els arbres, de percival everett

ALLAU
«Els arbres», Percival Everett
Al blog The Daily Avalanche
24|9|2023

 

Els arbres del sud donen un fruit estrany / Sang a les fulles i sang a l’arrel cantava Billie Holiday a la cançó Strange Fruit, sobre els linxaments d’homes negres que succeïen amb freqüència al seu país. Precisament aquests arbres sinistres són els que donen títol a la novel·la de Percival Everett.

A Money (Mississipi), un poble arquetípic del Deep South, un home blanc apareix mort a casa seva. Al seu costat hi ha el cadàver d’un home negre amb els testicles de l’altre a les mans. Unes hores després el cadàver del negre desapareixerà del dipòsit sense deixar rastre. Dos detectius forasters arriben per investigar el cas i es troben amb un segon assassinat, amb el mateix negre sostenint els testicles d’una altra víctima. Aquests fets seran el principi d’una escalada de mortaldat que aviat terroritzarà la població blanca de tota la contrada.

No trigarem a descobrir que darrera d’aquestes morts hi ha el record a Emmet Till, un adolescent negre de 14 anys que el 1955 va ser segrestat, torturat, executat amb un tir al cap i llençat al riu sota l’excusa d’haver flirtejat amb una dona blanca. Un record que ara té el regust de la revenja i que servirà d’espoleta per anar recuperant la infame corrua de linxaments que embruten la història americana. Curiosament Everett empra per explicar aquesta crònica sinistra un to lleuger i en ocasions humorístic, no tant pels successos narrats com per la manera sorneguera i fatalista amb el que són entomats. Jordi Martín Lloret fa una feina notable per aconseguir que els abundants diàlegs llisquin amb naturalitat, tot i que de segur es perd el col·loquialisme original.

—Cagondeu, els assassinats són el que més odio —va dir el xèrif Red Jetty—. Et poden amargar el dia.

—Per la vida que es perd? —va demanar el forense, el reverend Cad Fondle. Acabava de dictaminar la mort d’en Junior Junior i de l’home negre sense arribar a tocar-los.

—No, perquè és un merder.

—Hi ha molta sang —va dir en Fondle.

—Tant se me'n fot la sang. El que m’emprenya és el cony de paperassa. —En Jetty va assenyalar el terra. —Què vols fer amb els collons d’en Milam?

—Digues als nois que els fotin en una bossa. No crec que calgui que els hi cusin. Però això ho pot decidir la família.

    El xerif Jetty es va ajupir, procurant no repenjar a terra cap genoll, i va estudiar el cadàver negre. Va acalar el cap.

—Què hi veus, Red? —va demanar en Fondle.

—A tu no et sona?

—No li veig bé la cara. La té molt destrossada. A més per mi s’assemblen tots.

 

Possiblement la novel·la presenta una nòmina de personatges excessiva i hi ha més anades i vingudes de les que caldria; però el cert és que, amb una trama trepidant i misteriosa, i uns capítols breus plens de diàleg, es llegeix en un tres i no res. I, en quant al visible maniqueisme que fa de gairebé tots els blancs una colla de carallots, hi ha raons històriques ben descrites al llibre que justifiquen la revenja. Els arbres, o com es pot combinar magistralment la diversió i la fúria davant de la ignomínia.