«Una història és una col·laboració entre el narrador i el públic, l'escriptor i el lector. La ficció no és només il·lusió, sinó confabulació.
Sense un lector no hi ha història. Per molt ben escrita que estigui, si no es llegeix, no existeix com a història. El lector fa que existeixi tant com l'escriptor. És probable que els escriptors ignorin aquest fet, potser perquè els molesta.
La relació entre l'escriptor i el lector es considera popularment una qüestió de control i consentiment. L'escriptor és «el mestre», que atreu, controla i manipula l'interès i l'emoció del lector. A molts escriptors els encanta aquesta idea.
I els lectors mandrosos volen escriptors dominants. Volen que l'escriptor faci tota la feina mentre ells es limiten a veure-ho passar, com a la televisió.
La majoria dels supervendes estan escrits per a lectors que estan disposats a ser consumidors passius. Els comentaris que apareixen a les cobertes sovint destaquen el poder coercitiu i agressiu del text: passaràs les pàgines compulsivament, un llibre punyent, que et remourà per dins, que t'obrirà la ment, que et farà aturar el cor...Què és això, una tortura amb electroxoc?
De l'escriptura comercial d'aquest tipus, i del periodisme, provenen els clixés sobre com escriure: «Atrapa els lectors des del primer paràgraf», «Impacta'ls amb escenes increïbles», «No els deixis temps ni per respirar», etc.
Ara bé, molts escriptors, sobretot els que estan immersos en programes acadèmics de ficció, tenen l'intel·lecte i l'ego tan immersos en el que diuen i en com ho diuen que s'obliden que ho estan dient a algú. Si el consell d'«agafa'ls i remou-los per dins» té alguna utilitat, és que almenys recorda a l'escriptor que hi ha un lector al qual cal agafar i remoure per dins.
Però només perquè t'adonis que la teva feina pot ser vista per algú que no sigui el professor d'escriptura creativa, no cal que entris en mode atac i deixis anar els rottweilers. Hi ha una altra opció. Pots considerar el lector no una víctima indefensa o un consumidor passiu, sinó un col·laborador actiu, intel·ligent i digne. Un còmplice, un coil·lusionista.
Els escriptor que opten per intentar establir una confiança mútua pensen que és possible atreure l'atenció dels lectors sense necessitat d'agredir-los verbalment. En lloc d'agafar, espantar, coaccionar o manipular un consumidor, els escriptors col·laboratius miren d'interessar un lector. Es tracta d'induir o seduir la gent perquè avanci amb la història, perquè hi participi, perquè hi uneixi la seva imaginació.
No es tracta d'una violació: es tracta d'un ball.
Penseu en la història com un ball, i el lector i l'escriptor com a parella de ball. L'escriptor mana, d'acord, però manar no és pressionar; és establir un camp de reciprocitat en què dues persones es poden moure de manera col·laborativa i amb gràcia. Un tango és cosa de dos.
Els lectors als quals només se'ls ha agafat, colpejat, esbudellat i electrocutat poden necessitar una mica de pràctica per interessar-s'hi. Pot ser que necessitin aprendre a ballar el tango. Un cop l'hagin provat, no tornaran a estar entre els pitbulls.»
Ursula K. Le Guin. «Una qüestió de confiança». A: L'onada a la ment. Xerrades i assaigs sobre l'escriptura, la lectura i la imaginació. Traducció d'Elena Ordeig. Raig Verd, 2022. P. 287-288.
No hi acabo d'estar massa d'acord. Seguint amb el seu símil, no crec que un compositor d'avantguarda o de rock progressiu o underground, etc. pensi en la seva música per a ser ballada o, fins i tot, per a ser compresa. Un que faci salsa o tangos és evident que sí. I , a la inversa, un bon amant de la música, però a qui no li agrada ballar (o no en sap) pot entrar perfectament en una obra, encara que el compositor no hagi pensat mai en l'oient. A més, no m'imagino escriptors com Joyce o Faulkner pensant massa en el lector ; si ho haguessin fet, ni hi hauria Ulisses ni El soroll i la fúrica, dic jo.
ResponEliminaM'ha agradat el concepte aquest de lectors mandrosos.
EliminaEls símils, en general, em fan basarda —sobretot els nàutics, allò de això és un vaixell i hem de remar tots (dit per l'encarregat de marcar el ritme a galeres), per exemple, o Ítaques i d'altres mandangues—.
Pel que fa a l'Ulisses i El brogit i la fúria (o La mort i la primavera, si em colles), no m'imagino ni Joyce ni Faulkner ni Rodoreda pensant en el lector ni un sol instant. S'ho deien per a ells, rotllo monòleg interior, crec jo.
Ben mirat, tampoc m'agraden a mi els símbols. Sí no, en diem la proposta d'Ursula (per altra banda, molt bona escriptora) amb això de ballar, que ho he trobat una comparació poc afortunada. No crec jo que es pugui comparar la lectura amb ballar a no ser que ballis sol i al teu aire..A més, que vol dir que un autor pensi en EL lector, així en singular ? I l'immensa majoria dels escriptors hi pensen de debò, en el lector ?
EliminaVolia dir "símils"....lapsus teclate
EliminaEstà bé, sí, això de "lector mandrós"... però vols dir que un lector mandrós no llegirà només best-sellers o l'Hola ? Quasi tots els llibres, mínimament demanen treure't la són de les orelles (i dels ulls i la ment).
EliminaNo em vull fer pesat, disculpa. Tornant-ho a llegir, penso que això de l'"agressivitat" amb el lector potser sí que es pot donar, però jo crec que és molt més senzill, que quan escrius vols que el text funcioni per sí mateix i per a tu com a autor.
EliminaCom que jo només estic a l'altra banda, la de lectora, no en tinc ni idea que pot passar pel cap dels autors. L'únic que sé és que jo, quan llegeixo, m'hi faig tant com puc i acabo les històries a la meva manera. I no em refereixo als finals, precisament. M'és ben igual la intenció de l'escriptor, si és que en tenia cap. Ells fan la seva feina i jo faig la meva. Fins aquí sí que funciona bé el símil del tango.
Elimina