correspondència

14 de novembre de 1955

Estimadíssima mare,

[...] En la meva feina hi ha unes quantes frustracions que, tot i que teòricament me les permeto, a la pràctica no deixen de preocupar-me, però faig tot el que puc per no posar-m'hi pedres al fetge. Per començar, les noies de les classes pràctiques de crítica literària tenen molts més bons coneixements que jo dels períodes literaris, i em sento totalment exclosa quan hem de «datar» fragments de prosa i de poesia dels segles XVI, XVII i XVIII. Naturalment, les seleccions no són mai de Chaucer, ni de Shakespeare, ni de Milton, ni dels russos, i molt rarament del XIX o del XX, i em sento molt ignorant. Per a aquesta classe no em puc preparar de cap altra manera que llegint, molt a poc a poc, cosa que vaig fent, la poesia d'aquests segles.

[...] Encara que llegís tot el dia cada dia durant tota la vida continuaria estant en desavantatge, i per això miro de compaginar les classes del matí (que m'encanten) i la lectura amb una certa vida cultural i social. Per mi la gent encara és infinitament més important que els llibres, i per això no seré mai una erudita acadèmica. D'això n'estic segura, i també sé del cert que la meva mena de curiositat intel·lectual i vital no quedaria mai satisfeta esgratinyant detalls per a una tesi doctoral. Senzillament, no crec que aquesta mena d'especialització estigui feta per a mi. M'agrada llegir de tot: art, psicologia, filosofia, francès i literatura, i viure i veure el món i tenir converses profundes amb la gent que hi viu, i escriure la meva poesia i la meva prosa, en comptes de convertir-me en una pedant experta en algun escriptoret de fa dos-cents anys, simplement perquè encara no s'ha escrit prou sobre ell...

Sylvia Plath. Cartes a la meva mare. Traducció de Marta Pera Cucurell. Periscopi, 2023. P. 244-245.