déu nos en guard d'un ja està fet

«Aquest matí he llençat una novel·la per la finestra del cotxe. M'ha passat aproximadament a dos quarts de dotze a la cantonada dels carrers Westlake i Miriam, a Daly City, Califòrnia. Estava plovent. Anava cap a la botiga Red Wing, al centre comercial Westgate. Necessitava uns cordons nous. Estava aprofitant per llegir unes quantes línies d'una novel·la de Julian Barnes, El sentit d'un final, aturat en un semàfor vermell. Sovint guardo un llibre sota el seient per als semàfors. Després d'uns quants paràgrafs (soc un lector lent com una tortuga, però els semàfors de Daly City són molt llargs), m'he trobat, una vegada més, simpatitzant amb l'Adrian, un personatge que, abans del començament del llibre, se suïcida per deslliurar-se de gent com en Tony, que és qui ens explica la història. Se suposa que en Tony és un home encantador i irritant alhora. Jo només l'he trobat irritant. A veure, segurament soc injust. Cervells més intel·ligents que el meu, gent que estimo i respecto, incloent-hi la meva mare, adoren aquesta novel·la. El que he llençat  per la finestra era el seu exemplar d'un club de lectura.

En fi, el que ha passat, ja ha passat. Massa tard per fer-me enrere. La frase que m'ha tret de polleguera ha estat una cosa com ara: «He escrit un correu electrònic a la Verònica i a l'assumpte hi he posat: Pregunta: ¿creus que aleshores estava enamorat de tu?».

Deixant de banda que llegeixo per fugir dels correus electrònics, he començat a tenir la sensació que hi havia alguna cosa massa calculada, no només amb el correu electrònic en si sinó també amb el misteri central del llibre, alguna cosa transparentment poc honesta sobre el perquè secret de la culpa d'en Tony. Notava com Barnes feia equilibris abans de fer una revelació d'aquelles que deixen en xoc els assistents a clubs de lectura. No ho he pogut suportar. De manera que, cosa rara tenint en compte que soc un gran acumulador de llibres, l'he llençat. Mentre m'allunyava de la cruïlla, he vist pel retrovisor com una dona s'aturava en ple pas de vianants i examinava el llibre abandonat. Portava una bossa amb queviures en una mà i un paraigua obert a l'altra. Amb molta traça i, he pensat, amb molt d'estil, la dona ha aixecat el paraigua, s'ha posat el mànec sota l'aixella de manera que ha quedat obert darrere seu, ha abaixat la mà lliure i ha agafat el llibre. Tot seguit se l'ha ficat en una de les butxaques grans de l'impermeable.»

 

Peter Orner. ¿Que hi ha algú?. Notes sobre viure per llegir i llegir per viure. Traducció Lluís-Anton Baulenas. L'Altra, 2023. P. 112-113.