sylvia plath a yorkshire

Yorkshire, Anglaterra

2 de setembre de 1956

Estimadíssima mare,

Tant de bo poguessis veure la teva filla, ara, com una autèntica conversa al clan Brontë, amb jersei de llana gruixut, pantalons, mitjons llargs, amb una tassa de cafè fumejant a l'habitació d'en Ted, al pis de dalt, veient per tres grans finestrals un paisatge increïble, verd i agrest, de turons pelats entravessats d'innombrables parets de pedra negra com una teranyina, amb ovelles grises llanudes que pasturen, entre gallines i vaques amb taques marrons i blanques. Un vent del nord despietat fueteja la petita casa amb una pluja furient, i els focs de carbó estan encesos. Aquest paisatge és magnífic [...]: turons increïbles, herba d'un verd intens, valls enclotades, esquitxades d'arbres com plomes, amb un rierol clar al fons que fa olor de torba.

Si ens enfilem a la cresta dels turons, tenim una vista d'ocell dels pobles de les valls. És com estar asseguda al capdamunt del món, i les extensions purpúries de torbera es perden en la distància en línies corbes. No havia sigut mai tan feliç; això és feréstec i solitari, un lloc perfecte per treballar i llegir. Em sembla que, bàsicament soc una ermitana amant de la natura. Per fi en Ted i jo som a casa.

El pares d'en Ted són gent de Yorkshire, senzilla i entranyable, i me'ls estimo tots dos...

11 de setembre de 1956

 

Estimadíssima mare,

[...] No m'hauria imaginat mai que el camp em podria agradar tant com el mar, però aquestes brugueres el superen, amb l'esplèndida llum de color maragda sempre canviant, els animals, i tot tan feréstec. He rellegit Cims borrascosos aquí i aquesta vegada l'he sentit més que mai...

Sylvia Plath. Cartes a la meva mare. Traducció de Marta Pera Cucurell. Periscopi, 2023. P. 333-335.

cims borrascosos a l'illa de maians

 

 

L'illa de Maians és el podcast de literatura i pensament de la llibreria Ona, que dirigeix i presenta el filòsof i músic Bernat Dedéu. S'emet cada dijous i està disponible a les principals plataformes de Podcast. Cada capítol de L'illa de Maians té com a protagonista un llibre o un autor al voltant del qual gira la conversa, es debat i es comparteixen idees.

#109 26 ene 2023

el capítol tres

«Els moviments lingüístics circulars d'aquest capítol ple d'al·lucinacions són impressionants. Mentre jo, la lectora, tinc Cims borrascosos a les mans i llegeixo el diari d'en Lockwood, en Loockwood té el llibre de Branderham amb el diari de la Catherine que discorre paral·lel i que entra en el llibre imprès que té a les mans, i que llegeix. Mentre està tancat en aquesta estança dins d'una altra estança, aquest espai de textos que competeixen entre ells, l'un dins de l'altre, que es metamorfosen en una estança-somni amb un fantasma que sagna, en Lockwood es val d'uns llibres per protegir-se d'aquesta visitant esgarrifosa. Aquest gest patètic gairebé resulta còmic i es podria interpretar com la seva sortida gradual del somni, acompanyat d'una lucidesa creixent. El lector es diu a si mateix que només és un llibre. Tan sols llegeixo. El qui somia es desperta i diu: gràcies, Senyor, només ha estat un somni, només era producte de la meva imaginació.

Però en el marc del capítol 3, els límits entre allò real i allò imaginari, natural i sobrenatural, centre i marge, autoritat i revolta, entre la vigília i el son, entre la mort i la vida, entre el autor i el lector, masculí i femení, el jo i l'altre, humà i animal, entre dins del llibre i fora del llibre, es dilueixen l'un en l'altre. No es mantenen separats. Les barreres entre ells no resisteixen. Després de posar-se a cridar adormit, i d'explicar el somni a en Heathcliff, en Lockwood presencia com en Heathcliff obre la finestra d'una estirada i suplica a la invenció del somni, al fantasma «Entra! Entra! Cathy, vine, una vegada més! Oh! Estimada del meu cor!, escolta'm aquesta vegada, Catherine per fi!». Però no hi ha cap aparició de l'estimada, a fora de la finestra oberta, només una ventilació freda, només glopades de vent i neu que irrompen de fora.

[...] Aquest capítol sorprenent sens dubte és una evocació de la pròpia imaginació, del llegir i el somiar, i les imatges mentals que generen, com una visió prèvia condensada del que ha de venir en la novel·la, un capítol que introdueix el lector dins de les seves múltiples ambigüitats. Els textos són fantasmes, al capdavall. El cos de l'autora no és enlloc que es vegi, però la paraula escrita és la nostra principal forma de comunió amb els morts. Tots els lectors estan posseïts per múltiples fantasmes. I una vegada els textos han estat digerits, continuen vius dins nostre, i no solament quan pensem desperts, sinó de vegades també en els somnis que tenim, en les ficcions nocturnes espontànies que tots creem.

Cims borrascosos és una novel·la salvatge, apassionada i intensa. Això és el que molts dels crítics inicials, incomptables lectors i molts experts al llarg dels anys han sentit —amb repugnància, horror i plaer—, i el que han intentat explicar o justificar. Han bandejat sense contemplacions els dimonis balladors que no s'atrevien a mirar a la cara. Han bastit unes estructures teòriques rígides, de vegades senzilles i de vegades complexes, moltes de les quals s'ensorren sota pressió, i s'han presentat amb les seves pròpies ficcions moralitzants, romàntiques o ideològiques, que els han portat a llegir allò que al text no hi ha, o allò que només hi és en part. És un fet molt habitual. Lectors de tota mena eliminen la complexitat i la substitueixen pels seus propis tòpics a fi d'evitar les molèsties de la incertesa.

Cada vegada que he llegit la novel·la, la seva història m'ha agafat pel coll i m'ha portat panteixant fins al final. No soc l'única. Tanmateix, sé que és un llibre, i sé que és un llibre que sap que ho és. És un objecte que s'obre i es tanca, i que pots deixar al prestatge. Però Cims borrascosos esgrimeix dins seu una filosofia ferotge, que anul·la la idea mateixa de la categoria fixa. Crec que és per això que el llibre s'ha negat a assentar-se dins meu,  i per això l'he tornat a llegir tantes vegades. Perquè els marges entre una cosa i una altra, el límit entre les paraules de la pàgina i jo, constantment ballen mentre llegeixo, el llibre no reposa tranquil en el que anomeno jo mateixa. Em corre amunt i avall, i sempre em fa canviar el color del pensament.»

