un enigma incomprensible

«Per bé que l'única novel·la d'Emily Brontë ara és àmpliament reconeguda pels especialistes com «l'obra d'un geni», la diversitat de lectures que ha inspirat és extraordinària...El llibre s'ha llegit des de moltes perspectives diferents —marxista, psicoanalítica, feminista, teològica, com a resposta a les tradicions literàries gòtica i romàntica, com una novel·la psicològica sobre abjecció, desordre de personalitat i altres trastorns psiquiàtrics, per citar-ne només unes quantes. Però també hi ha un marcat desacord entre els especialistes sobre de què tracta el llibre en realitat. Els acadèmics, i no pas tots de departaments de literatura, en absolut, han trobat tot un seguit de significats contradictoris en la novel·la. Emily Brontë és una platònica. Les formes reals existeixen més enllà de les il·lusions d'aquest món natural en el regne de l'ànima. Altres han afirmat que era una estoica. No, oposen d'altres, ha abraçat una forma de naturalisme. Ella creia en Déu. No creia en Déu. La seva proximitat al metodisme i el seu entusiasme expliquen les intenses emocions de la narrativa. Pel que veiem, moltes idees hi troben un niu, en aquest llibre. Tot llegint, vaig trobar el títol següent: «Teoria dels sistemes de família, addicció i Cims borrascosos d'Emily Brontë».

Vaig llegir la novel·la per primera vegada als tretze anys, en una casa de Reykjavík, a Islàndia. El pare investigava sobre les sagues, i la mare, les meves tres germanes i jo anàvem a l'aventura, que en el meu cas va resultar ser tant una aventura interior com exterior. Era estiu. El sol no es ponia, i jo llegia novel·la rere novel·la amb deler, feliç: Austen, Twain, Dickens, Dumas, Balzac i les Brontë, entre d'altres. Les meves dues novel·les favorites d'aquell estiu van ser Jane Eyre i David Copperfield, històries sobre dos orfes maltractats, a qui jo estimava com a mi mateixa, amb una marcada identificació que he conservat de gran. També em va entusiasmar l'experiència de llegir Cims Borrascosos, però el llibre i els seus éssers ferotges, que mossegaven, clavaven bufetades i cops de puny, i aquelles maneres totalment sagnants, m'espantaven i, alhora, em desconcertaven. Jo tenia una forta sensació que en aquell llibre el bé i el mal, el bo i el dolent, àngels i dimonis estava tot barrejat, i que no servia de res intentar destriar els uns dels altres. La novel·la contenia una combinació inusitada de por i emoció que no m'ha deixat de córrer per les venes des de llavors.

[...] Aquest preàmbul a la meva pròpia lectura de la novel·la pretén ser alguna cosa més que un seguit d'anècdotes sobre velles crítiques, política literària i bons escriptors amb els quals discrepo, les opinions tan i tan diverses dels especialistes, el meu primer contacte amb el llibre a Reykjavík fa molts anys...La meva intenció és presentar Cims borrascosos a través de la fenomenologia de la lectura —l'experiència en primera persona d'un text interessant— que crec que està íntimament associada al problema de Cims borrascosos en si mateix i de la fama que té, ara ben consolidada, com un enigma incomprensible que està per resoldre.

[...] Un llibre estimat roman en el lector com un fantasma, amb ressonàncies conscients i també inconscients.

He llegit Cims borrascosos a intervals periòdics al llarg de la meva vida, i no ha deixat mai de seduir-me amb la mateixa urgència que ho va fer quan tenia tretze anys. Tot i que el meu jo madur està tan curull de lectures que soc obesa comparat amb el meu jo jove, la força emocional del llibre es manté intacta, i quan el torno a llegir m'és difícil distanciar-me de les veus que ocupen el text per mitjançar en elles i donar-los l'escrutini que mereixen. La paraula borrascós descriu molt bé la meva experiència de lectura: rebo un cop fort que em fa perdre l'equilibri, de vegades m'arrenca de terra i tot, però sempre m'empeny en una sola direcció: cap al final del llibre.»

 

Siri Hustvedt. Mares, pares i més. Apunts sobre la meva família real i literària. Traducció d'Imma Estany. Edicions 62, 2022. P. 179-185.