pròleg a un llibre que celebraràs haver llegit (i II)

CARLOTA GURT

«Pròleg a un llibre que celebraràs haver llegit»
A: Thornton Wilder. El idus de març. Traducció d’Ernest Riera. Eclecta, 2025.

 

En definitiva, que ets davant d'una novel·la sàvia, però no per això feixuga o solemne. Més aviat tot el contrari, el to és sovint juganer, amb tocs d'ironia que t'empenyen a devorar-la, com si a dins contingués alguna veritat qual cal empatxar-se. L'estil també és brillant, i la traducció de l'Ernest Riera, una meravella: quants encerts! Dies després de llegir-la, encara em tornen frases esparses com ecos o fragments d'un somni, per exemple, el passatge que parla de la «tendresa derrotada» dels matrimonis. Tinc la certesa que d'aquí a un temps tornaré a llegir aquest text, perquè és un llibre per tornar-hi. I quan el rellegeixi amb la il·lusió de gaudir-lo altra vegada, retrobaré els subratllats que hi he fet i que parlen de qui soc ara. Subratllar un llibre és una manera de deixar constància de qui som i què pensem en el moment en què llegim.

Tot plegat, a més, està explicat amb una forma deliciosa. D'una banda, perquè és una novel·la de materials —cartes, documents, inscripcions a les parets, entrades de diari, etc.—, cosa que permet submergir-se en els fets per si mateixos, sense la mediació tramposa d'un narrador. El lector és tractat com una persona intel·ligent que ha d'anar confegint tot sol el quadre general. En aquest sentit, la novel·la és un joc intel·lectual de primer ordre. D'altra banda, perquè s'estructura en quatre parts amb una distribució cronològica ben peculiar: una estructura cronològica de nina russa, és a dir, cada part abasta un període de temps més gran, cada part comença abans que l'anterior però acaba després. Una estructura com aquesta és tot un repte, tant per a qui escriu com per a qui llegeix. M'imagino Thornton Wilder rumiant com organitzar-ho tot, què dir i què ometre, decisions dificilíssimes que resol amb un gran talent i enginy. L'imagino i l'envejo per tenir aquesta capacitat d'arriscar i de confiar en el lector. L'estructura és, doncs, una de les moltes troballes d'aquest llibre. També ho són, i això ho agraeixo especialment, els personatges femenins, que massa sovint m'han decebut en moltes obres literàries. 

Potser com a lector esperaves que aquest pròleg situés històricament l'obra i l'autor, que et donés tot de dades factuals exactes, però mortes. Si això és el que busques, ho trobaràs amb escreix al prolix epíleg escrit pel nebot de l'autor. Després de llegir-lo, constataràs que al capdavall tots escrivim el que som. Un escriptor, igual que qualsevol altra persona, és com una d'aquelles culleres lacades japoneses que tenen desenes de capes, i totes i cadascuna de les capes que la cobreixen fan que sigui com és. Els autors escriuen des de totes les coses que han viscut i, per més que no siguin escrits autobiogràfics, en els textos hi ha inscrit el que han viscut (en el cas de Wilder, hi ha, per exemple, els mesos passats a Roma de jove) i el que han llegit (aquí, els pensadors existencialistes), el que els amoïna i la seva manera d'entendre el món. Un llibre, un autor, no ens interessa per l'argument o el tema, ens interessa sobretot per la mirada que projecta sobre la realitat i les idees, per la capacitat de plantejar-nos preguntes i proposar-nos hipòtesis sobre les coses i les persones que ens envolten. Juli Cèsar diu al llibre: «Els grans poetes tenen el poder de contemplar la vida sencera i harmonitzar el que porten a dintre amb el que hi ha a fora»; en aquest aspecte, Wilder és un tros de poeta, doncs. Un llibre i un autor ens interessen en la mesura que ens ensenyen a mirar. «Aprenc a veure», escrivia Malte (Rilke).

Amb la bona literatura, com Els idus de març, aprenem a veure.

Quan em pregunten per què m'agrada llegir, responc que als bons llibres hi trobo consol i companyia. Consol de saber que hi ha algú allà a fora que em sap explicar un món i unes persones que de vegades em semblen incomprensibles o fins i tot inversemblants. Companyia perquè és un prodigi que un altre expressi millor que tu mateix coses que sents o que penses. Aquí també hi he trobat consol i companyia.

En definitiva, tot això tan llarg és per dir-te que si decideixes llegir aquest llibre meravellós, et ben asseguro que no ho lamentaràs. La decisió és només teva. «Cada dia ens arriben dotzenes de desafiaments; hem de dir sí o no a unes decisions que provocaran cadenes de conseqüències. Alguns meditem; alguns refusem haver de decidir, cosa que de fet ja representa una decisió; alguns ens capbussem vertiginosament en la decisió, serrant les barres i tancant els ulls, en una mena de decisió desesperada», diu el llibre. Jo et recomano que decideixis capbussar-t'hi vertiginosament.