restes del naufragi

«Una mica més enllà de la parada del metro, al costat del grup de contenidors que hi ha al passeig Valldaura cantonada amb Eduard Toda, algú ha abocat una pila enorme de llibres. Estan escampats per terra, o en bosses mig estripades. De seguida es veu que són els nàufrags d'algun pis que han buidat. O l'antic propietari s'ha mort, o l'han hagut de dur a una residència, o ha canviat de domicili...El cas és que els llibres i altres andròmines que devien fer nosa han anat a parar als contenidors. Rumio que fa dies que fan obres en una de les cases del davant i que potser provenen d'allà. Però la pila crida l'atenció, no són uns quants volums sobrers, hi ha centenars de llibres i alguna ONG o alguna llibreria de segona mà segurament se'ls hauria quedat. Quan m'hi acosto, un home i una dona grans s'ho miren, palplantats. No m'hi voldria aturar, perquè tinc el temps just, però el primer que em crida l'atenció són un parell de llibres gruixuts, de color vermell, que de lluny identifico com volums de l'Obra completa de Josep Pla. M'hi atanso i els agafo: El quadern gris i En mar, que ja tinc, però que no permetré que vagin a la trituradora; seran un bon regal per a algú. Repasso el que veig per terra o els lloms que sobresurten de dins quatre o cinc bosses grans. [...] D'altres vegades m'he trobat alguna pila semblant —sempre, és cert, molt més modesta— i rarament he desitjat res del que hi veia, però avui el que hi ha escampat per terra és en gran part «la meva biblioteca», els llibres que he llegit o cobejat al llarg de la meva vida de lector. En aquesta biblioteca abandonada i expulsada al peu dels contenidors, m'hi veig esbarriat, oblidat, insultat. 

[...] Arribo a casa carregat, neguitós, em dutxo i em vesteixo sense deixar de pensar en els llibres llençats a les escombraries. [...] De fet, mentre jo regirava apressadament, un senyor gran, amb bastó, s'ha aturat al meu costat i hem intercanviat unes paraules. Li he dit que els llibres no es podien llençar, que llençant els llibres es llençava la vida i la intel·ligència i la història d'allò que som. No sé si m'ha fet gaire cas; estava més preocupat, sens dubte amb raó, pel destí del propietari: «no deu tenir ningú de família que es vulgui quedar les seves coses», «potser vivia sol», m'ha comentat. Ell i jo, ja grans, ens vèiem retratats en aquest destí desballestat i funest: la fosca indiferència del contenidor de les deixalles públiques.»

 

 Francesc Parcerisas. La tardor em sobra . Quaderns crema, 2022. P. 159-160.