«Una història és una col·laboració entre el narrador i el públic, l'escriptor i el lector. La ficció no és només il·lusió, sinó confabulació.
Sense un lector no hi ha història. Per molt ben escrita que estigui, si no es llegeix, no existeix com a història. El lector fa que existeixi tant com l'escriptor. És probable que els escriptors ignorin aquest fet, potser perquè els molesta.
La relació entre l'escriptor i el lector es considera popularment una qüestió de control i consentiment. L'escriptor és «el mestre», que atreu, controla i manipula l'interès i l'emoció del lector. A molts escriptors els encanta aquesta idea.
I els lectors mandrosos volen escriptors dominants. Volen que l'escriptor faci tota la feina mentre ells es limiten a veure-ho passar, com a la televisió.
La majoria dels supervendes estan escrits per a lectors que estan disposats a ser consumidors passius. Els comentaris que apareixen a les cobertes sovint destaquen el poder coercitiu i agressiu del text: passaràs les pàgines compulsivament, un llibre punyent, que et remourà per dins, que t'obrirà la ment, que et farà aturar el cor...Què és això, una tortura amb electroxoc?
De l'escriptura comercial d'aquest tipus, i del periodisme, provenen els clixés sobre com escriure: «Atrapa els lectors des del primer paràgraf», «Impacta'ls amb escenes increïbles», «No els deixis temps ni per respirar», etc.
Ara bé, molts escriptors, sobretot els que estan immersos en programes acadèmics de ficció, tenen l'intel·lecte i l'ego tan immersos en el que diuen i en com ho diuen que s'obliden que ho estan dient a algú. Si el consell d'«agafa'ls i remou-los per dins» té alguna utilitat, és que almenys recorda a l'escriptor que hi ha un lector al qual cal agafar i remoure per dins.
Però només perquè t'adonis que la teva feina pot ser vista per algú que no sigui el professor d'escriptura creativa, no cal que entris en mode atac i deixis anar els rottweilers. Hi ha una altra opció. Pots considerar el lector no una víctima indefensa o un consumidor passiu, sinó un col·laborador actiu, intel·ligent i digne. Un còmplice, un coil·lusionista.
Els escriptor que opten per intentar establir una confiança mútua pensen que és possible atreure l'atenció dels lectors sense necessitat d'agredir-los verbalment. En lloc d'agafar, espantar, coaccionar o manipular un consumidor, els escriptors col·laboratius miren d'interessar un lector. Es tracta d'induir o seduir la gent perquè avanci amb la història, perquè hi participi, perquè hi uneixi la seva imaginació.
No es tracta d'una violació: es tracta d'un ball.
Penseu en la història com un ball, i el lector i l'escriptor com a parella de ball. L'escriptor mana, d'acord, però manar no és pressionar; és establir un camp de reciprocitat en què dues persones es poden moure de manera col·laborativa i amb gràcia. Un tango és cosa de dos.
Els lectors als quals només se'ls ha agafat, colpejat, esbudellat i electrocutat poden necessitar una mica de pràctica per interessar-s'hi. Pot ser que necessitin aprendre a ballar el tango. Un cop l'hagin provat, no tornaran a estar entre els pitbulls.»