 

Siri Hustvedt. Mares, pares i més. Apunts sobre la meva família real i literària. Traducció d'Imma Estany. Edicions 62, 2022. P. 207-209.

el món natural

 

«Les descripcions exuberants del temps sovintegen en la novel·la. Vent, aire i cel hi són sempre presents, igual com les estacions canviants que castiguen, gelen, escalfen, amaguen i revelen roques, erms, bruguerars, ocells i animals, incloent-hi els animals humans. El tumult atmosfèric canviant de Cims borrascosos no es pot descriure com l'escenari de la novel·la, aquella paraula tan preuada en els cors de professors de secundària, que tractaven les novel·les com teatres amb un teló de fons davant del qual els personatges es veuen en relleu quan avancen pels moviments de la trama. Les tempestes de la novel·la no respecten les fronteres entre personatge, escenari i trama. No respecten els límits entre persona i entorn, entre jo i altre, ni tan sols entre humà i roca. Crec que això explica en part per què el llibre emociona i alhora angoixa molts dels lectors.

La novel·la esmicola no tan sols les convencions establertes de la ficció realista del seu temps, sinó també les categories estructuradores per pensar com funciona el món. Aquesta història borrascosa es nega a dividir el món segons les categories acceptades. Els seus elaborat moviments metafòrics sembla que se sacsegen amb una versió de panpsiquisme, la idea que la ment o l'esperit, Geist, està en tot i és de tot, però de fet, potser això és simplement el que és el món natural: és viu. Cap al final del llibre, en Heathcliff diu  de la Catherine difunta: «Què hi pot haver que no estigui relacionat amb ella?...Ni tan sols puc mirar aquesta terra, perquè els seus trets estan gravats a les lloses! En cada núvol, en cada arbre...omplint l'aire, a la nit, i reflectint-se en cadascun dels objectes, de dia, estic envoltat per la seva imatge!». Diferents formes de turbulència desfiguren i reconfiguren els éssers humans del llibre, igual que els seus arbres. Fúria, enveja, humiliació, odi i amor esclaten en crits eixordadors, udols del vent i pluges de llàgrimes.

La Catherine descriu en Heathcliff com una terra no conreada, un bruguerar, «un ermot de gatoses i roques basàltiques». En canvi, parla del seu amor per l'Edgar Linton i la decisió de casar-s'hi amb els tòpics sentimentals de l'amor romàntic. Diu a la Nelly a la defensiva: «Estimo el terra que trepitja i l'aire que respira i tot allò que toca i cada mot que pronuncia. Estimo totes les seves mirades i totes les seves accions i tot ell, tot alhora. Així és de cap a peus. Aquí i ara!». En Heathcliff és una altra cosa per a la Catherine: «...és més jo que jo mateixa. No sé de què estan fetes les nostres ànimes, però sigui del que sigui, la seva i la meva són la mateixa, mentre que la d'en Linton és tan diferent de les nostres com un raig de lluna d'un llampec, o com el gebre del foc». Els dos mons del raig de lluna i el llampec, allò civilitzat i allò salvatge, el cel i l'infern, l'ordre domèstic i les formes cultivades de la Granja dels Tords dels Linton, i el caràcter salvatge i el caos dels Cims Borrascosos dels Earnshaw, constitueixen una contraposició molt debatuda que va apareixent al llarg de tot el llibre. Al mateix temps, no hi ha manera de separar-los. Els personatges es mouen entre un lloc i l'altre. Trepitgen la mateixa terra. Es casen l'un amb l'altre i tenen fills que uneixen les dues famílies, i estan lligats per vincles emocionals, pels diners i els records.

Bàsicament, l'acció «visible» de la novel·la té lloc en la geografia dels Cims i de la Granja. El que passa fora d'aquest territori són enraonies, rumors o està envoltat per una mena de confusió narrativa. L'aventura del senyor Earnshaw a Liverpool quan troba en Heathcliff és un relat que s'emporta a casa, però els detalls concrets són confusos. Quan en Heathcliff s'escapa, deixa el món del llibre al darrere i, una vegada torna, el lector no arriba a saber mai què li ha passat. La seva postura indica a l'Ellen que potser ha estat a l'exèrcit, però no se sap del cert. S'ha convertit en un home ric, però com? No ho sap ningú. La vida d'en Lockwood a la ciutat és un altre enigma. El que feia abans que arribés, o el que fa quan se'n va d'aquell indret remot, no té cap importància en la novel·la. La seva narració no es reprèn fins que torna a la comarca. Fora d'això, la seva vida es redueix a unes referències vagues a la «ciutat». La fugida de la Isabella Linton d'aquell espai i la vida que du després de marxar són igualment molt imprecises. Els bruguerars, i no la gent que hi viu, determinen què entra en la història i què en queda fora. Aquell indret amb els vents, el temps i les estacions canviants es pot descriure no com un escenari, sinó com el personatge viu dominant en la novel·la. El seu alè, pols i temperatura hi són omnipresents. Els éssers parlants del relat pertanyen a aquell cos natural més gran, un cos que acull éssers humans, animals i flora dins seu. Quan algú travessa els seus límits, ell o ella esdevé tènue i imprecís, i queda exclòs de la narració...».

Siri Hustvedt. Mares, pares i més. Apunts sobre la meva família real i literària. Traducció d'Imma Estany. Edicions 62, 2022.

la barrera dels quaranta

Si hay una novela en Cumbres borrascosas esta se centra en Catherine Earnshaw, atrapada entre la realidad social de Edgar Linton y el byronismo demoníaco de Heathcliff. Cuando Catherine Earnshaw y los Linton mueren, el libro se vuelve enteramente romance. Cumbres borrascosas es sobre todo la historia de los matrimonios tempranos y de las muertes tempranas. Catherine Earnshaw muere a los 18, Linton, el hijo de Heathcliff, a los 17, Hindley, a los 27, Edgar, a los 39, la pobre Isabela, a los 31 y Heathcliff, aproximadamente  a los 38, si no me fallan las cuentas. Edgar Linton tiene 21 años y Catherine Earnshaw 17 cuando se casan. Hindley se casa con Frances a los veinte, y el matrimonio —planeado en el infierno— de Heathcliff e Isabela empieza cuando él tiene 19 y ella 18. Los sobrevivientes, Hareton Earnshaw y Catherine Linton, son la única pareja feliz, y se casan a los 24 y 18, respectivamente. Todos se casan jóvenes porque intuyen que morirán pronto. A menos que Hareton y Catherine puedan desafiar su herencia, no hay un solo protagonista en el cosmos de Emily Brontë que llegue a los cuarenta —en una infortunada anticipación de que ni siquiera la robusta Charlotte atravesaría esa barrera—.

