l'hàbit no fa el monjo

ORIOL GONZÁLEZ TURA
L’hàbit no fa el monjo
Col·lectiu Pere Quart
26|9|2023

El 29 de maig d’enguany, va publicar-se la dada que els nens i nenes de 4t d’Educació Primària tenen un molt baix nivell de comprensió lectora: «Catalunya (507 punts) està catorze punts per sota de la mitjana espanyola (521). Només Melilla (499) i Ceuta (498) tenen dades més dolentes». Immediatament van començar a aparèixer reaccions que es movien entre la sorpresa i la indignació (vegeu annex). Tanmateix, els que treballem amb adolescents als centres educatius de Catalunya sabem que majoritàriament no llegeixen —o llegeixen molt poc— i, sobretot, entenen de manera molt parcial, incompleta o errònia el que llegeixen; per tant, la sorpresa per aquesta dada és mínima. La indignació és comprensible, però per si sola no canvia les coses. Plànyer-se de la falta d’hàbit lector o de la manca de recursos per als centres educatius per organitzar i dinamitzar —sobretot dinamitzar— biblioteques escolars de debò no resol el problema real: les mancances profundes i greus de comprensió lectora. Certament, és molt preocupant que els nostres infants i joves tinguin un nivell baix de comprensió lectora perquè com diu Gregorio Luri, «a partir de 4t d’EP els nens i nenes deixen d’aprendre a llegir per aprendre llegint»; per tant, si no dominen la lectura difícilment aprendran continguts nous amb profunditat i rigor i, encara més difícilment, adquiriran el vocabulari i els mecanismes de raonament que necessiten per entendre conceptes més complexos i, al capdavall, la societat i el món que els envolta. 

El Departament d’Ensenyament —el mateix que ha suprimit les lectures prescriptives i qualsevol cosa que s’hi assembli del currículum— ha dissenyat un Pla lector que dedica una hora a la setmana (a l’ESO) a la lectura amb els objectius de fomentar l’hàbit lector, estimular el gust per la lectura i desenvolupar la comprensió lectora. El curs passat vaig fer una enquesta entre professorat de Català per saber com organitzaven i com funcionava l’hora de lectura. De les respostes que vaig rebre —per bé que assumim la representativitat molt parcial de la situació—, se’n pot despendre que l’organització i el funcionament d’aquesta activitat són un desgavell perquè cada centre la planteja com vol o com pot, pensant més en complir les indicacions del Departament sobre l’existència d’aquesta hora de lectura que no pas en l’objectiu i l’eficàcia de l’activitat. Doncs a la vista dels resultats —els dels nivells de comprensió de l’alumnat i els de l’enquesta—, diria que aquest Pla lector erra el tret de totes totes.

Pel que fa a l’intent de fomentar l’hàbit lector, remeto al títol d’aquest text. Sabem de sobres que tenir l’hàbit de fer alguna cosa no ens fa necessàriament bons en allò o no ens resol els problemes: podem tenir l’hàbit de raspallar-nos les dents dos cops al dia, però patir gengivitis; i podem tenir l’hàbit de practicar algun esport, però no ser jugadors especialment destres o bons. El gust per la lectura és quelcom molt personal i que no es pot imposar; de la mateixa manera que no podem pretendre que a tothom li agradi la gastronomia japonesa o la música de moda per molt que els mitjans de comunicació la difonguin per terra, mar i aire. En canvi, desenvolupar la comprensió lectora sí que és quelcom que es pot aconseguir amb un bon entrenament —allò de l’esport que deia abans—, però perquè sigui així cal un entrenador ben preparat i un pla de treball exhaustiu i amb sentit. En aquest sentit, Roberto Casati constata que «el context escolar és fonamental perquè és també el context en què s’aprèn a llegir. Parlo de la lectura aprofundida, de l’exercici d’abordar un text llarg i complex sense perdre el fil, entendre el que es llegeix i, a ser possible, poder-ho explicar. No surt de forma natural, se n’ha d’aprendre, i un cop après, cal protegir-ho». 

Arribats a aquest punt, soc del parer que, tal com està plantejada actualment, l’hora de lectura no assoleix cap dels tres objectius, justament perquè aquests tres objectius es barregen i no es corresponen amb les accions que duem a terme per intentar assolir-los. Proposar als alumnes de 1r a 4t d’ESO una hora de lectura setmanal —distribuïda de les maneres més rocambolesques i rebuscades en la jornada escolar— en què senzillament agafin un llibre i llegeixin —mentre el professor de torn controla que, com a mínim, no distorsionin aquella hora lectiva, en el sentit original del terme— està condemnat a fracassar i no va més enllà de ser un eslògan de màrqueting barat per tranquil·litzar les consciències dels dirigents departamentals. 

Així, doncs, el que cal, si volem un Pla lector de debò —i no un de prim com una orella de gat, que deia el poeta—, és posar l’objectiu en l’entrenament de la comprensió lectora. La resta, és a dir l’hàbit lector i el gust per la lectura, ja arribaran, si és que han d’arribar. Al capdavall, no és imprescindible que a tots els adolescents els agradi llegir, però sí que és imprescindible que tots els adolescents sàpiguen llegir en els termes que planteja suara el filòsof italià. Si aconseguim això, és molt probable que n’hi hagi alguns que hi trobin gust i plaer i, per tant, adquireixin l’hàbit de la lectura com una activitat central en la seva vida. Tanmateix, si no saben llegir, si la lectura és una dificultat que en molts casos és vista com un repte insuperable o un obstacle insalvable, no aconseguirem ni una cosa ni l’altra i, per acabar-ho d’adobar, tindrem ciutadans ignorants i sense capacitat de pensar amb rigor —ves que no sigui justament aquest l’objectiu dels nostres polítics, però no vull ser tan malpensat.

