la cara fosca de la masia del barça

ADRIÀ PUÉRTOLAS
La cara fosca de La Masia del Barça
El Nacional
28|2|2023

 

A principis dels anys 90, Joan Jordi Miralles (Osca, 1977) vivia amb un somni. I aquest no era precisament el de convertir-se en escriptor. Entre les parets de l’antiga Masia del Barça, al barri de Les Corts de Barcelona, i pavellons esportius de tota Catalunya, s’imaginava arribar a ser jugador professional del Barça de bàsquet. Amb aquesta idea va entrar a l’emblemàtica acadèmia esportiva de l’equip, on hi estaria quatre temporades senceres, dels tretze als disset anys, sense mai arribar a debutar amb el primer equip. Més de dues dècades després, ha utilitzat les vivències d’aquell període per escriure Triomfador (Males Herbes, Seix Barral), un relat colpidor que segueix els passos de l’Ulisses, l’adolescent que el protagonitza i que, com Miralles, també es trasllada a viure a les instal·lacions de l’equip, seguint l’impuls de triomfar en l’esport d’elit.

El que es troba a la fàbrica d’estrelles com Josep Guardiola o Andrés Iniesta, però, no és el programa modèlic que el nom de la Masia podria evocar, sinó un univers cruel i tòxic en què els adolescents es fan la vida impossible entre ells sense pràcticament supervisió adulta. És un retrat dur i basat en experiències reals, ple de vexacions difícils de digerir pel lector, que volen retratar la violència dels ambients en què conviuen els adolescents, especialment en el cas dels masculins. S’hi barregen amb altres fets d’aprenentatge, en una novel·la que parla de buscar-se a si mateix i de com podem construir la nostra identitat a través de l’impuls de les situacions límit.

Realitat i ficció

Miralles s’esforça de seguida a deixar-ho clar: la novel·la no és una autobiografia, o una obra memorialística del que ell va viure a la Masia, sinó una mera “ficció amb coneixement de causa”. “Hi ha punts i sensacions en comú, però no és la història de la meva vida”, puntualitza. Tot i això, ell, com l’Ulisses, també va deixar Manresa, on estava establerta la seva família, per passar a formar part del selecte grup d’adolescents que vivien i s’entrenaven tant a la Masia com a la residència Blume per al Barça. I ell, com l’Ulisses, tampoc arribaria a formar part del primer equip. “Vaig viure coses potents, per a les quals no estava preparat”, explica. Però també afirma que avui ja no les viu com una ferida.

No és estrany el seu èmfasi a l’hora de marcar distàncies entre realitat i ficció. Al llibre, se succeeixen els episodis de bullying, un darrere l’altre, cruels i desfermats. A un dels companys de l’Ulisses, a qui el fet ser nou el col·loca en una diana, el fan vomitar el sopar i, en acabat, l’obliguen a menjar-se’l del terra sense fer servir les mans “com un gosset”. A ell, els esportistes més veterans li llancen escombraries per sobre durant diverses nits seguides mentre dorm, només per atemorir-lo. Sense parlar, és clar, de les vexacions de caràcter sexual, que també hi abunden, per part de personatges sinistres com el Rubio.

Són alguns exemples d’un ambient contaminat per l’agressivitat dels adolescents que hi viuen, en què el protagonista experimenta cada moment com si estigués sota amenaça, sempre en tensió i a la defensiva, preparat per esquivar un atac. És un retrat, el del funcionament de la institució, que assenyala també una omissió: la de la supervisió adulta. La presència d’algun personatge adult que pugui posar fi a la violència brilla pràcticament en tot moment per la seva absència, per sobre d’uns joves que es comporten com una espècie de gladiadors cruels, dignes de pel·lícula de terror.

Una novel·la de formació?

Miralles, en lloc de concentrar-se en les fronteres de la veritat, ressalta el poder de la ficció: “aquesta història només es podia escriure des de la ficció”, afirma. I la ficció ens presenta un món dur, però, per sobre de tot, la història d’un adolescent que es busca a si mateix i que lluita per construir-se una identitat als marges que li deixen l’abús i les relacions asfixiants que veu al seu voltant. L’Ulisses vol descobrir qui és i què vol a la seva vida i el narrador l’acompanya en aquest procés, amb ‘coneixement de causa’ i certa tendresa cap al personatge.

La narració està plena d’anècdotes que il·lustren un jove amb dubtes i fam de saber, que es va obrint pas al món i descobrint i explorant allò que fins abans quedava fora de les seves fronteres, com si es tractés d’una novel·la de formació especialment amanida. Les anècdotes inclouen les experiències de l’Ulisses amb les prostitutes que campaven pels voltants de la Masia, a la zona de les Corts, i que els futurs esportistes freqüenten, però també l’amor adolescent o la consciència de la mateixa fortalesa, que a poc a poc va afirmant, a través del treball i l’esforç.

La “caixa dels trons”

Miralles explica que va ser a través de tornar a jugar a bàsquet, tot i que ara sense competir, i de retrobar-se amb els gestos mecànics de l’esport que coneix tan bé, que la muntanya de records que tenia acumulada va tornar. “Va ser com obrir una caixa dels trons en tota regla”, diu. S’ha passat treballant catorze anys en Triomfador, un temps en què, mentre publicava diverses altres novel·les com Marginàlia (Males Herbes 2021) o Aglutinació (Edicions 62, 2018), ha anat polint i reescrivint fragments, buscant el ritme adequat per al llibre. N’ha trobat un de ràpid i punyent, a estones lapidari, que diu que li recorda la velocitat de joc del bàsquet, on els temps són molt ràpids. La novel·la està plena de diàlegs, d’intercanvis taciturns i secs, en boca dels joves esportistes. Imposen un ritme realment veloç, dinàmic, que fa la sensació al lector que sempre vagi un pas per darrere de la narració, empaitant alguna cosa, com qui encalça un jugador o una pilota de bàsquet.

Trobarà descans al final, quan el mateix Ulisses és capaç de tancar l’etapa i començar a processar el ‘fracàs’ del seu somni. Tornarà a Manresa, on comença a fer d’entrenador de bàsquet en categories inferiors. Allà, els nens l’admiren per haver estat al Barça i afirmen que desitjarien poder-hi jugar també un dia, mentre l’Ulisses els observa sabent el que s’amaga al fons d’aquest desig. I és que si alguna cosa consola al lector a Triomfador és el mateix fracàs de l’Ulisses i la seva tornada a la normalitat més enllà del prestigi brillant que envolta la Masia i de la fina i enverinada línia entre el somni i el malson.