de casa al club: una cosa petitona i ben feta

«Recordo la primera vegada —no fa tant— que vaig girar l'últim full d'una novel·la i vaig pensar que l'amor com a metàfora s'havia acabat. El llibre era The Age of Grief, de Jane Smiley. Em va semblar un bon llibre, que aplegava anys d'estudi sobre un tema profund, però vaig trobar que era una cosa petitona i ben feta, i recordo que seia amb el llibre a la falda quan em vaig preguntar: «Per què només em sembla una cosa petitona i ben feta? Per què hi trobo a faltar una mirada més llarga, aquí?» Gairebé a l'instant em vaig respondre a mi mateixa: «El problema és l'amor. És el catalitzador erroni. No complica el tema, l'arrana». Aquest pensament em va sorprendre. Mai abans havia considerat que l'amor pogués diluir la força d'una bona novel·la en comptes de potenciar-la.

A The Age of Grief una parella de trenta-i-pocs fa deu o dotze anys que estan junts, viuen en un poblet i tenen tres nenes. La veu narrativa és la del marit: greu, intel·ligent i de confiança. Una nit d'hivern, ens explica, torna a casa en cotxe d'un concert en una església on la seva dona actuava —ell al volant amb una de les seves filles al costat i ella al darrere amb les altres dues— i sent que ella diu: «Mai no tornaré a ser feliç». Li mira la cara pel retrovisor. Tot d'una sap que té un afer i l'únic que vol és que no ho confessi.

A continuació hi ha el relat meravellosament narrat dels mesos de vida familiar que passen mentre el marit espera poder evitar la crisi oberta, i la dona va amunt i avall com un gat malalt, intentant superar silenciosament la pròpia tristesa i el sentiment reprimit. El clímax arriba quan la família sencera agafa el grip i el marit se'ls mira amb tanta bellesa, amb tanta decència que tu, el lector, et posaries a plorar en llegir la descripció escrupolosa de la febrada que al final els ha fet sucumbir a tots. El dia abans que l'última filla es recuperi, la dona desapareix. I després torna.

La genialitat de la narració rau en la calma desesperada amb què el marit va apuntant les setmanes i els mesos de sospita infeliç mentre una evidència no volguda se li va acumulant al davant: «Tinc trenta-cinc anys», ens diu a mitja història, «i em sembla que he arribat a l'edat de la pena. D'altres arriben abans. Quasi ningú hi arriba gaire més tard...No és només que sapiguem que l'amor s'acaba, que les criatures es perden i els pares moren pensant que les seves vides no han tingut cap sentit...És més que això...Després de tanta educació, de tantes atencions...la copa ha de tornar i no la pots passar, i és la mateixa copa de dolor de la qual tot mortal beu». Això. Ha dit el que havia vingut a dir i ho ha dit prou clarament.

L'últim paràgraf fa així: «Hauré de dir que vaig rebre la meva dona amb una gran pena, una pena tan gran com mai havia sentit? Tinc la sensació que el matrimoni és un petit contenidor, al capdavall, a penes prou gran per encabir-hi algunes criatures. Dues vides interiors, dues reflexions de tota una vida de la complexitat que sigui el desborden, l'esquerden, el deformen. O potser no és ni una cosa, no és res, no existeix. No ho sé, però no puc parar de pensar-hi».

La situació és digna de Tolstoi, Flaubert o Wharton —una parella de protagonistes que avança per la llarga insignificança de la vida i cau en el caos quan un dels dos treu el nas a fora un moment perquè no vol adaptar-se a la immobilitat que ve— i encara que Jane Smiley no tingui les habilitats dels mestres, els seus recursos són considerables. De totes maneres, per a mi, The Age of Grief no aconseguia arribar més enllà. La història em feia sentir tristor i penediment, però que fos una tragèdia inevitable no em convencia. Em trobava discutint-ne les premisses.

Era necessari que jo cregués que la dona està disposada a arriscar-ho tot per una experiència que li promet tornar-li el jo que no ha aconseguit assolir en el matrimoni; però la certesa que hi arribarà si se'n va amb l'home que ara mateix l'enardeix no em convencia gens. A mesura que la nouvelle avançava em trobava pensant «Si aquesta dona abandona el marit per l'amant, d'aquí sis mesos tornarà a ser on era. Res al món em faria creure que es coneixerà millor amb el segon home que amb el primer. Aquesta passió que sent és un pegot, un estupefaent. Tots l'hem viscut mil vegades. Està boja si creu que l'amor la salvarà. Jo estic convençuda que no».

I altre cop, vaig pensar, si se'n va de debò, què arrisca realment? Quan l'Emma Bovary es va deixar anar amb un home que no era el seu marit, o quan l'Anna Karènina va abandonar el seu marit, o quan en Newbold Archer estava desesperat i no sabia si anar-se'n de Nova York amb l'Ellen Olenska, aquesta gent realment s'ho estaven jugant tot per l'amor. La respectabilitat burgesa tenia el poder de fer d'aquests personatges uns pàries socials. Els caldria molta força per suportar l'exili. Potser de jugar-se-la així els arribaria la força del patiment que aporta clarividència. Avui no hi ha sancions per pagar, ni cap món de respectabilitat d'on excomunicar-te. La societat burgesa ja no existeix. Si la dona de The Age of Grief abandona el seu matrimoni, acabarà de mestressa de casa a l'altra banda del poble amb un home anomenat Jerry en comptes de Dave, al cap de deu minuts tindrà una vida social equivalent a la que li havia proporcionat el primer matrimoni, i al cap de dos anys el seu nou marit i ella es trobaran en un sopar amb l'exmarit i la seva nova dona i tothom xerrarà sense problemes. Al cap de dos anys més, un matí a la cuina o una nit al dormitori, s'equivocarà i li dirà Dave en comptes de Jerry i tots dos riuran.

Que aquest personatge frisi de passió eròtica en el moment crucial en què es confronta amb tot el que ha fet i tot el que no ha fet amb la seva vida em semblava poc plausible. Ja hauria d'haver après alguna cosa, vaig pensar. D'altra banda, si el que volia la dona era trobar la felicitat, aleshores la història només hauria pogut arribar més enllà si l'autora del personatge s'hi hagués ficat. Però Jane Smiley no s'hi ficava. Utilitzava directament la passió il·lícita de la dona com si esperés que jo, la lectora, acceptaria el desig eròtic tal qual com una urgència prou forta per alleugerir la vulgaritat tremenda d'aquelles vides desolades. Però jo no ho acceptava. No podia. En sé massa, de l'amor. Tots en sabem massa. No podia acceptar com a veritat que un afer amorós pogués arribar a fer sentir profundament a la dona (i per tant, a mi) les conseqüències dels seus propòsits insuficients. I és per això que una nouvelle d'altra banda excel·lent em va semblar una cosa petitona i ben feta. Com que estava amarada de convenció i no de veritat, la idea mateixa impedia a l'autora de preguntar-se les qüestions necessàries per aprofundir en el pensament i en l'acció.»