Harold Bloom. Genios. Un mosaico de cien mentes creativas y ejemplares. Traducció de Margarita Valencia Vargas. Anagrama, 2005. P. 396.

fusió de veus

«Al capítol 10, en Lockwood altra vegada frisa per sentir com continua la història, «Sí», diu», «recordo que el seu heroi havia marxat i que no se'n va saber res més durant tres anys; i que l'heroïna s'havia casat». Els personatges ficticis d'en Lockwood no són les persones vives a qui la Nelly coneixia íntimament. Són éssers del relat de l'Ellen, i es troben a un pas de distància d'ell, emocionats però llunyans. Aleshores, al començament del capítol 15, té lloc una curiosa virada en la narració. En Lockwood comença a narrar, i explica al lector que ell mateix continuarà la història, que ara ha sentit de l'Ellen íntegrament, però que l'explicarà amb la veu de la majordoma: «La continuaré amb les seves pròpies paraules, només una mica condensada. En conjunt és molt bona narradora i no crec que jo pugui millorar el seu estil». En Lockwood ara és ventríloc i, alhora, editor. La seva veu i la de la majordoma són indestriables, quan reexplica, amb algunes omissions, el que ella li ha dit amb les seves pròpies paraules.

La fusió de veus no és tan sols una qüestió d'induir el suspens o la incredulitat en el lector. Al capdavall, per continuar la narració com si la Nelly expliqués a en Lockwood la història hauria estat una decisió raonable per part de l'autora, però no és aquesta l'opció que va escollir Emily Brontë. En lloc d'això, ella va optar per enderrocar la frontera entre les dues narracions. El lector ara escolta en Lockwood escrivint com si fos la Nelly Dean. El llibre és el seu llibre. Al capítol 17, quan en Lockwood ha prosseguit la història i porta posada la màscara de la Nelly, el seu pseudònim, i el lector una altra vegada s'ha perdut en la narració d'ella, la Nelly novament s'adreça a en Lockwood (l'home que actua, o més ben dit, que escriu el paper d'ella): «Però segur que no té ganes de sentir les meves reflexions morals, senyor Lockwood; vostè pot jutjar els fets igual que jo; o almenys creu que pot fer-ho, que és el mateix». Vostè, senyor Lockwood, s'imagina que pot jutjar «aquestes coses» tan bé com jo, malgrat que vostè no les va presenciar.

La Nelly, de qui ara s'ha apropiat en Lockwood, sembla que afirma la superioritat del seu criteri burlant-se de l'home que l'escolta. Com que ell és el seu superior jeràrquic, ella suposa que ell creu, erròniament, que té una comprensió més sofisticada de la història. Fins que els narradors s'unifiquen, en Lockwood, el foraster del lloc, continua com el lector de fora de la història que escolta la Nelly narrant. Ell està un pas separat de l'acció, almenys tècnicament. Quan usurpa la narració a la Nelly en el seu propi text escrit, ells dos es converteixen efectivament en la mateixa persona, un narrador doble. Ell és ella, però una mica condensada. Ell, el foraster, fa un pas cap a dins, s'atansa a l'acció, i en fer-ho, en Lockwood, l'autor, ha canviat de sexe i de classe. S'ha convertit en la minyona.

El paper d'en Lockwood ara imita tant l'autor d'una ficció com el lector d'aquesta ficció. Ell és una persona que escriu en la veu d'un altre «jo»: la veu incorpòria de la pàgina. Ell és l'escriptor que es converteix en una altra persona mentre dura una obra de ficció. Jo soc tu. En Lockwood no és Emily Brontë, però. Emily Brontë escrivia des de darrere de la màscara masculina o sexualment ambigua d'Ellis Bell, una màscara que va fer servir per als poemes que es van publicar el 1846. Cims borrascosos va ser escrit entre l'octubre del 1845 i el juny del 1846. E. Brontë / E. Bell és l'autor de l'autor, Lockwood. E.B. és el «jo» que engendra la Catherine, en Heathcliff i tots els altres, i que insufla vida a la novel·la: «Jo soc en Heathcliff».

Siri Hustvedt. Mares, pares i més. Apunts sobre la meva família real i literària. Traducció d'Imma Estany. Edicions 62, 2022. P. 195-197.

els narradors

«Un dels aspectes que crida més l'atenció de Cims Borrascosos és la proliferació de narradors [set en total]. Cap d'ells pot ser identificat amb la veu de l'autora, i tots estan determinats per la seva classe social, educació i personalitat a l'hora d'oferir una comprensió precisa dels protagonistes, la Cathy i en Heathcliff. D'una banda, aquesta circumstància ens obliga a nosaltres, els lectors, a decidir què acceptem i què rebutgem del relat que tenim a la nostra disposició. De l'altra, instaura una incertesa radical sobre el significat central de l'experiència que els narradors intenten dotar de sentit. És crucial el fet que el text ens empenyi a dissentir dels punts de vista d'en Lockwood i de la Nelly, els dos narradors principals de l'obra».

 

Rod Mengham. Emily Brontë. Wuthering Heights. Penguin Books, 1989, p. 73.

 

tres versions anostrades d'en joseph

«—Corria rere un sagal, com de costum! —va raucar en Joseph, aprofitant el nostre moment de vacil·lació per fer anar la seva llengua malèvola—. Jo de vós, els hi ventaria la porta a la cara, mestre, tant a nobles com a plebeus! Passa pas un sol dia sense que el murri d'en Linton vingui d'amagatotis, si vós hi sou pas. I la senyoreta Nelly, quina una n'està feta, aqueixa...Queda a la cuina mirant si veniu, i quan entreu per una porta eia surt per l'atra...I aiavons la nostra gran dama fa la cort a son costat! Un comportament exemplar, rondar els camps a les dotze tocades amb el gitanet infernal d'en Heathcliff! Se pensen que soc cec, jo, però no ho soc ni mica ni mena! Vàreig veure el jove Linton que anava i venia i et vàreig veure en a tu —(aquestes paraules me les va adreçar directament)—, que vals pas re, tu, bruixa escabeiada! Que t'has aixecat i has corregut a la casa de seguida que has sentit la fressa del cavai de l'amo al camí.» 

Emily Brontë. Cims borrascosos. Traducció de Ferran Ràfols Gesa. Viena, 2022. P. 112.

«—Per córrer darrere els xicotots, com sempre! —remugà Joseph, aprofitant que nosaltres vacil·làvem per atacar amb la seva llengua. Si fos de vostè, senyor, tancaria la porta als nassos a tots, tranquil·lament i senzillament! No hi ha dia que vostè se'n vagi, que aquest gat de Linton no vingui a esmunyir-se aquí. I la senyoreta Nelly, també Déu n'hi do! Es queda a l'aguait a la cuina: tan bon punt vostè entra per una porta, Linton surt per l'altra i llavors la nostra gran dama continua el seu festeig per un altre cantó! Bonica conducta, aquesta de rondar pels camps passada la mitjanit, amb aquest dimoni horrible, aquest gitano, Heathcliff! Es creuen que sóc cec; però no ho sóc pas, no, res d'això! He vist el jove Linton arribant i marxant, i t'he vist a tu —dirigint-se a mi—, que no serveixes per a res, bruixa fastigosa!, precipitar-te a la sala just al minut que has sentit el trepig del cavall de l'amo al camí.»

