pròleg a un llibre que celebraràs haver llegit (I)

CARLOTA GURT
«Pròleg a un llibre que celebraràs haver llegit»

A: Thornton Wilder. El idus de març. Traducció d’Ernest Riera. Eclecta, 2025.

Si ets a peu de llibreria i estàs fullejant aquest llibre, si ets a la biblioteca i no saps si endur-te'l a casa, si un amic ha insistit a deixar-te'l i ara rumies si tornar-l'hi sense llegir-lo, jo et diria que deixis de dubtar d'una vegada perquè tens a les mans un llibre extraordinari, un llibre del qual, a més, ja has llegit el pitjor que té: el títol.

Els idus de març és un mal títol, fins i tot un títol pèssim. Pot passar, per exemple, que no sàpigues què són els idus. I, si no entens el títol, se't desinflaran les ganes de llegir el text; al capdavall, et dius, si no entens ni les quatre paraules que l'encapçalen potser tindràs problemes per comprendre'n la resta. És més improbable, però també podria passar, que sabessis què són els idus (el dia 13 o 15 del mes en el calendari romà), però no sabessis quin fet transcendental va escaure's en un dia 15 de març: en aquest cas, el títol continuaria sent obscur, no et diria res i t'abocaria a consultar els sempre emprenyadors i sovint lamentables textos de contracoberta. 

La veritat és que, per més que sàpigues (o t'hagis assabentat) que els idus de març fa referència al dia 15 de març i que el 15 de març és el dia que van matar Juli Cèsar, el títol continuarà sent dolent. ¿Per què? Perquè llavors et faràs una idea espantosament equivocada del llibre, com em va passar a mi quan em van encarregar aquest pròleg. Creuràs que és una novel·la històrica sobre el poder i la política, temes que a mi en general em fan badallar. ¿Una altra ficció sobre les ambicions dels mascles? No, gràcies.

Els idus de març va disfressat de llibre històric però no ho és en absolut, malgrat tenir molts ingredients per ser-ho: té els personatges històrics, nombrosos i molt variats, des de Catul fins a Cleopatra, des de Clòdia Pulcra fins a Ciceró, té també els fets històrics (la profanació dels ritus en honor de la bona dea, la visita de Cleopatra, l'assassinat del dictador...); té detalls històrics ben documentats i recreats com els auguris, els plats que se servien, les lleis. Té tot això, sí, però no és una novel·la històrica, i no només pel fet que l'autor s'hagi pres unes quantes llibertats, com ens explica ell mateix en la nota introductòria, sinó sobretot perquè aquest llibre no parla d'ells, del passat, dels morts, sinó que parla de nosaltres, del futur, dels vius. La Història és només un decorat de fons.

M'atreviria a dir que Els idus de març és una novel·la filosòfica, o una novel·la psicològica de personatges humanament ambigus, admirables i odiosos alhora, que engoleix la vida sencera: l'amor i l'amistat, i en especial, la solitud de sentir-se aïllat; la poesia i la bellesa; la identitat («és difícil no convertir-se en la persona que els altres pensen que ets»); la intuïció de la mort; la integritat i els principis que són els nostres finals; la plenitud i el sentit de la vida, que no se'ns dona sinó que cal que nosaltres l'hi donem; els dubtes que ens acompanyen sempre; i també la política i el govern del món, esclar. Hi ha, però, dos temes que apareixen una vegada i una altra. En primer lloc, la responsabilitat sobre el que som i el que fem, la necessitat d'agafar les regnes de la pròpia vida per governar-la; en segon lloc, la llibertat, la por que fa i el preu que cal pagar per apropar-s'hi...