el quixot

 

«Devia estar en plena mudança, segurament farta de col·locar llibres a les prestatgeries, endreçats per autor i ordre alfabètic, que he anat transportant de pis en pis. He viscut a onze pisos diferents. Potser, abans de posar-lo al seu lloc, se'm va acudir donar un cop d'ull al Quixot. A les mudances, qualsevol excusa és bona per aturar-se un moment. Era una edició antiga, crec que robada de la casa dels meus pares, crec que amb il·lustracions de Gustave Doré. La coberta, de tapa dura, era de color verd fosc.

Em recordo en una sala buida, asseguda a terra, l'esquena recolzada a la paret, davant la finestra, xapant-me de riure. Evidentment coneixia el començament del llibre: En un lugar de la Mancha...etcètera. I també en sabia la història a grans trets, na Dulcinea, en Sancho, els molins, els llibres de cavalleries, el bací al cap de don Quixot i tot això. Però el que estava llegint era extraordinari. Tan hilarant, que no podia parar de llegir ni de riure.

En aquella època hi havia un grupet d'autors que es consideraven postmoderns. Però és que Cervantes ja s'ho va inventar tot, fa quatre segles! Les digressions que no tornen, o que enxampen el lector amb la guàrdia baixa; la metaliteratura, les autoreferències, l'anomenada autoficció. Qualsevol cosa a què s'aventuri un escriptor ja hi és, a la millor novel·la, la més original, la més divertida de tots els temps. Tan profunda perquè no es pren seriosament a si mateixa. Són molts els qui confonen gravetat amb profunditat. I no.

A la finestra es va fer de nit, i després de dia, i de sobte tenia un munt de llibres pendents que els posàs al seu lloc, quan l'únic que havia trobat el seu espai era aquest.»

Llucia Ramis. 50 llibres que m'han canviat la vida. Il·lustracions de Julio Fuentes. Bruguera, 2020. P. 45.