doblecs

Ja no sento cap compassió immediata quan em trobo una d'aquestes innombrables persones que arrosseguen al seu darrere una vida desgraciada. I de cap manera intento excusar-les quan veig que ja ho han fet elles mateixes, quan les veig assegudes en un tron imaginari de la seva creació, excusats, absolts, i llançant improperis contra el misteriós Destí que les ha maltractat, mentre s'exhibeixen com a víctimes en estat pur.

T'he de confessar solemnement que una de les coses en aquest món que em provoquen més enveja és el talent del qual brolla la gran poesia. Els grans poetes tenen el poder de contemplar la vida sencera i harmonitzar el que porten a dintre amb el que hi ha a fora. 

Incloc en aquesta tramesa setmanal una mitja dotzena dels innombrables informes que, com a Pontífex Suprem, rebo dels àugurs, els endevins, els aeromàntics i els criadors de pollastres. Incloc també també les ordres que he dictat per a la commemoració mensual de la Fundació de la Ciutat.

¿Què hi puc fer? He heretat aquesta càrrega de superstició i d'absurditats. Governo una quantitat incomptable d'homes, però he de reconèixer que estic governat per ocells i tronades.

Tu em vas ensenyar tot el que sé; però vas aturar-te a mig camí. Vas amagar-me el més essencial. Em vas ensenyar que el món no té enteniment. Quan jo vaig dir que la vida és horrible, tu vas dir que no, que la vida no és ni horrible ni meravellosa. Que la vida no té cap qualificatiu, ni té cap sentit. Vas dir que l'univers no sap que els homes hi viuen.

Cada dia ens arriben dotzenes de desafiaments; hem de dir sí o no a unes decisions que provocaran cadenes de conseqüències. Alguns meditem; alguns refusem haver de decidir, cosa que de fet ja representa una decisió; alguns ens capbussem vertiginosament en la decisió, serrant les barres i tancant els ulls, en una mena de decisió desesperada.

En aquests moments, si jo no fos Cèsar, seria l'assassí de Cèsar.

Un matrimoni de cada cent és feliç, amic meu. Aquesta és una d'aquelles coses que sap tothom però no diu ningú. No és estrany, doncs, que un matrimoni excepcional sigui tan celebrat, perquè només són notícia les coses excepcionals. Però forma part de la follia de la nostra raça humana la temptació de voler convertir sempre l'excepció en norma. Ens atrau l'excepció, simplement perquè tots creiem que som excepcionals i que el nostre destí serà excepcional; els nostres homes i dones joves enceten el matrimoni amb la suposició que noranta-nou són feliços i un infeliç, o que la felicitat excepcional ha estat reservada especialment per a ells.

Ara puc distingir d'una ullada aquells que encara no han previst la seva mort. M'adono que encara no són res més que criatures. Es pensen que si eviten la seva contemplació, intensifiquen el sabor de la vida. És just a l'inrevés: només els que accepten la seva futura no existència són capaços de lloar el sol.

És difícil no convertir-se en la persona que els altres pensen que ets.

Thornton Wilder. Els idus de març. Traducció d'Ernest Riera. Falzia, 2018.