C. S. Lewis està convençut que «la excelencia en la lectura, como la excelencia en cualquier otra actividad, no puede alcanzarse sin experiencia ni disciplina y, por tanto, no está al alcance de los más jóvenes». Tanmateix, m’agafo a l’experiència i la disciplina que esmenta el professor perquè, si es col·loquen a la diana de l’hora de lectura, és molt probable que els resultats millorin notablement. Però no deixem Lewis perquè en un altre moment del seu assaig —publicat per primera vegada el 1961— descriu el que ell anomena «lector no literari» que, resumint-ho molt, es caracteritza per: repetir els mateixos models textuals (bàsicament narracions); llegir només amb la vista (és a dir, sense parar atenció a la profunditat del text); no ser conscient de l’estil perquè llegeix superficialment; buscar l’element verbal mínim (és a dir, la brevetat i la simplicitat lingüística), i preferir l’avanç ràpid de la història. El cas és que quan vaig llegir aquesta descripció, vaig pensar que Lewis (des del 1961!) feia un retrat robot perfecte dels nostres alumnes i, alhora, ens retreia el que com a professorat no fem del tot bé. Si el que volem és formar «lectors literaris» —és a dir, atents, profunds, rigorosos, rics…—, cal que basem l’entrenament de la lectura en la diversitat textual, l’atenció, l’anàlisi i la reflexió sobre el què i el com, l’extensió i la solidesa lingüística i el valor del pensament per sobre de la mera acció.   

A partir d’aquí, podem dissenyar un Pla lector que ho sigui de debò i que vagi més enllà d’imposar un hàbit sense monjo. Així, el primer que necessitem —continuo amb el símil esportiu, pobre, si voleu, però eficaç— és un bon entrenador. El professorat especialista en filologia, en literatura i en filosofia, probablement, són els millors candidats per fer aquesta tasca: dominen el vocabulari, l’escriptura, els recursos literaris, etc. A més, són persones tocades pel gust per la lectura i segur que de retruc sabran despertar-lo en l’alumnat —ni que sigui en un o dos, no perdem l’optimisme. No ens ha de fer por reconèixer que hi ha professors que llegeixen molt poc, que no llegeixen i que, sense miraments, admeten que no els agrada llegir. Aquest segment del col·lectiu ha de quedar al marge de la responsabilitat d’ensenyar els infants i joves a llegir perquè assignar una tasca a personal que no està preparat per fer-la —ni vol estar-ho— és una irresponsabilitat que ratlla la negligència.

L’altre element imprescindible per entrenar la comprensió lectora és la diversitat textual que vagi més enllà de narracions buides, previsibles i repetitives. En aquest punt s’obre el meló: s’ha d’obligar a llegir les obres clàssiques? Hauré de deixar la reflexió profunda per un altre moment, però apunto un parell d’idees. D’entrada, el que em sembla indiscutible és que els textos clàssics s’han de conèixer; però això no vol dir que s’hagin de llegir. En segon lloc, aquestes obres s’han de llegir quan hom estigui preparat per fer-ho; és a dir, quan hagi entrenat molt i bé. En les circumstàncies actuals, fer llegir a pèl —i tothom sap que això passa— qualsevol clàssic universal de qualsevol moment, època o període em sembla una temeritat que només pot acabar amb una deserció col·lectiva de possibles lectors. Per tant, cal diversitat de textos —literaris i no literaris, és clar—, però seleccionats amb criteri per aquells bons professionals que esmentava abans perquè, tornant a Lewis, «la mayor salvaguarda contra la mala literatura es experimentar en su plenitud la buena». A la varietat textual, cal afegir-hi la multiplicitat de suports. Per descomptat, penso que s’ha de prioritzar la lectura en paper perquè ajuda a entrenar l’atenció, la lectura pausada i reflexiva, facilita la relectura, etc. Però també cal aprendre a llegir en suports digitals, perquè els mecanismes de lectura són diferents i n’hem de ser conscients, perquè si els dominem podrem evitar que ells ens dominin a nosaltres. Finalment, hem d’afegir un darrer ingredient a aquesta recepta: el temps. I no em refereixo a la distribució de l’hora de lectura en l’horari escolar, sinó a la capacitat d’aconseguir que durant aquella estona el temps s’aturi i puguem centrar tota l’atenció en el text que tenim al davant, en cada paraula per veure com està construït, per veure com diu el que diu i com ho rebem.

Tot plegat ens porta a haver-nos de replantejar el Pla lector per atribuir-li un primer objectiu essencial: tenir una bona competència lectora. Sense això, la resta d’objectius —l’hàbit lector, el gust per la lectura, el criteri literari— són impossibles d’assolir, fins al punt que, qualsevol acció que emprenem per arribar-hi serà un fracàs si no hem posat uns bons fonaments en comprensió lectora. Això passa, també, per  deixar en mans dels professionals experts i convençuts totes aquestes tasques i per donar més hores a les matèries de llengua i literatura. Bé, ha de ser així si des dels despatxos es creuen de debò que la comprensió lectora és fonamental per formar ciutadans cultes, rigorosos i lliures. Jo n’estic cert.