Emily Brontë. Cims borrascosos. Traducció de Montserrat de Gispert. Proa, 2022. P. 106-107. (© de la traducció, 1996).

«—Per córrer radera dels bordegassos, com sempre! —va vociferar Joseph, aprofitant un moment de dubte per part nostra per ficar-hi la seva llengua verinosa—. Jo, de vostè, amo, els hi tancaria la porta als morros a tots plegats, ras i curt! No passa dia que vostè no hi sigui que no tinguem el gat d'en Linton furetejant per'quí. I la Nelly, quina mossa, també! S'està a la cuina esperant que vostè torni, i quan vostè entra per una porta, ella surt per l'altra, i allavòrens, la nostra senyorassa se'n va a festejar a una altra banda. Que maco, rondar pels camps passada la mitjanit amb aquell gitano brut i ronyós del dimoni, en Heathcliff! Es pensen que soc cego, però no ho soc pas, ni de bon tros! He vist en Linton entrant i sortint, i t'he vist a tu —es va adreçar a mi—, bruixota fastigosa que no ets bona per re! Domés saps guipar i entrar a la sala just al moment que sents els cascos del cavall de l'amo al camí.»

 

Emily Brontë. Cims borrascosos. Traducció de Marta Pera Cucurell. Vicens Vives, 2020. P. 117.

correlat objectiu

Why have you that silk frock on, then?

JOSÉ MARÍA GUELBENZU
Relato abrasador
Babelia | El País
15|12|2007

"Sólo los salvajes páramos de los que no podía separarse", dice Mario Praz de Emily Brontë, "hablaban un lenguaje con el que su corazón latía al unísono". Si puede resumirse en una frase la importancia de esta novela, ahí queda dicha. Cumbres borrascosas es una de las novelas más impetuosamente románticas que se han escrito; es un producto nacido de la prodigiosa mezcla de candidez y percepción con que su autora supo contar una historia de amor y entrega en la que las fuerzas de la Naturaleza tienen mayor y más poderosa participación expresiva que la sexualidad propia de la exaltación amorosa, pues la tienen de igual modo que una marea es en sí más poderosa que la sola agua del mar que fluye y refluye en la orilla.

En este libro, contado por un simple (Mr. Lockwood) que se apoya en el testimonio de una mujer experimentada (la señora Dean), lo que se aporta a la literatura, aparte de una obra singular y única del romanticismo, es la relación expresiva entre la Naturaleza y las pasiones humanas, lo que años más tarde T. S. Eliot definiría con el nombre de "correlato objetivo" con el que ha pasado a la historia de la crítica literaria.

Ese feliz hallazgo según el cual el movimiento de unas almas atormentadas y apasionadas se corresponde con los fenómenos de la Naturaleza y, por similitud, es narrado a través de ellos, funda un relato que, en su conjunto, se desarrolla dramáticamente entre los hijos de la tempestad y los hijos de la calma, entre el árido y salvaje Wuthering Heights y el sosegado Thrushcross Grange al pie de las cumbres.

Cumbres borrascosas es un libro abrasador, épico y tremendamente humano y saludable. Constituye un caso único en la historia literaria y su permanencia demuestra la hondura y la penetración con que su autora se introdujo en las pasiones que arrebatan al alma humana. Esta edición, cuidada y elegante, incluye una magnífica serie de dibujos a plumilla de Balthus, que aparecen reunidos al final del volumen porque se refieren a unos pocos capítulos del principio, por lo que introducirlos en su lugar de referencia habría desequilibrado el volumen.

El único punto discutible sobre la edición -y es solamente eso: discutible- proviene de la decisión del traductor de traducir el habla del criado Joseph a lo que podríamos denominar lenguaje palurdo español, recurso muy usado pero que casi siempre disuena. -

____________________

P.S.:  Entre 1932 i 1935 Balthus va crear 15 dibuixos (i 11 estudis preparatoris) fets amb ploma, inspirats en els primers capítols de Cims borrascosos. Un d'aquests dibuixos va acabar sent un quadre, La Toilette de Cathy, que il·lustra l'escena en què Cathy s'està preparant per rebre l'Edgar Linton en presència de Heathcliff, visiblement contrariat. Balthus, que llavors n'estava molt de l'Antoinette de Watteville, compromesa, al seu torn, amb un diplomàtic belga, va tenir l'acudit  de refer l'escena, però amb ell i la seva estimada (mig conilla) encarnant els personatges principals. El quadre es va exposar a Brussel·les, el 1934. No cal dir que el diplomàtic belga no s'ho va prendre gota bé.

 

una al·lucinació eròtica

«Per altra banda, hi ha una cosa, que és que hi ha una novel·la molt més gran que Solitud, però que s'hi assembla molt i que és produïda en les mateixes condicions, que és Wuthering Heights, el que aquí a Espanya acostumen a traduir per Cumbres borrascosas. Ara bé, quant al llibre d'Emily Brontë, en el cas de la família Brontë, resulta que tenim tantíssima documentació, tanta quantitat de cartes, de memòries de tota la família (perquè eren tres germanes, un germà i el pare, que tots empastifaven paper amb una profusió enorme) que no hi ha cap dubte que, a Wuthering Heights, Emily Brontë tenia perfecta consciència del que es feia. Era també la mateixa mena de novel·la —també una al·lucinació eròtica— i, com dic, en aquell cas ningú no ho posa en dubte perquè hi ha documents. Però hi ha una cosa que, des del punt de vista de la crítica, en certa manera, és avantatjós, que és que Caterina Albert no era tan bona artista com Emily Brontë. És a dir, que Solitud té el que Wuthering Heights no té, que és clivells, moments en els quals la construcció simbòlica flaqueja una mica i, aleshores, per sostenir-se, Caterina Albert ha de fer comentaris. I els comentaris demostren que la seva lucidesa quant al joc simbòlic és absoluta.»

 

Gabriel Ferrater. «Solitud, de Caterina Albert». A: Tres prosistes: Joaquim Ruyra, Víctor Català i Josep Pla. P. 65.

una mala rebuda

Quan el 1847 es va publicar Cims borrascosos, els primers lectors van reaccionar amb sorpresa i fins i tot amb indignació. Un crític nord-americà es preguntava al Graham's Magazine com era possible que algú hagués escrit una novel·la com aquella «sense haver-se acabat suïcidant», i la descrivia com «una combinació de depravació vulgar i horrors anormals, que podríem suposar escrits per una persona drogada per una barreja d'aiguardent i pólvora, que pretengués infondre sentiments de pietat i virtut en fanfarrons de pa sucat amb oli». Un altre crític del Literary World la definia com a desagradable, però alhora irresistible: «Fascinats per una màgia estranya, llegim allò que ens desagrada, ens interessem per personatges que repugnen la nostra sensibilitat [...].  En tot el relat no s'hi reconeix ni un sol tret que mereixi la nostra admiració..., i tanmateix ens sentim encisats, no podem deixar de llegir-lo». La North British Review titllava la novel·la d'un «perfecte pandemònium de criatures roïnes i brutals, barallades totes entre si i amb un llenguatge tan repulsiu que a la vista i a la oïda se'ls fa difícil de tolerar-lo». Segons el New Monthly, els personatges semblaven «monomaníacs o persones que han inhalat òxid nitrós». I tot això es deia abans que es fes públic que el seu escandalós autor no era Ellis Bell, el nom de vagues ressonàncies masculines que apareixia a la coberta del llibre, sinó una dona, que a més era filla d'un clergue anglicà!

