it's wonderful, david guzmán!

JORDI PUNTÍ
‘It’s wonderful’, David Guzmán!
Núvol
17|9|2025

 Quan va morir Bernard Pivot, el mític presentador del programa literari Apostrophes a la televisió francesa, els múltiples elogis que li van dedicar els autors destacaven la seva generositat a l’hora d’instigar la conversa, la capacitat per escoltar i dubtar amb subtilesa, la curiositat insaciable, l’humor sempre respectuós i, sobretot, la passió per les paraules ben dites i ben escrites. Com que crec que els elogis fan més il·lusió quan es reben en vida, m’agrada pensar que aquestes qualitats també es poden aplicar a la trajectòria de David Guzmán, i que per molts anys més sigui. De fet, ara són més avinents que mai perquè, en el marc de la Setmana del Llibre en Català, l’Associació d’Editors en Llengua Catalana l’ha guardonat amb el Premi Difusió per contribuir a la «divulgació, foment, promoció i projecció de l’edició i la literatura en català».

Conec i sovintejo en David des de fa més de 15 anys, primer com a col·laborador del programa Qwerty, que ell dirigia i presentava a BTV des del 2009, un cop va agafar el relleu de Joan Barril, i des de fa vuit temporades a Ciutat Maragda, el programa literari de Catalunya Ràdio. (Vuit temporades: ho torno a escriure perquè deu ser un rècord per a un espai literari en un mitjà públic.) He vist de prop, doncs, amb quina il·lusió i persistència ha anat bastint una trajectòria sòlida, coherent i marcada per l’exigència intel·lectual, alhora que aconseguia fer-se un espai propi on la literatura no només s’explica, sinó que es pensa, es qüestiona i se celebra. Aquest mateix esperit era present a L’irradiador, l’altre programa que Guzmán conduïa a iCat, també des del 2017, gairebé com si fos el germà tronera o el míster Hyde del Maragda, i que absurdament, incomprensiblement, ja no es podrà escoltar la temporada que ve.

L’irradiador de Salvat-Papasseit, doncs, i la ciutat maragda d’El màgic d’Oz, la novel·la de Lyman Frank Baum, són dos referents que ens ajuden a entendre les motivacions de David Guzmán. El 2017, quan presentava el projecte a la premsa, explicava que el més interessant d’El màgic d’Oz era la doble condició del personatge: «Un home normal fent creure que el fantàstic és possible. M’interessa la idea de l’art com a artifici i, per tant, la literatura com a joc de miralls entre la realitat i el somni». El biaix experimental i avantguardista de L’irradiador del port i les gavines li anava bé per definir l’enfocament del programa, «la literatura més nòmada i alternativa», alhora que s’obria a l’eclecticisme cultural, fixant-se en disciplines com ara el còmic, el teatre o la música.

Al llarg d’aquestes vuit temporades —i amb la sotragada de la pandèmia pel mig—, David Guzmán ha demostrat que la lectura i l’entusiasme per la literatura poden ser radiofònics, cultes i alhora transversalment atractius per a molts oients. És per això, també, que rep ara la distinció del Premi Difusió. Un repàs extensiu (que no faré) als convidats i sobretot a les converses que han generat aquests anys de programa —i la repercussió posterior a les xarxes socials— ens donarien una imatge força exacte del que s’ha estat coent a la literatura catalana. I, a més, amb una premissa, com a mínim pel que fa al Ciutat Maragda: no ser unes víctimes de l’actualitat i les novetats, sinó entendre la literatura amb perspectiva de fons, sovint com una motivació per discutir i eixamplar la mirada, sense complexos i sense fer concessions. A més dels oients, en poden donar fe, suposo, els autors, editors, llibreters, crítics, bibliotecaris, acadèmics i lectors en general que han passat pel programa. Una part d’aquest sintonia prové també del fet que al llarg d’aquests anys en David ha sabut envoltar-se de col·laboradors assidus, i donar-los confiança. ¿Els cito tots o serà massa llarg? Ho provo. Maria Bohigas, Joan-Lluís Lluís, Adolf Beltran, Xènia Dyakonova, Anna Ballbona, Borja Bagunyà, Paula Carreras i jo mateix; i, a L’irradiador, Míriam Cano, Oye Sherman i Àlex Gutierrez. 

He citat abans Bernard Pivot perquè sé que és un dels referents d’en David, però en té d’altres, com Fahrenheit, el programa insígnia, diari, de RAI Radio 3, i sens dubte hi ocupa un lloc central Joan Barril. Com a guionista i després com al col·laborador, en David va estar al costat de Barril (i de Joan Ollé) en programes com ara L’illa del tresor, al Canal 33, i Qwerty, a BTV, i El Cafè de la República a Catalunya Ràdio, on molts oients recordaran la seva secció, la «Guzmapèdia». Quan Barril va morir inesperadament el desembre de 2014, als 62 anys, en David deia a Núvol: «Barril era un gran comunicador, sí, però era sobretot un humanista amb un sentit hedonista de la cultura. Un home d’un epicureisme ben digerit, que aplicava en tot el que feia. Per mi ha estat un mestre, que m’ha canviat la manera de mirar el món. I avui em sento desemparat». Hi ha, en el record de Joan Barril, un estil de fer ràdio que combinava la ironia i la densitat cultural, i que va marcar una generació d’oients. D’ell en va aprendre la capacitat d’encaixar referències cultes en formats accessibles, amb una escriptura precisa i amb una veu que mai no sobreactua.

Anant enrere en el temps, les primeres passes de David Guzmán en el periodisme cultural van ser tant en la ràdio com en l’articulisme escrit, col·laborant en diversos suplements literaris. Avui, tot i no ser gaire prolífic, podríem dir que apareix amb una regularitat calculada que dona encara més força a les seves opinions. Quan escriu a la premsa, ho fa amb una lucidesa crítica que esquiva els clixés i apunta al conflicte. No es tracta tant d’opinar com de mirar des d’un angle lleugerament descentrat: una habilitat que potser ve de la seva condició de lector fervorós, però també del seu vincle amb una cultura que li fa de mirall i de referent… Perquè si hi ha un fil conductor discret però fonamental en la trajectòria de David Guzmán, és la seva passió per Itàlia i per la cultura italiana. No només parla italià amb fluïdesa, sinó que coneix a fons la literatura, la filosofia i la música d’aquest país. Des de Pavese i Calvino fins a Pasolini i Morante, passant per l’òpera, el cinema i el pensament polític, la seva educació sentimental i intel·lectual està amarada de referències italianes, com bé saben els oients dels seus programes.

Aquesta fascinació va tenir durant uns quants anys, entre el 2020 i el 2024, un altaveu fabulós: la música. Cada estiu, a la sintonia de Catalunya Ràdio, en David presentava un programa —Viva l’Italia— dedicat exclusivament al cançoner italià, en totes les seves dimensions possibles. La bona notícia és que es pot recuperar en podcast, i no caduca mai. Ara que celebrem que li han concedit el premi Difusió, és una oportunitat per alçar la veu i dir, amb Franco Battiato, que els lectors d’aquest país cerquem a la ràdio «un centro de gravità permanente», i que davant del premi cantem junt amb Paolo Conte: «It’s wonderful, it’s wonderful, it’s wonderful!».