la fúria negra de percival everett

POL TORRES
La fúria negra de Percival Everett
Núvol
22|5|2023

 

Angle Editorial publica ‘Els arbres’, sàtira detectivesca on l’autor nord-americà retrata el supremacisme blanc entre l’absurditat i el terror

La petita ciutat rural de Money, Mississipí, està orgullosament situada al Deep South dels Estats Units, també conegut de manera sorneguera com Dixieland. En aquest territori profundament blanc i armat, farcit de devots de Déu i del prejudici, s’acaben de cometre una sèrie de crims inquietants: un parell de rednecks apareixen brutalment assassinats al costat del cadàver mutilat d’un home misteriós. Resulta que la comparsa dels finats és un home negre no identificat, i sempre apareix amb els testicles extirpats dels altres homes a la mà. Per a més inri, aquest àngel exterminador es volatilitza sistemàticament de la morgue sense deixar cap rastre. Dos detectius afroamericans de la policia estatal, l’Ed Morgan i en Jim Davis, són enviats a la seva gola del llop particular per investigar un cas que remet a un dels episodis més foscos i oblidats de la història racial estatunidenca.  

Vet aquí el punt de partida sinistre i juganer d’Els arbres, novel·la de Percival Everett (Gèorgia, EUA, 1956) que Angle Editorial publica ara en català amb traducció de Jordi Martín Lloret. Autor de la mordacitat i activista de la provocació, Everett ha escrit més de trenta llibres entre narrativa, relats curts i poesia, i ha guanyat nombrosos premis literaris, entre ells el PEN Club i el de l’Acadèmia de les Arts i les Lletres dels Estats Units. En aquesta novel·la, finalista del Premi Booker 2022, l’escriptor nord-americà recull l’estela del terror racial contemporani i subverteix els seus mecanismes; el resultat no és tant una denúncia social passada pel filtre del gènere com un acte de restitució moral des de l’ofensiva política.

Everett combina amb habilitat l’humor macabre, els engranatges de la novel·la policial i les històries de fantasmes amb rerefons històric. Ho fa amb un ritme vertiginós i uns diàlegs plens d’ironia corrosiva, que exploren el xoc cultural entre unes comunitats que amb prou feines dissimulen el seu antagonisme. Darrere aquest festival de sang i sàtira racial, però, s’hi amaga una història tràgica que la comunitat negra dels Estats Units considera com a fundacional: l’any 1955, un adolescent afroamericà anomenat Emmett Till va ser acusat de flirtejar amb una dona blanca, Carolyn Bryant, per la qual cosa va resultar brutalment linxat, assassinat i llançat al riu Tallahatchie. La commoció nacional per aquest crim salvatge va impulsar decisivament la lluita pels drets civils a un país que encara avui viu en un estat de tensió permanent.

A Els arbres, Everett fa una radiografia de l’Amèrica de Trump, però no des de la complexitat ni amb rigor humanista, sinó més aviat abraçant i legitimant el clixé. Al llarg de la lectura hi trobem figures força familiars: el xèrif gras i malcarat, els seus subordinats incompetents, un forense corrupte amant del Ku Klux Klan, famílies amb genealogia endogàmica o el típic dinner de carretera botit d’assaltants del Capitoli. Cal ser un mestre del funambulisme narratiu per ser capaç de compensar tal carnavalada amb un discurs radical contra la problemàtica racial, i que té a veure amb el biaix històric de la justícia estatunidenca i la indulgència dels mateixos nord-americans envers les seves pròpies transgressions. De vegades es tracta d’una qüestió purament semàntica, d’evitar subterfugis lingüístics i construir a partir de l’autoconsciència. I és per aquest motiu que Everett no dubta a denunciar el «genocidi històric» que, generacions rere generacions, la comunitat negra ha patit a mans dels seus compatriotes blancs, sigui a cops de pedra o causa de la brutalitat policial, sigui per un crim de sang o per un bitllet falsificat.

No passa gaire temps fins que l’argument principal de la novel·la s’empantanega en el fang de l’absurditat i la hipèrbole, tornant en una espècie d’autoparòdia que recorda les distopies socials del primer Chuck Palahniuk. Però si l’autor d’El club de la lluita es reia d’una masculinitat acomplexada que, davant el seu propi crepuscle, advocava per una autodestrucció tragicòmica, Everett opta per esperonar la fabulació violenta i onanista dels oprimits. Certament, la d’Els arbres és una fórmula despietada de passar comptes històrics emparant-se en el pretext de la lliure fantasia literària. Però en cap cas és un exercici il·legítim o anecdòtic, en tant que localista. Més aviat es tracta d’una empresa calculada al mil·límetre, que centra la diana en un poble que el temps i la globalització han deixat enrere, una comunitat amargada i abandonada on el progrés social només ha arribat en forma de ressentiment. D’aquestes n’hi ha moltes, al món, de tota mena de morfologies i condicions. I la caricatura literària, lluny de ser una humiliació classista, és una forma excepcional de confrontar una nació davant les seves pròpies contradiccions.