la ment col·lectiva

«Visc a Londres, i la comunitat literària d'aquesta ciutat no es considera a si mateixa una ment col·lectiva, per dir-ho suaument, però aquesta és la idea que jo en tinc. Hi ha uns quants mecanismes que es donen prou per descomptats per citar-los i esperar que passin. Per exemple, el que s'anomena «la regla dels deu anys», és a dir, que quan mor un escriptor la seva obra se sol deixar d'apreciar o s'oblida, i després es recupera. Pensar vagament que és probable que això passi és una cosa, però, és útil? Cal que passi? Un altre mecanisme no gens difícil de veure és la manera com un autor pot passar molts anys sense reconeixement —que, mentre encara és viu, amb prou feines se li presti atenció—, fins que tot d'una se'l comença a tenir en compte i a lloar. En tenim un exemple en la Jean Rhys, que va viure molts anys al Regne Unit. No es parlava mai d'ella, era ben bé com si fos morta, i la majoria de la gent pensava que era morta. Necessitava desesperadament amistat i ajuda, i durant molt de temps no en va rebre. Llavors, gràcies als esforços d'un editor perspicaç, va acabar L'ampla mar dels Sargassos, i de la nit al dia va tornar a ser visible, com si diguéssim. A més a més —i el que vull remarcar és això—, tot d'una, els seus llibres anteriors, que fins aleshores havien passat sense pena ni glòria, van ser recordats i lloats. Com és que no va rebre cap lloança durant aquell llarg període d'abandó? Doncs bé, perquè la ment col·lectiva funciona així: es tracta d'imitar el del costat, que tothom digui la mateixa cosa al mateix temps.»

 

 Doris Lessing. Les presons on triem viure. Traducció d'Alba Dedeu. Edicions 62. P. 75-76.