El 1850 l'editor de Cims Borrascosos admetia que, a causa del seu contingut violent i a l'aspresa del llenguatge, la novel·la, sobre la qual planava «un horror profundament obscur» i una «atmosfera elèctrica i tempestuosa», desconcertaria els lectors que «han estat educats des del bressol per comportar-se amb temprança i per parlar amb discreció». Tot i que destacava la bondat essencial de personatges com ara l'Edgar Linton i la Nelly Dean, l'editor reconeixia que tenia seriosos dubtes sobre la moralitat de la novel·la: «No sé si és adequat o aconsellable crear éssers com en Heathcliff: m'inclino a pensar que no». El fet que aquest editor fos Charlotte Brontë, la germana d'Emily, demostra fins a quin punt l'obra va pertorbar els lectors de l'època, fins i tot els seus defensors més apassionats.

Què va fer possible que Emily Brontë, una jove aparentment reservada, provinciana i gairebé sense experiència vital, escrivís una de les novel·les més originals i importants del segle XIX? Les pàgines que segueixen s'endinsen en aquest misteri...

Melissa Fegan. Introducció a: Emily Brontë. Cims Borrascosos. Traducció de Marta Pera Cucurell. Vicens Vives, 2020. 

llegir als llibres

—Ui! Som com tothom, aquí, quan se'ns coneix bé —va observar la senyora Dean, una mica desconcertada pel meu parlament. 

—Disculpeu —li vaig respondre [Nota de la copista: Parla el senyor Lockwood]—, però vós mateixa sou, amable amiga, la prova fefaent que refuta aquesta informació. Fora de quatre localismes sense importància, no presenteu rastres de les maneres que generalment considero típiques de la vostra classe. Estic segur que heu pensat molt més del que pensa la majoria del servei. La manca d'oportunitats de malbaratar la vostra vida en foteses sense importància us ha dut a cultivar la capacitat de reflexió.

La senyora Dean va riure.

—És cert que em considero una persona equilibrada i de seny —va dir—, no ben bé per haver viscut a la muntanya, veient sempre unes mateixes cares i unes mateixes accions de cap a cap de l'any, sinó perquè he estat sotmesa a una disciplina estricta que m'ha ensenyat molt, i també perquè he llegit molt més del que us deveu imaginar, senyor Lockwood. No trobareu cap llibre d'aquesta biblioteca que no hagi fullejat i del qual no hagi extret alguna ensenyança, fora de la lleixa dels grecs i els llatins, i la dels francesos, i fins i tot aquests els sé distingir entre si. És tot el que es pot esperar d'una noia nascuda en la pobresa.

Emily Brontë. Cims borrascosos. Traducció de Ferran Ràfols Gesa. Viena, 2022. P. 82-83.

 

els temptadors abismes i turbulències de cims borrascosos

JOAQUIM ARMENGOL
Els temptadors abismes i turbulències de Cims borrascosos
Arallegim
31|3|2023

A finals del 1847 es va publicar Cims borrascosos. L'autor era Ellis Bell, pseudònim que ocultava l’Emily Brontë, la mitjana de les germanes. La família Brontë ha donat tres genis a la literatura anglesa: la Charlotte, l’Emily i l’Anne. Es diu que Jane Eyre, la cèlebre novel·la de la Charlotte, és superior a Cims borrascosos, probablement perquè és una obra més madura, però Cims borrascosos té alguna cosa d’abisme passional i de turbulència excitant que tempta i captiva moltíssim.

I com que la novel·la de l’Emily Brontë (Thorton, 1818 - Haworth, Bradford, 1848) és tan bona i suggerent, convida a la divagació, començant pel mateix títol: Wuthering Heights, que és un lloc que també podríem denominar Massís Ventós o Puig Ventós. En tot cas, “Cims borrascosos” és un espai, una possessió, una casa en brega constant i enfrontada a un altre espai, una altra possessió, la “Granja dels Tords”. Cases i llocs amb estètiques diferents que simbolitzen famílies, personatges i caràcters humans que poden definir el temperament i la manera de ser d’una època i d’un país; com una bona lliçó d’història anglesa que permet recuperar la vivència humana de l’època victoriana.

Pel que fa a la psicologia de les famílies i els personatges, els Earnshaw i els Linton, presenten caràcters petris i d’una categoria moral complexa. Sovint són éssers malaltissos i pertorbats, plens de matisos i d'una policromia espiritual ambigua, com ara la Catherine Earnshaw i en Heathcliff, la Cathy Linton i el Hareton Earnshaw, en Linton Heathcliff i l’impagable Joseph. D’altres, en canvi, formen un contrapès ètic: el senyor Lockwood, la Nelly Dean, en Hindley Earnshaw i la Isabella Linton. I aquí ens podríem qüestionar –com sembla que fa la mateixa Emily Brontë– si l’art i la literatura han d’estar al servei de la moral. I que una acció bona pot desencadenar molta destrucció i dolor. Perquè tot comença quan el senyor Earnshaw torna d’un viatge a Liverpool amb un nen gitano que adopta. Però aquesta bona acció desencadena un turment emocional i una aflicció inimaginables, en especial per la relació punyent entre en Heathcliff, el nen gitano, i la Catherine, la seva germana adoptiva, en els erms de Yorshire.

Una novel·la innovadora i revolucionària

No és estrany que Cims borrascosos es consideri una novel·la profundament innovadora i revolucionària, perquè topa amb les convencions i codis de l’època, plantant cara a la realitat d’uns personatges cruels i devastadors. S’hi tracta la violència familiar, l'alcoholisme, la pèrdua de la fe, el dogmatisme, patologies psíquiques i alienacions, passions irrefrenables, amors prohibits, el pes dels morts… A més, qui narra l’acció és la Nelly Dean, un personatge de condició social baixa que adquireix tota l’autoritat moral de la narració, cosa impensable a l’època. També podríem preguntar-nos si Cims borrascosos és una novel·la de terror, com afirma H.P. Lovecraft, perquè l’acció sembla que transcorri en l’infern, una magnífica història romàntica i tràgica o un relat de caràcter gòtic seductor i palpitant.

En tot cas, Cims borrascosos és una obra mestra i, com a tal, inclassificable. I hem de celebrar que en aquest racó de món ventós i dissortat aparegui una nova i magnífica edició a càrrec de l’editorial Viena amb la traducció de Ferran Ràfols Gesa. Una lectura inoblidable per alliberar-se de la monotonia sense fer-ne una cosa gens turmentada, ben al contrari.

 

emily bronté

Emily Brontë, Patrick Branwell Brontë, circa 1833.

Entre todas las mujeres, Emily Bronté parece haber sido objeto de una maldición privilegiada. Su corta vida no fue excesivamente desgraciada, pero, a pesar de que su pureza moral se mantuvo intacta, tuvo una profunda experiencia del abismo del Mal. Pocos seres han sido más rigurosos, más audaces, más rectos que Emily, que sin embargo, llegó hasta el límite del conocimiento del Mal.

Fue obra de la literatura, de la imaginación, del sueño. Su vida, concluida a los treinta años, la mantuvo apartada de todo Lo posible. Nació en 1818 y apenas salió del presbiterio de Yorkshire, en el campo, en las landas, donde la rudeza del paisaje coincidía con la del pastor irlandés que sólo supo darle una educación austera, en la que faltaba el contrapunto materno. Su madre murió muy pronto, y sus dos hermanas fueron también muy severas. Sólo un hermano descarriado se hundió en el romanticismo de la desdicha. Sabemos que las tres hermanas Bronté vivieron, al mismo tiempo que en la austeridad de aquel presbiterio, en el tumulto enfebrecido de la creación literaria. Las unía la intimidad de lo cotidiano, pero Emily nunca dejo de preservar la soledad moral en la que se desarrollaban los fantasmas de su imaginación. Retraída, introvertida, produce, sin embargo, vista desde fuera la impresión de ser la dulzura personificada, buena, activa, devota. Vivió en una especie de silencio que sólo fue roto exteriormente por la literatura. La mañana de su muerte, tras una breve enfermedad pulmonar, se levantó como de costumbre, bajó a estar entre los suyos, no dijo nada y sin volverse a tumbar en el lecho, rindió su último aliento antes del mediodía. No había querido ver a un médico.

Dejaba un pequeño número de poemas y uno de los libros más hermosos de la literatura de todos los tiempos, Wuthering Heights (Cumbres borrascosas).

Quizá la más bella, la más profundamente violenta de las historias de amor...

Porque el destino que, según las apariencias, quiso que Emily Bronté, aún siendo hermosa, ignorase por completo el amor, quiso también que tuviera un conocimiento angustioso de la pasión: ese conocimiento angustioso de la pasión: ese conocimiento que no sólo une el amor con la claridad, sino también con la violencia y la muerte —porque la muerte es aparentemente la verdad del amor—. Del mismo modo que el amor es la verdad de la muerte.

Georges  Bataille. La literatura y el mal. elaleph.com, 2000. P. 25-27.

 

l'estrany cas de les germanes brontë

D'esquerra a dreta, Anne, Emily i Charlotte Brontë cap al 1834.
Aquest retrat, l'únic que es conserva de les tres escriptores juntes, és obra del seu germà Branwell,
la figura del qual es correspon, segons sembla, amb la taca difuminada del centre.

ÁNGELES CASO
El extraño caso de las hermanas Brontë
La Vanguardia
13|9|2015

En lo más alto del pueblo de Haworth, al norte de Inglaterra, entre el cementerio y el paisaje rocoso de los páramos, se levanta una casa de ladrillo oscuro con dos hileras de ventanas blancas. Una vivienda firme y sobria, construida a finales del siglo XVIII para ser el hogar de los pastores anglicanos del lugar. Entre 1820 y 1855, en ese edificio discreto ocurrió un hecho excepcional: allí vivieron y crearon sus obras, escondidas del mundo, tres mujeres geniales, las hermanas Brontë, Charlotte, Emily y Anne.

Nadie de su entorno lo sospechó. Las Brontë eran raras, desde luego. Tres solteronas, como sin duda las llamarían entonces, a las que muchos recordaban de pequeñas, criándose de una manera un tanto salvaje en compañía de su hermano Branwell. Las hijas del reverendo Patrick Brontë –un irlandés de origen campesino que se había doctorado en Cambridge gracias a una beca– estaban bien educadas y eran corteses y decentes, pero desde niñas tenían costumbres extrañas. Quizá fuera porque habían perdido muy pronto a su madre y, casi de inmediato, a sus dos hermanas mayores, arrasadas por la tuberculosis. El caso es que, como cachorritos sin dueño, solían pasear solas por los páramos, bajo el sol o bajo la nieve, y algunos afirmaban haberlas visto declamando poemas en lo alto de una roca. Aunque lo más raro de todo era lo que hacían dentro de la casa, donde las crías se pasaban el tiempo leyendo y escribiendo.

Leían cualquier cosa: los poemas de Byron o las novelas de Walter Scott, los clásicos, y también sesudas revistas de literatura y hasta los diarios de Londres, con aquellos complejos asuntos políticos tan poco adecuados para unas muchachas y sobre los que luego ellas se atrevían a expresar sus propias opiniones. Y, para colmo, desde muy pequeñas, escribían sin cesar, quién sabía qué, tal vez poemas e historias semejantes a las que leían en los libros, cosas de guerreros y doncellas seducidas y sangrientas batallas. Cosas que podía permitirse Branwell, el varón, pero no unas jovencitas que debían dar ejemplo tan sólo de piedad y virtudes domésticas.

Branwell tenía talento e inteligencia. Todo el mundo sabía que estaba destinado a hacer una gran carrera. Dirigido por su propio padre, era un buen estudiante y poseía grandes dotes para la música y la pintura. Seguramente terminaría por marcharse a Londres y convertirse en alguien importante, un pintor famoso, un escritor reconocido, un político de peso.

Pero el destino de las chicas era otra cosa. Las hijas de un pastor tan sólo podían hacer dos cosas en la vida: casarse o, de no lograrlo, dedicarse a la enseñanza de niñas. Una mujer de su clase no podía permitirse ningún trabajo de tipo manual o que la obligase a estar en contacto con el público, exponiendo su honra. En cuanto a las profesiones de prestigio, las que implicaban conocimientos profundos y gran inteligencia y que conllevaban buenas ganancias y renombre, ese era territorio exclusivo de los hombres, absolutamente vedado al género femenino: una mujer no podía ser médica, ni abogada, ni juez, ni política, ni catedrática, ni ingeniera, ni nada que se le pareciese. Ni siquiera podía acceder a la universidad, aunque sólo fuera por placer.

Una joven de una familia decente sólo debía prepararse para cumplir con el gran cometido de la vida, ser buena esposa y madre. Pero casarse no era un asunto tan fácil: hacía falta poseer una dote aceptable, o belleza, o al menos un carácter sumiso. Las hermanas Brontë no cumplían ninguno de esos requisitos. Su padre no tenía ni un centavo, salvo su exiguo sueldo de párroco de la Iglesia anglicana. La belleza se había olvidado de detenerse sobre la casa rectoral de Haworth y dejar caer allí un poco de su preciado polvo dorado. Y el carácter de las muchachas, con su tendencia a querer saber de todo y a mantener sus opiniones en voz alta, no parecía hacer de ellas las mejores compañeras para un hombre de bien.

A medida que crecían, estaba cada vez más claro que iban a tener que dedicarse a la enseñanza. Al menos, Charlotte y Anne. Emily era demasiado huraña, demasiado sensible, y enfermaba gravemente siempre que se alejaba de casa y debía relacionarse con extraños. Se decidió que se quedase en Haworth, ocupándose junto a una sirvienta de las tareas domésticas y cuidando del padre. Ella convirtió ese espacio en un refugio en el que podía desarrollar al margen de cualquier mirada ajena lo mejor de sí misma: sus interpretaciones al piano, su extraordinaria poesía y, también, el aprendizaje del francés y el alemán, que estudiaba en la cocina, mientras pelaba patatas y horneaba el pan.

Charlotte y Anne, en cambio, se vieron obligadas a alejarse de aquel hogar que tanto amaban para trabajar como profesoras en internados o como institutrices de los hijos de familias ricas, sintiéndose frustradas y humilladas: tenían la sensación de estar malgastando sus vidas. Lo peor era el trato de sus empleadores, gentes mucho más incultas que ellas y que, sin embargo, amparadas en su riqueza, las miraban con superioridad, considerándolas miembros del servicio. Anne parecía resignada, pero Charlotte vivía en una constante tensión, confrontando la realidad que le tocaba vivir con sus sueños, especialmente con el viejo anhelo de convertirse en escritora. Envidiaba la suerte de los hombres, que podían hacer lo que les diera la gana sin que nadie les pusiera barreras.

Buscando una solución, intentó organizar una escuela en la propia casa de Haworth, pero no pudo llevarlo a cabo debido al estado de Branwell: el muchacho en el que se habían centrado todas las esperanzas de la familia iba de fracaso en fracaso y se refugiaba cada vez más en el alcohol y el opio, utilizado entonces como analgésico y fácil de conseguir en las farmacias. Branwell se volvía violento, y sus hermanas se desesperaban.

Fue en medio de esa situación crítica, acuciadas por la necesidad económica y por su ansia de no volver a separarse, cuando las hermanas Brontë decidieron probar suerte como autoras. Puesto que llevaban escribiendo desde muy jóvenes, ¿por qué no intentar publicar? En 1846 editaron una selección de sus poemas. Pero lo hicieron bajo seudónimos: no querían herir a Branwell ni provocar suspicacias entre sus conocidos. Una mujer que se atreviese a publicar era vista con una enorme desconfianza, y toda clase de sospechas se abalanzaban de inmediato sobre su reputación. Firmaron con los nombres de Currer, Ellis y Acton Bell, como si se tratase de tres hermanos. El libro obtuvo buenas críticas, pero vendió un único ejemplar. Charlotte entonces animó a sus hermanas a probar suerte con la novela, un género que generaba más ingresos que la poesía.

Fue así como, a lo largo de 1846, las hermanas ­Brontë permanecieron encerradas en la casa rectoral de Haworth, repartiéndose las tareas domésticas para después, por las tardes, trabajar las tres juntas en el pequeño comedor de la vivienda, en secreto para su hermano y sus vecinos. Charlotte –que acababa de cumplir los treinta años– escribió Jane Eyre. Emily –veintinueve–, Cumbres Borrascosas. Y Anne –veintisiete–, Agnes Grey. Las tres utilizaron elementos autobiográficos para componer sus historias: experiencias, amores frustrados, sueños y deseos ocultos fueron vertidos por ellas en aquellas obras que, tras ser publicadas con sus seudónimos, provocaron intensos reproches morales por parte de los críticos literarios de la sociedad victoriana: ¿quiénes eran esos misteriosos tres hermanos que se atrevían a escribir unas novelas en las que las mujeres no eran seres pasivos y sumisos, sino personas complejas, llenas de ansias y rebeldía y autoconsciencia?

Aun así, las obras se abrieron camino entre los lectores, asombrados por toda aquella pasión que las hermanas habían sabido describir con un atrevimiento inaudito. Emily, molesta por las duras críticas recibidas, decidió sin embargo no volver a publicar nunca más, y regresó serenamente a su cocina, sus poemas, su música y sus lecturas en alemán, además de sus largos paseos por las montañas. Charlotte y Anne, en cambio, se animaron a seguir escribiendo. Charlotte inició Shirley, una obra con trasfondo político, y Anne, La inquilina de Wildfell Hall, una sorprendente novela sobre la capacidad de una mujer para superar los estrechos límites impuestos por la sociedad.

Pero entonces, cuando creían haber alcanzado su sueño, la tragedia decidió dirigir su mirada perversa hacia aquella familia: en septiembre de 1848, devorado por el alcoholismo y la drogadicción, moría Branwell, con tan sólo treinta y un años. Emily no logró recuperarse de la pérdida de ese hermano al que había cuidado con devoción y, debilitada por una veloz tuberculosis, murió en diciembre, a los treinta años. Tan sólo cinco meses después, en mayo de 1849, fallecía también Anne, destruida por la misma enfermedad maldita.

Sin la compañía adorada de sus hermanas, Charlotte siguió como pudo adelante. Dio finalmente a conocer la verdadera identidad de los hermanos Bell. Continuó escribiendo –publicó en total cuatro novelas– y, como si el destino hubiera querido ser un poco clemente con ella después de tanto dolor, pudo disfrutar del éxito y del respeto de muchos escritores, a los que asombraba el inmenso talento de aquella mujer diminuta y de sus hermanas muertas. Incluso, a pesar de su edad y de la opinión en contra del reverendo Brontë, se casó a los treinta y siete años con el coadjutor de su padre. Unos meses después, en marzo de 1855, murió a consecuencia de las complicaciones de un embarazo tardío.

Patrick Brontë vivió aún seis años, viendo cómo la fama de sus hijas crecía de día en día y numerosos visitantes llegaban a Haworth en busca de algún indicio que aclarase la razón del misterioso genio de las hermanas Brontë, convertidas ya en mitos de la literatura inglesa. Cuando él falleció en 1861, la familia se extinguió al completo, como una rara planta que hubiese brotado con un esplendor inaudito durante un breve tiempo para luego desvanecerse, dejando tras de sí la huella de su belleza.

un enigma incomprensible

«Per bé que l'única novel·la d'Emily Brontë ara és àmpliament reconeguda pels especialistes com «l'obra d'un geni», la diversitat de lectures que ha inspirat és extraordinària...El llibre s'ha llegit des de moltes perspectives diferents —marxista, psicoanalítica, feminista, teològica, com a resposta a les tradicions literàries gòtica i romàntica, com una novel·la psicològica sobre abjecció, desordre de personalitat i altres trastorns psiquiàtrics, per citar-ne només unes quantes. Però també hi ha un marcat desacord entre els especialistes sobre de què tracta el llibre en realitat. Els acadèmics, i no pas tots de departaments de literatura, en absolut, han trobat tot un seguit de significats contradictoris en la novel·la. Emily Brontë és una platònica. Les formes reals existeixen més enllà de les il·lusions d'aquest món natural en el regne de l'ànima. Altres han afirmat que era una estoica. No, oposen d'altres, ha abraçat una forma de naturalisme. Ella creia en Déu. No creia en Déu. La seva proximitat al metodisme i el seu entusiasme expliquen les intenses emocions de la narrativa. Pel que veiem, moltes idees hi troben un niu, en aquest llibre. Tot llegint, vaig trobar el títol següent: «Teoria dels sistemes de família, addicció i Cims borrascosos d'Emily Brontë».

Vaig llegir la novel·la per primera vegada als tretze anys, en una casa de Reykjavík, a Islàndia. El pare investigava sobre les sagues, i la mare, les meves tres germanes i jo anàvem a l'aventura, que en el meu cas va resultar ser tant una aventura interior com exterior. Era estiu. El sol no es ponia, i jo llegia novel·la rere novel·la amb deler, feliç: Austen, Twain, Dickens, Dumas, Balzac i les Brontë, entre d'altres. Les meves dues novel·les favorites d'aquell estiu van ser Jane Eyre i David Copperfield, històries sobre dos orfes maltractats, a qui jo estimava com a mi mateixa, amb una marcada identificació que he conservat de gran. També em va entusiasmar l'experiència de llegir Cims Borrascosos, però el llibre i els seus éssers ferotges, que mossegaven, clavaven bufetades i cops de puny, i aquelles maneres totalment sagnants, m'espantaven i, alhora, em desconcertaven. Jo tenia una forta sensació que en aquell llibre el bé i el mal, el bo i el dolent, àngels i dimonis estava tot barrejat, i que no servia de res intentar destriar els uns dels altres. La novel·la contenia una combinació inusitada de por i emoció que no m'ha deixat de córrer per les venes des de llavors.

[...] Aquest preàmbul a la meva pròpia lectura de la novel·la pretén ser alguna cosa més que un seguit d'anècdotes sobre velles crítiques, política literària i bons escriptors amb els quals discrepo, les opinions tan i tan diverses dels especialistes, el meu primer contacte amb el llibre a Reykjavík fa molts anys...La meva intenció és presentar Cims borrascosos a través de la fenomenologia de la lectura —l'experiència en primera persona d'un text interessant— que crec que està íntimament associada al problema de Cims borrascosos en si mateix i de la fama que té, ara ben consolidada, com un enigma incomprensible que està per resoldre.

[...] Un llibre estimat roman en el lector com un fantasma, amb ressonàncies conscients i també inconscients.

He llegit Cims borrascosos a intervals periòdics al llarg de la meva vida, i no ha deixat mai de seduir-me amb la mateixa urgència que ho va fer quan tenia tretze anys. Tot i que el meu jo madur està tan curull de lectures que soc obesa comparat amb el meu jo jove, la força emocional del llibre es manté intacta, i quan el torno a llegir m'és difícil distanciar-me de les veus que ocupen el text per mitjançar en elles i donar-los l'escrutini que mereixen. La paraula borrascós descriu molt bé la meva experiència de lectura: rebo un cop fort que em fa perdre l'equilibri, de vegades m'arrenca de terra i tot, però sempre m'empeny en una sola direcció: cap al final del llibre.»

 

Siri Hustvedt. Mares, pares i més. Apunts sobre la meva família real i literària. Traducció d'Imma Estany. Edicions 62, 2022. P. 179-185.

cap al puig ventós hi falta gent

Hoy no buscaré la región de la penumbra;
lúgubre se consume su frágil vastedad;
y las visiones alzadas, legión tras legión,
acercan misteriosamente el mundo irreal.

Cumbres borrascosas es una eminencia solitaria que brota de una experiencia vital que me deja perplejo. Me parece que Emily Brontë está más cerca de la poeta canadiense contemporánea Anne Carson que de sus hermanas Charlotte y Anne. Hay un poder obstinado en Cumbres borrascosas y en los mejores poemas visionarios de Emily Brontë, como se ve en A menudo rechazada, pero siempre de regreso, cuya segunda estrofa encabeza este frontispicio.

El genio suele adaptarse pero nunca fue tan intransigente como en el caso de Emily Brontë. La moralidad, míresela desde donde se la mire, tiene muy poco que ver con Cumbres borrascosas, un romance salvaje que conserva su capacidad de impactar al lector común. Es de suponer que Emily Brontë no habría dicho, como Catherine Earnshaw, "¡Yo soy Heathcliff!", pero ella no necesitaba admitir la existencia de una identidad interior que resulte evidente. El mismo significado del nombre Heathcliff es emblemático del ser de la poeta-novelista.

En Últimos versos, hace una venia ante el Dios que la habita y que evidentemente no es la deidad judaico-islámica de la tradición observante:

Vanos son los innumerables credos

que anidan en el corazón de los humanos; indeciblemente vanos;

inútiles como semillas marchitadas,

vacuas espumas en la corriente infinita...

Ella habría respaldado, al lado de Emerson, el desafiante manifiesto de la confianza en uno mismo que repito aquí:

Así como las oraciones de los hombres son una enfermedad de su voluntad,

su fe es una enfermedad del intelecto.

Su gnosis privada es más difícil de entender que la de Emerson, pero Cumbres borrascosas nos permite absorberla; de hecho casi no podemos evitar unirnos a su religión privada mientras nos perdemos en Cumbres borrascosas.

Harold Bloom. Genios. Un mosaico de cien mentes creativas y ejemplares. Traducció de Margarita Valencia Vargas. Anagrama, 2005. P. 392-393.

cims borrascosos, novel·la sobrevalorada

«Cims borrascosos. És un cas de novel·la sobrevalorada que adesiara reapareix a les biblioteques de reformatori per a solteres que van tort. Deposició humida d'ànimes claustrofòbiques germinades per una imaginació tan solitària que s'absté de la realitat i la substitueix pel cartró pedra. Novel·les de poetessa turmentada i desafecta a la carn, tant de cossos àrids consumits per la febre cerebral. Per a més inri, Georges Bataille la va incloure a La literatura i el mal.»

Valentí Puig. Casa dividida. Dietari del 2022. Proa, 2023. P. 235.