«Al capítol 10, en Lockwood altra vegada frisa per sentir com continua la història, «Sí», diu», «recordo que el seu heroi havia marxat i que no se'n va saber res més durant tres anys; i que l'heroïna s'havia casat». Els personatges ficticis d'en Lockwood no són les persones vives a qui la Nelly coneixia íntimament. Són éssers del relat de l'Ellen, i es troben a un pas de distància d'ell, emocionats però llunyans. Aleshores, al començament del capítol 15, té lloc una curiosa virada en la narració. En Lockwood comença a narrar, i explica al lector que ell mateix continuarà la història, que ara ha sentit de l'Ellen íntegrament, però que l'explicarà amb la veu de la majordoma: «La continuaré amb les seves pròpies paraules, només una mica condensada. En conjunt és molt bona narradora i no crec que jo pugui millorar el seu estil». En Lockwood ara és ventríloc i, alhora, editor. La seva veu i la de la majordoma són indestriables, quan reexplica, amb algunes omissions, el que ella li ha dit amb les seves pròpies paraules.
La fusió de veus no és tan sols una qüestió d'induir el suspens o la incredulitat en el lector. Al capdavall, per continuar la narració com si la Nelly expliqués a en Lockwood la història hauria estat una decisió raonable per part de l'autora, però no és aquesta l'opció que va escollir Emily Brontë. En lloc d'això, ella va optar per enderrocar la frontera entre les dues narracions. El lector ara escolta en Lockwood escrivint com si fos la Nelly Dean. El llibre és el seu llibre. Al capítol 17, quan en Lockwood ha prosseguit la història i porta posada la màscara de la Nelly, el seu pseudònim, i el lector una altra vegada s'ha perdut en la narració d'ella, la Nelly novament s'adreça a en Lockwood (l'home que actua, o més ben dit, que escriu el paper d'ella): «Però segur que no té ganes de sentir les meves reflexions morals, senyor Lockwood; vostè pot jutjar els fets igual que jo; o almenys creu que pot fer-ho, que és el mateix». Vostè, senyor Lockwood, s'imagina que pot jutjar «aquestes coses» tan bé com jo, malgrat que vostè no les va presenciar.
La Nelly, de qui ara s'ha apropiat en Lockwood, sembla que afirma la superioritat del seu criteri burlant-se de l'home que l'escolta. Com que ell és el seu superior jeràrquic, ella suposa que ell creu, erròniament, que té una comprensió més sofisticada de la història. Fins que els narradors s'unifiquen, en Lockwood, el foraster del lloc, continua com el lector de fora de la història que escolta la Nelly narrant. Ell està un pas separat de l'acció, almenys tècnicament. Quan usurpa la narració a la Nelly en el seu propi text escrit, ells dos es converteixen efectivament en la mateixa persona, un narrador doble. Ell és ella, però una mica condensada. Ell, el foraster, fa un pas cap a dins, s'atansa a l'acció, i en fer-ho, en Lockwood, l'autor, ha canviat de sexe i de classe. S'ha convertit en la minyona.
El paper d'en Lockwood ara imita tant l'autor d'una ficció com el lector d'aquesta ficció. Ell és una persona que escriu en la veu d'un altre «jo»: la veu incorpòria de la pàgina. Ell és l'escriptor que es converteix en una altra persona mentre dura una obra de ficció. Jo soc tu. En Lockwood no és Emily Brontë, però. Emily Brontë escrivia des de darrere de la màscara masculina o sexualment ambigua d'Ellis Bell, una màscara que va fer servir per als poemes que es van publicar el 1846. Cims borrascosos va ser escrit entre l'octubre del 1845 i el juny del 1846. E. Brontë / E. Bell és l'autor de l'autor, Lockwood. E.B. és el «jo» que engendra la Catherine, en Heathcliff i tots els altres, i que insufla vida a la novel·la: «Jo soc en Heathcliff».
Siri Hustvedt. Mares, pares i més. Apunts sobre la meva família real i literària. Traducció d'Imma Estany. Edicions 62, 2022. P. 195-197.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada