«He de reconèixer una cosa: m'encanten els agraïments. Són el primer que llegeixo en un llibre. (Sovint no llegeixo la introducció de l'autor fins que no m'he acabat el llibre, per si de cas conté algun espòiler).
La gratitud és una de les coses més importants a la vida. Si una persona no et diu gràcies després d'obrir-li una porta perquè pugui passar, bé podria ser un assassí en sèrie. Els agraïments són l'equivalent literari de donar les gràcies a totes les persones que han fet possible un llibre; que han aguantat la porta oberta, vaja. (O van donar a l'escriptor la clau de la seva cabanya a la vora del mar perquè pogués escriure tranquil·lament. N'hi ha molts, d'aquests).
Soc una persona força tafanera, per això m'encanta fixar-me bé en els noms per veure si hi ha algú que reconec; és com si hagués vist dues persones que no sabia que eren amigues sopant juntes en un restaurant. M'encanten les estratègies que fan servir els escriptors als agraïments per evitar repetir-se. I les bromes privades.
En els agraïments, fins i tot podem entreveure les circumstàncies de la vida d'un autor i el context en el qual es va elaborar el llibre. N'hi ha que agraeixen les subvencions de l'Arts Council o donen gràcies a l'NHS, fins i tot a bancs d'aliments i entitats benèfiques, com en el cas de la novel·la guanyadora d'un premi Booker, Milkman, d'Anna Burns. Són talment com un mini comentari polític.
Ara estic llegint el magnífic Dreyer's English de Benjamin Dreyer, que té vuit pàgines d'agraïments; un nivell encomiable de generositat (tot i que si això fos un discurs dels Oscar, l'orquestra l'hauria fet enllestir a la segona pàgina). M'imagino que com més llarga és la llista, més probable és que algú s'enfadi si en queda exclòs; però d'altra banda, si la llista és molt curta, hi ha el perill que encara s'enfadin més persones. Vaja, que és un camp de mines.
La gent segurament té més tendència a llegir les dedicatòries, perquè són al principi del llibre, i tant si són divertides com commovedores sovint són més memorables que no pas una cosa semblant amagada al final de tot. Ara bé, quina llàstima si els agraïments a l'última pàgina de Dispensational Modernism, de Brendan Pietsch, que comença així: «Us dono la culpa a tots vosaltres», haguessin passat desapercebuts.
Però és l'amor que es desprèn d'aquelles pàgines el que fa els agraïments tan especials. Saber que el llibre que estic a punt de llegir ( per als altres, normalment el llibre que acaben de llegir) no hauria existit mai sense el suport, el consell, l'amistat i la feina perseverant d'altres persones.
La reiteració que, malgrat el tòpic de l'escriptor treballant en un estudi solitari, la vida —en tota la seva glòria i consecució— és un esport d'equip.»
Hannah Jane Parkinson. «Agraïments». A: Convido jo. L'alegria de les petites coses. Traducció de Núria Parés. Univers, 2022.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada