emoció que devien sentir amb la nova llar es va dissipar ràpidament en comprovar que els habitatges s'havien edificat sense tenir en compte les persones que hi havien de viure. A Divis Flats no hi havia serveis, ni zones verdes, ni jardins. A part de dos camps de futbol inhòspits i un recinte asfaltat amb un parell de gronxadors, no hi havia cap parc infantil, en un complex on vivien més de mil nens.
Quan Michael McConville va entrar-hi a viure, Divis li va semblar un laberint per a les rates, ple de passadissos, escales i rampes. Les parets interiors eren de guix barat, de manera que podies sentir cada paraula de les converses dels veïns del costat a l'hora de sopar. I com que els murs exteriors estaven construïts amb formigó impermeable, la condensació era inevitable, i una floridura negra maligna va començar a enfilar-se per les parets i els sostres dels apartaments.Tot i ser un projecte arquitectònic teòricament utòpic, Divis Flats estava produint resultats més aviat distòpics, fins al punt d'esdevenir el que un autor va descriure posteriorment com a «raval del cel».
Patrick Radden Keefe. No diguis res: una història real de violència i memòria a Irlanda del Nord. Traducció de Ricard Gil. Periscopi, 2020. P. 50-51.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada